L’Ajuntament de Salt ha emès la llicència d’obres perquè dues entitats musulmanes de Salt, Al-Hilal i Magribins per la Pau, puguin tirar endavant un projecte que fa temps que volen fer realitat: la construcció d’una mesquita prou gran per resoldre el dèficit que pateixen d’espais adequats per al res.

S’han dit moltes animalades sobre el que es preveu construir al polígon de Torre Mirona. Un partit xenòfob, a través d’una web d’aquelles que es dediquen a incendiar la convivència d’arreu, va anunciar durant les eleccions municipals del 2011 que a Salt es volia fer una macromesquita per a quatre mil persones amb minarets i tot.

En realitat l’avantprojecte mostra un edifici sobri i neutre, sense els temuts minarets. Amb una cúpula transparent, una mitja circumferència, però que potser no serà ni tan sols visible des del carrer, perquè queda al centre de l’edifici. L’edifici poc es diferenciarà de les naus industrials que l’envolten. I resulta que les quatre mil persones seran set-centes cinquanta aproximadament.

El més interessant de tot el debat que s’ha creat no és si l’edifici sí o l’edifici no, sinó contemplar les reaccions que genera en les persones una mena d’equipament (privat) religiós com aquest. Demostra simplement que tenim molt camí per fer pel que fa al respecte intercultural i interreligiós. Mantenim prejudicis que són un autèntic càncer que ens menja per dins en forma de ràbia cap a aquells que no són com nosaltres. HI ha qui dóna per fet que en aquesta mesquita s’hi formaran integristes. Per què? Que no se’n poden crear en les actuals mesquites o en locals socials o a dins les cases particulars? És més, no serà més fàcilment controlable en un espai per a 750 persones? Per què pressuposem que serà una fàbrica de terroristes islàmics? Per què analitzem les coses d’una manera tan estúpidament superficial? Són arguments tan pobres que no val ni la pena discutir-los, si no fos perquè fan mal a la convivència i inciten a la desconfiança entre uns i altres. El que deia: un càncer.

Em discutia un professor universitari que en l’article en el qual s’anunciava l’atorgament de la llicència anomenés al centre ‘macromesquita’. Argumentava que es una paraula “no neutra” i tendenciosa: “Per què no parlem de macro-esglésies?”, em preguntava. No li falta raó. En té molta. Tot i això jo defensava que segons el diccionari el prefix ‘macro’ significa ‘gran’ o ‘gros’. Per tant, una macromesquita és una gran mesquita, que és descriptiu, no valoratiu. I com que les altres mesquites de Salt hi caben com a molt cent persones, una de set-centes cinquanta es pot qualificar de macromesquita. Repeteixo: el company de debat tenia raó, però crec que jo també en tenia. El debat, però, em va portar a una altra reflexió: per què donem tanta importància als noms? O més ben dit: per què fem tant cas als noms? Per practicisme ho etiquetem tot, i amb cada etiqueta perdem una part de l’essència de les coses.  Hauríem de tenir en compte aquest fet i no deixar-nos enganyar. Un exemple: en dir-nos musulmans, jueus o cristians, creem una diferència. Però estem parlant del mateix Déu en totes tres religions. Tenen un nexe comú, una essència única. La diferència és com la vestim, com la formalitzem, com venerem al Déu, com el vivim. És a dir, la diferència és formal, no essencial, i ens centrem tant en aquesta forma que l’acabem confonent  amb el fons, i al final les posicions es converteixen en irreconciliables. És absurd. I fins i tot, l’essència d’aquestes tres grans religions, no és diferent de la d’altres que ni tan sols són teistes. Per això, personatges com Gandhi, eren capaços de sentir-se alhora cristians, musulmans, jueus, budistes, hindús, etcètera. Perquè no s’aturava en els noms, ni en la forma de viure el fet religiós, sinó en el missatge essencial d’elles que, al final, per molt que dolgui als que ho necessiten ritualitzar tot, s’assemblen molt. En aquestes diferències hi ha més egolatria (que pren forma d’idolatria) que autèntic espiritualisme.

Per què no podem acceptar que uns centenars de persones es reuneixin per resar versos de l’Alcorà? Quin mal ens fan? Som poc rigorosos. Reivindiquem que se’ns reconegui la nostra cultura, la nostra forma de fer… reivindiquem la llibertat de Ser nosaltres mateixos, diferenciats, amb els nostres mèrits i els nostres desmèrits, però no acceptem que un senyor vagi amb shilaba i una barba de pam o una senyora amb mocador al cap. Pressuposem que un és integrista i que l’altra viu sotmesa pel seu marit o pare i és una víctima de la radicalitat religiosa. Segur que n’hi ha, d’uns i altres, però n’hi ha que simplement van com se senten o tal com han estat culturalment educats. Vaja, el mateix que fem nosaltres i que exigim poder fer. Així que, un mocador, també pot ser un símbol de llibertat. O no. O potser sí. Depèn del cas. En tot cas, l’únic error segur és prejutjar.

El problema essencial no té res a veure amb una mesquita, perquè la immensa majoria de saltencs ni tant sols se n’adonarà que existeix. No té ni tant sols a veure amb la religió tot plegat, tot i que sí amb una concepció superficial del fet religiós. Té a veure amb un poble, Salt, que en pocs anys ha vist multiplicar per quatre el nombre de persones d’origen estranger que hi  viuen, i que moltes són africanes i de religió musulmana. Aquest creixement no és bo per a ningú perquè crea desajustos socials diversos. Hauria estat millor que aquests estrangers se’ls hagués repartit més bé pel territori. Per ells, els nouvinguts, hauria estat més fàcil integrar-se en la nostra societat sense haver de renunciar a la seva cultura, i per nosaltres serien nouvinguts i alhora més benvinguts. Però l’acumulació excessiva i en poc temps, ha creat tensions i desconfiances. És normal, i no podia ser de cap altra manera. Totes les cases han d’estar endreçades, i els encarregats d’endreçar la darrere onada immigratòria han fet servir Salt de calaix dels mals endreços.  Però són aquí i hem d’aprendre a conviure tots plegats des del respecte. Arguments com “ells als seus països no ens deixarien fer esglésies…”, són d’una pobresa absoluta. En molt llocs, és cert. Però i què? És el seu problema si són intolerants i tancats de ment, no el nostre. Ser capaços de tolerar (en el sentit menys pejoratiu de la paraula) als altres, ens fa millors com a éssers humans i també ens enriqueix com a individus. No només no hi perdem sinó que indiscutiblement hi guanyem. Ara, això sí, n’hi ha que prefereixen viure en la ignorància i el ressentiment cap a allò que no coneixen. En realitat tenen por, i la por, precisament, la provoca el desconeixement.