Indignar-se està bé. I de fet passen coses en aquesta nostra societat que són indignants i que fan enfadar. Podem indignar-nos en un bar fent una cervesa, o en una tertúlia entre amics. Podem indignar-nos mentre reflexionem sobre tot plegat, o podem indignar-nos i fer-ho conjuntament. Podem mostrar la nostra indignació en una acampada en qualsevol plaça significativa dels nostres pobles i ciutats. Ens indignem i marxem a casa. Però si ens hi quedem, si ens quedem al carrer indignats ocupant un espai públic perquè volem que la nostra indignació canviï les coses, hem d’aportar alguna cosa més a part de la nostra indignació. Hem de proposar un model alternatiu seriós, no barroer ni utòpic ni somiatruites, perquè al món hi hem de viure ordenadament ara, no d’aquí a cinc, deu o vint anys quan n’hàgim après. I en les acampades aquestes, jo no hi he vist cap projecte sòlid, només indignació (i per part d’alguns una bona caradura). Han muntat la seva Utopia personal amb comissions organitzatives i històries, però els recursos els demanaven als que viuen al món de fora, als que s’empassen la indignació i van a treballar cada dia (si poden). Això és com emancipar-se i portar a rentar la roba a casa la mama. És fer trampa. I si la mama els deixa, està molt bé. Però si la mama és la societat, que som tots, i la volem canviar, cal rigor. I aquests acampats, en gran mesura, no en tenen. Quin projecte proposen? A les assemblees s’ha sentit de tot. Coses molt ben dites, i també moltes estupideses. Però cap model alternatiu de societat, sòlid i compartit per tots per aclamació. No hi ha un camí, i una “revolució” sense un camí marcat, sigui bo o dolent, està condemnada al fracàs i al ridícul més estrepitós.

Voleu canviar el món? M’hi apunto. Però abans de desfer el que tenim, diguem quin món volem. Posem-nos d’acord, definim-lo, donem-li fonaments, i després canviem-lo. Aquestes acampades han tingut un to esnob i cool per part dels antisistema, i han estat tenyides de poca reflexió i simplisme. A tots ens fa gràcia veure els joves que volen un món millor. Diu molt a favor dels joves. Però els móns millors es fan treballant, no plantant-se indefinidament en les places públiques.

De l’exagerada acció policial en parlaríem un altre dia, perquè la indignació faria dir coses irreflexives i tempestuoses, i parlar visceralment no ajuda a millorar res, sinó a emmerdar-ho tot una mica més. I això no és bo per ningú.