Ja fa un any que es van inventar els indignats. El moviment va néixer i va il·lusionar a moltes persones. Alguns ho veien com una revolució pacífica en contra d’un sistema que, de fet, fa la impressió que satisfà a molt pocs. Ple de mancances (el sistema), resulta evident que molts en fan ús i abús pel seu propi benefici, i la gent se sent enganyada.
Què en queda d’aquell entusiasme inicial que van provocar els concentrats a la Puerta del Sol, la plaça Catalunya de Barcelona, Girona i en tants d’altres espais públics? Un any després, quines propostes han fet? Moltíssimes. En les assemblees han sortit moltíssimes propostes. Ells contents, perquè es veu que en aquests actes de debat públic i obert tothom hi ha pogut participar. Però on ens ha dut això? Com s’ha traslladat a la societat? Més enllà de la teorització i dels brainstormings, què en fem del sistema que tenim? O millor dit (perquè el que volen fer del sistema actual està clar, canviar-lo): Quin nou sistema social han acordat implantar? I com l’argumenten? Com se sostendrà? Com converteixen les idees en realitats? Quin cost (econòmic, social, polític…) tindrà el nou sistema que propugnen, si és que en propugnen cap? Què defensen?
La realitat és que ha passat un any, i de moment no han fet cap proposta ni sòlida ni unitària. Escudats en el dogma de ‘cadascú es representa a si mateix’, ningú té la potestat de dir “Aquesta és la nostra proposta social”. Volen fer-ho tot de manera assembleària, sembla ser. No és un contraargument nou, però el faig meu: I com ens ho fem per fer una assemblea de sis milions, vuit milions, quaranta milions, cent cinquanta milions, o set mil milions de persones? Perquè és clar, tampoc creuen en els països. Quina assemblea proposen? Per barris, per ciutats, per comarques, per països, estats, continents…? Quina és l’assemblea mínima a partir de la qual la reunió tindrà capacitat de decisió? I qui ho decideix això? I com? Està clar: el que proposen és l’anarquia.
Està molt bé protestar pel que no funciona en la societat en la que vivim. No només està bé, sinó que és necessari. Calen indignats al món, tal com el món va. Segur que sí. Però no d’aquesta forma. Calen indignats que aportin una seriositat i una rigorositat que els mandataris actuals no tenen, o que s’han enquistat en un estat de podridura que provoca fàstic. Els indignats, en la forma que expressen la seva indignació, no són seriosos ni rigorosos. Són puerils i d’un idealisme absolutament inaplicable, i ja som grans per tonteries. Fer les coses a la lleugera és perillosíssim i de conseqüències insospitables. Ens hi juguem massa tots plegats.