Aquesta setmana, informativament parlant, va començar amb les declaracions de l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, cridant l’atenció sobre la necessitat de trobar solucions a la situació de municipis que, com Salt, pateixen una sobresaturació de població immigrada. No deixa de ser sorprenent el rebombori que s’ha creat si tenim en compte que Torramadé no va dir res que no se li hagi sentit a dir abans. Però encara és més sorprenent la resposta de polítics, periodistes i entitats per les quals Salt és un punt al mapa i res més. Molts l’han acusat directament de xenòfob, populista i demagog. Aquests qualificatius són símptoma inequívoc de no tenir ni remota idea de què passa a Salt en realitat. Ser racista és precisament no alçar la veu contra una situació que no agrada a ningú de Salt, passar-ne de puntetes, obviant que afecta la vida de molta gent, de tots colors i cultures. I també és ser racista dir que això no pot ser però no fer-hi res. És racisme passiu. Torramadé, com abans Iolanda Pineda, avisa que hi ha un problema real, aprofundit segurament per l’increment de la pobresa. D’aquests alcaldes, tots dos, se n’han dit unes bestieses que són de jutjat de guàrdia. Faran les coses més o menys bé, s’hi estarà d’acord o no, però que han treballat i treballen dur, buscant solucions a la situació, ho puc atestiguar. Mereixen, doncs, almenys, un respecte que no sempre se’ls ha tingut. Ara en Torramadé ha alçat la veu per tornar a avisar que, o es prenen mesures serioses o els conflictes es repetiran ( fa cosa d’una mes, un professor universitari, criminòleg, autor d’una estudi crimiològic sobre Salt, deia el mateix a les planes d’El Punt). I la impressió general que ha quedat és que tothom, també des del propi partit de l’alcalde, han preferit matar el tema i fer el buit a les seves demandes. En aquesta qüestió, a qui estan fent el buit és a Salt. Als seus 30.000 habitants. Blancs, negres, grocs i a tots.
Perdonin el gir personal que fa a partir d’aquí l’article, però com a saltenc que sóc, em sento menyspreat. Tots 30.000 saltencs, nous, vells, fixos i itinerants, tenim un problema i, simplement, es demana ajuda abans no sigui massa tard. Es pot continuar fent com fins ara. Anar tirant. Si la seva vida els ha de ser més còmoda així perdonin per haver-los molestat. Però la propera vegada que hi hagi un conflicte, que hi hagi aldarulls, que es cremin cotxes o pitjor encara, hi hagi ferits o morts, no vinguin al nostre poble a jutjar-nos, a fer-se fotos prometent-nos solucions o, certs mitjans, a atiar el foc. Si ara no som bons perquè les nostres crides demanant ajuda es tinguin en compte, facin el favor després de no venir a treure profit dels nostres mals, que això sí que és fastigós.