L'home de la pipa

–

Seduït. Aquest seria l’adjectiu que qualificaria amb més exactitud el meu estat emocional tot sortint de l’exposició del fauvista Maurice de Vlaminck (CaixaForum de Barcelona, fins al 18 d’octubre). Seduït i sobtat per la bellesa que resplendeix en els seus quadres. Però també superat i admirat per la capacitat que tenen els grans mestres de plasmar en la tela la passió del seu treball, executat amb astúcia i geni. No és només qüestió de barreges i combinació de colors (que també, perquè la tècnica, la intel·ligència, la investigació,… són sempre factors determinants), sinó que sovint hi ha alguna cosa més: sentiment. Igual que els grans músics no es limiten a executar fredament les notes que tenen escrites en el pentagrama, sinó que hi aporten emoció i aconsegueixen transmetre-la, hi ha pintors que reflecteixen estats d’ànims en allò que pinten. Mancat dels coneixements tècnics necessaris per discernir allò que és tècnicament extraordinari, és aquest component subjectiu, emotiu, un punt eteri i inexplicable, el que personalment m’embadoca i desperta en mi l’entusiasme i l’admiració més fervorosa.

Quadres com L’home de la Pipa o altrament anomenat L’amic Bouju, n’és una clara mostra. El retrat d’aquest home desboca apassionament i salvatgisme. Mirat de prop les llepades de pintura són anàrquiques, brutals, aparentment sense ordre ni reflexió. Però en la distància el conjunt és harmònic i captiva per la seva contundència expressiva. El quadre transmet intensitat, duresa, i instints primaris. És un dibuix vibrant, que per la força de les pinzellades fa pensar en Van Gogh (i parlo de la força, no de l’estil, que en aquest quadre dista molt de semblar-s’hi). L’admiració que desperta Vincent Van Gogh en Maurice Vlaminck queda ben palesa en les seves pròpies manifestacions. Una vegada, després de visitar una exposició del geni holandès, va manifestar que l’estimava més que al seu propi pare. Una afirmació molt fauve.

Vlaminck, com molts dels seus contemporanis, fuig del detall. Sap que la ment “fabrica” el que el pinzell no detalla, i aquest descobriment, que va suposar una revolució en la manera d’entendre i viure la pintura, va obrir un nou camp d’exploració als artistes. El Bosc de Castanyers de Chatou o el Pont de Chatou en són clars exemples. Com en l’erotisme, suggerir manté molt més viu l’interès i el desig que mostrar.
Ben a prop de L’amic Bojou hi ha una obra titulada Interior. Tot el desconcert i anarquisme de l’home de la pipa es converteix en aquest cas en ordre i precisió. Les llepades de pintura són rectes i angulars, com un munt de gomets enganxats damunt la tela, però, malgrat l’ordre, les pinzellades mostren tota l’energia i apassionament del pintor. Interior és d’una sobrietat viva que transmet serenitat sense deixar d’evidenciar un torrent de força desbocada a l’hora d’executar la pintura.

A mesura que avança l’exposició els quadres exposats deixen de tenir les peculiaritats fauvistes. Si ens els primers l’obra feia pensar en l’impressionisme enèrgic i tempestuós de Van Gogh, per exemple, de cop adquireixen un toc més característic de Cézanne i, en algunes composicions, fan pensar també en Picasso, amic personal de Vlaminck (tot i que poc a poc les diferències artístiques els van distanciar). Vlaminck fa tastets de diferents corrents sense deixar-se engolir del tot per cap. Els colors s’atenuen, s’”apastelen”, tot i que de tant en tant torna als colors purs. Les composicions tenen un aire cubista, sense acabar de ser-ne, i els temes també canvien. Juga amb les profunditats d’una manera diferent, mitjançant la superposició de “facetes”, creant escenes i paisatges suggerents que continuen atrapant l’espectador, com abans, però ara amb armes molt distintes encara que igualment efectives. Deu ser que posseïa allò que ni es compra ni es ven, que es té o no es té, i que s’anomena “genialitat”.

Interior

–

El Pont de Chatou

–

Vins, licors