Potser no hauria de comparar The taking of Pelham 1 2 3 (estrenada com Asalto al tren Pelham 1 2 3), edició 2009, amb la versió de 1974. No hauria de fer-ho perquè, de fet, són pel·lícules molt diferents. Els rols, les vides, fins i tot les motivacions dels personatges d’una i altra pel·lícula són distints. En comú tenen el segrest d’un vagó de metro, la petició d’un fort rescat a canvi de la vida dels passatgers, i l’establiment d’una relació molt particular (i molt diferent d’una versió a l’altra) entre el bo i el dolent principals. No hauria de comparar-les, però no puc evitar-ho.

No cal dir que el nou film és, en termes absoluts, molt més espectacular, probablement trepidant i dinàmic que la versió de 1974, tot i que pel meu gust prefereixo la primera. El temps dirà si es converteix en un film amb identitat pròpia, o si no aconsegueix desprendre’s de l’ombra de la versió anterior. La pel·lícula distreu, que és probablement la única aspiració que té (en alguns moments sembla que es vulgui donar fons i contingut als personatges, cosa que es fa, si és que era la intenció, d’una manera massa dubitativa). Garber, el personatge de Denzel Washington, està interpretat sense convicció, i es nota. El Garber del film de 1974, interpretat per Walter Mathau, és molt més brillant i sòlid (tot i que, probablement, hi ajuda el fet que Mathau, com molts actors “clàssics”, tenia una certa tendència a interpretar-se a si mateix, la qual cosa li facilita la feina però pot dificultar que el públic aconsegueixi oblidar-se de l’actor en benefici del personatge). En canvi el dolent, Ryder, interpretat per John Travolta, convenç (tot i la sobreactuació, defecte que en aquest cas, almenys jo, li voldria perdonar).

Vaig sortir del cinema amb la sensació d’haver-me distret, que és el que volia. Per tant, fantàstic. O gairebé, perquè va haver-hi una escena que em va indignar ( i ara és quan deixo de parlar de cinema). Per situar-la diré que, a part de la trama principal, n’hi ha una de secundària que afecta a Walter Garber. Garber, treballador del metro, està essent investigat perquè se sospita que ha acceptat suborns. Durant la investigació se l’ha apartat temporalment del càrrec de responsabilitat que tenia i se’l fa controlar i ordenar el trànsit del metro. Durant el segrest, el dolent, Ryder, s’assabenta de l’acusació i li exigeix que li expliqui com s’ho va fer. Garber desmenteix que hagués acceptat mai cap suborn. Ryder s’enfada, agafa un dels passatgers, l’apunta amb la pistola i li diu a Garber que si no li explica la veritat matarà el passatger, moment en el qual comença un tens i dramàtic compte enrere. Garber insisteix que és innocent, però en l’últim moment admet el contrari per evitar l’assassinat. Confessa que va acceptar el suborn, com va anar i quants diners va rebre. El cas és que durant la resta de la pel·lícula cap personatge planteja la possibilitat que Garber hagi mentit per salvar el passatger d’una mort més que segura. Ni tan sols el mateix Garber ho argumenta per a justificar la confessió. Tothom dóna per fet que sota amenaça ha explicat la veritat.  És com donar per vàlids i efectius els sistemes de la inquisició. Inquietant.

És terrible veure com poc a poc anem renunciant, sense adonar-nos-en, a principis (no sé si dir-ne humans, socials o racionals) fonamentals per a la nostra llibertat i el sentit de justícia. És fer bona la sentència de Goebbels que deia que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. És anar assumint Guantánamos, tortures policials, la pèrdua de drets … per mor d’una seguretat que atorga impunitat als encarregats de custodiar-la. No ens n’adonem i poc a poc anem acceptant que el fi justifica els mitjans. A vegades no sé si som indolents o simplement no tenim memòria històrica.