Engego l’Spotify i busco les Variacions Goldberg, de Bach. La musicalitat del piano, tranquil, conversador, omple la cambra i sembla que aturi el temps. Hi ha la música, jo, la pantalla de l’ordinador i un munt de coses per dir, que no són musicals, però que donen ritme i color a la meva vida.

La variació número 1, després de l’ària inicial, comença nerviosa, revolucionada, com si estigués enfadada, però llavors, sobtadament, el piano es calma, i comença el diàleg de raons i sentiments, variats, coloristes, tempestuosos a vegades i francament dolços i tendres en altres moments. Hi ha de tot en les Variacions Goldberg; és com asseure’s en un banc de la rambla i veure passar la gent. O com parar-se a contemplar la pròpia vida.

La pianista d’aquesta història ( real, com totes les que explico) no sabia tocar el piano. De fet ni tan sols li agradava Bach, la qual cosa és molt acceptable; hi ha molta gent que no li agrada la música clàssica. Quan s’entra en el terreny dels gustos no hi ha res a discutir.

La pianista va demanar una clara a la cambrera, i jo una altra.

– Puc fer-te una foto? – em va dir.

I me la va fer, i llavors me la va ensenyar. “ Hosti, quina mala cara que faig”, vaig pensar.

El bar era ple de gent. Al nostre costat una parella de noies ens miraven constantment i es deien alguna cosa mentre no es deixaven anar de la mà. En els coixins de l’altra banda ell posava els peus damunt la cadira i ella, amb uns cabells llargs, llarguíssims, remenava el mòbil i li deia coses ( a ell, no al mòbil). Darrera meu, les finestres donaven al riu, que baixava fangós i opac, com sempre que plou una mica més del compte. La tarda es transmutava en vespre, més lentament que altres vegades, o potser m’ho semblava. No és que m’avorrís o que se’m fes la tarda llarga, sinó al contrari. Era la vida que, al nostre voltant, de la pianista i meu, semblava transcorre en càmera lenta. Era un Tot desenfocat, mig mut ( com una mena de sonsònia constant i agradable, que mata els silencis i dóna credibilitat als somnis). La única cosa no difosa era ella, la pianista, inquieta, pensativa, bevent, parlant, amb ganes de preguntar coses que no preguntava, i amb ganes de dir-me coses, que li vessen dels llavis, però reprimeix, amb el conseqüent dolor per la meva part, i em penso que també per la seva.

– Si ets pianista, has de tocar el piano – li hauria d’haver dit -. Ni els violins, ni les bandúrries, ni guitarres ni maraques; ets pianista, ho saps, i la sonoritat de les cordes la tens a dins, la notes … necessites tocar el piano com el piano necessita ser tocat. Penses en el piano a totes hores, en tot moment, forma part de la teva vida i, en els teus somnis ( tant els que tens desperta com adormida) els teus dits el toquen, el so de cada corda percudida et fa venir pell de gallina, i entres en un èxtasi dels sentits que et fa sentir viva, plena, satisfeta, radiant, però … sempre acabes despertant, perquè de fet somies, i en lloc de tocar el piano tens un altre instrument a les mans.

–      Has de comprar el piano – hauria d’haver insistit – per ser feliç, i donar consistència a la teva naturalesa desnaturalitzada des de fa tant temps. El teu cor i la teva ment volen exactament el mateix, i no els fas cas.

La pianista m’hauria mirat. Llavors hauria abaixat els ulls, hauria fet un lleuger sí, gairebé imperceptible, amb el cap, i la seva expressió s’hauria enfosquit.

– Quan passes la mà per damunt les tecles, encara que sigui subtilment, notes que se t’ericen els pèls del braç i un calfred et puja fins l’espatlla i s’estén cap el pit. I tanques els ulls sentint, vivint la música que, en el fons, vols sentir.

Però no li vaig dir. Però sap que és així, i que sempre serà així. És la seva natura perquè, una pianista sense piano no té sentit, i un piano sense pianista, és un moble inútil que no serveix per a res.

Es feia tard. Havia de marxar. Les noies de la taula ja no hi eren i ara l’ocupaven un noi de cabells llargs i una noia de mirada viva i radiant. El vespre encara estava transmutant i es va mantenir així ( recordes?) fins el moment que ens vam separar. Llavors, la foscor es va fer completa i impenetrable, i la música es va acabar.