La reacció de moltes persones contra el conductor del tren que va descarrilar a Santiago de Compostel·la va ser en un primer moment d’ira. I algunes encara ho són. És lògic, suposo, perquè el despistament de Francisco José Garzón ha suposat la mort de 79 persones, i ferides físiques (i emocionals) a moltíssima més gent. Aquest linxament social i mediàtic, però, dóna la mesura de la qualitat humana de la societat en la que vivim.
És clar que s’ha d’investigar què va passar, els motius últims de l’accident, les negligències que va haver-hi per part de qui fos, els hipotètics errors humans i tecnològics. Tot cal investigar-ho. Però no puc evitar pensar (sentir, diria) que la pitjor condemna per aquest home és la pròpia consciència. Aquesta ja l’està complint i no depèn dels seus congèneres ni dels poders judicials. Segurament l’estarà complint la resta de la seva vida.
Me’l crec quan diu que preferiria estar mort. No sé com es pot viure amb aquest pes. Pels morts, però també pels centenars de fills, germans, marits, mullers, pares… als quals els va canviar dramàticament la vida amb aquell accident i del qual, alguns, no se’n recuperaran mai, i a d’altres els costarà molt o moltíssim.
S’ha d’investigar tot, ja ho he dit. Però que se n’ha fet de la compassió? Compassió no vol dir oblit, ni deixar de banda el càstig, si és que els jutges consideren que procedeix. Càstig si cal, i no oblidar mai el succeït (qui és que va dir que qui oblida la història està condemnat a repetir-la?). Però compassió per un home que (sembla, i fins que no es demostri el contrari) es va despistar, que va cometre un error, i que de seguida ho va admetre i se’n va penedir. Reiterem: que respongui de les seves responsabilitats, només faltaria. Tots hem de fer-ho. Però això no treu que mantinguem el valor de la compassió, que evitem convertir-nos tots en botxins de tot i tothom que no ens agrada, que actuem des de les visceres i sense rumiar. Fer-ho ens converteix també en generadors de dolor i odi (per a nosaltres mateixos, el nostre entorn i les altres persones).
A aquest home, el primer que cal fer des de la meva modesta opinió, és ajudar-lo. Ajudar-lo molt. Moltíssim. I això no treu, reitero per enèssima vegada, que hagi de respondre jurídicament dels fets (socialment i personal, passi el que passi, ho haurà de fer perquè sempre serà senyalat). Ni treu que també, per suposat, cal ajudar a totes les víctimes; no és posar-lo per davant ni per darrere de ningú. Només dic que si recuperéssim tots plegats, com a societat, el valor de la compassió i la comprensió, en aquest cas i tots, lògicament dins el marc de les normes de convivència que ens han de regir, desgràcies en continuarien passant, però entre tots ens costaria menys suportar-les.