Avui m’ha vingut el cap aquella frase de Picasso que deia, més o menys: ” Amb dotze anys ja pintava com Rafael, però he necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen”. M’ha vingut al cap a causa dels haikus, i m’explico.

Els haikus, per si algú no ho sap, són poemes breus, brevíssims. En general tenen disset síl·labes i prou, distribuïdes en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes cada un. Són d’origen japonès i tracten, normalment, sobre la natura. Es diu que són una foto d’un instant, que han de ser senzills, clars i evitar metàfores que en dificultin la comprensió. He llegit que no poden ser fets a base d’imaginació i invenció, sinó que, el que s’hi relata, ho ha d’haver vist, escoltat, tocat, tastat o olorat el poeta.

Fer un bon haiku, diuen els experts, costa molt. I diuen també que hi ha molta gent que fa poemes breus que compleixen la mètrica i que per això els anomenen haikus, però que en realitat no ho són. Bé, tot molt enrevessat, amb molta polèmica i amb defensors i detractors a ultrança del purisme en l’art del haiku.

No m’hi vull posar perquè, tot i que n’escric ( o m’ho penso) des de fa anys, desconec a fons el debat i les raons d’uns i altres. Estic, per tant, en una fase d’aquelles que és millor escoltar i aprendre que opinar i continuar essent un ignorant. Em limito a gaudir del plaer d’escriure’n, dins les meves possibilitats, i de l’indescriptible gust de llegir-ne.

Em pregunto què els trobo a aquests poemes tan curts, i perquè tenen tant poder de seducció. Pel que s’hi escriu? Per la bellesa de les paraules o de les escenes suggerides? Probablement és una barreja de tot. El cas és gaudir-ne. I si a prop teniu algú que us pugui explicar les entranyes del vers i els perquès de les paraules, de les idees, … es descobreix un món nou. Vull dir que no són per llegir i prou, com qui llegeix la llista de les farmàcies de guàrdia, posem per cas. Els haiku conviden a imaginar allò que no s’hi explica: en quina situació es troba el poeta? Què va passar perquè tal cosa succeís? Què vol dir exactament amb aquella paraula que admet dues interpretacions? … les preguntes no s’acaben, i moltes, penso, són incontestables amb plena fiabilitat. Però és que és bonic que sigui així. La curiositat forma part dels éssers humans. La capacitat de fixar-se en una cosa que passa durant un segon, unes dècimes, i donar-li importància, hauria de ser mantinguda. El haiku fa referència a aquest moment i ens posa en contacte amb el món que ens envolta.

Els haikus s’haurien d’ensenyar a les escoles. Fer que els nens en fessin i busquessin la manera de dir, en tan poques paraules, què veuen i què senten. Els ajudaria a treballar el llenguatge, la imaginació, la concreció, i a estar atents a les coses aparentment irrellevants que succeeixen al seu voltant. Potser els grans aprendríem molt d’ells.

I els adults també n’hauríem de fer, per vàries raons, però en diré dues. Una, per aïllar-nos durant uns minuts dels nostres grans problemes i donar-los la importància real que els pertoca en les nostres vides ( normalment molta menys de la que els atorguem). Potser seríem més feliços. I dos, per fer-nos nens. Perquè els nens tenen puresa i senzillesa, i l’expressen com a tal ( fins on el llenguatge els ho permet).

Ser capaç de ser nen, o nena, és una feinada que pot durar tota una vida; i no és un joc de nens, ni el que dic un joc de paraules. A això feia referència quan parlava de Picasso i la seva frase. Qui digui ( que en conec molts), que pintar com Picasso, Miró, Van Gogh, Rodtxenco, … “ qualsevol ho pot fer”, s’equivoca tant que no sé ni si val la pena discutir-li-ho. Si no és capaç d’adonar-se’n del seu error, jo no em veig amb cor de fer-li veure. I la capacitat d’aglutinar senzillesa en un haiku també té la mateixa dificultat. I si no, proveu de fer-ne un de tan bonic, pur i senzill com el que els transcric ara mateix:

Els gira-sols grocs

creixen molt a poc a poc

i l’herba també

L’autora d’aquest haiku té set anys, es diu Gemma i és la meva filla.