M’hauria de fer vergonya i me’n fa, però ho explicaré.
Des de fa molts anys hi ha un llibre que em ronda. Sempre he volgut llegir-lo però sempre n’hi havia un altre que al darrer moment li passava al davant. El que em fa vergonya és precisament això, no haver llegit un llibre que em sembla bàsic i essencial. Parlo d’El cine segons Hitchcock que és, per qui no ho sàpiga (si és que queda algù que ho desconegui) una llarguíssima entrevista-conversa al gran director anglès a mans d’un altre insigne director, en aquest cas francès: François Truffaut.

M’ha costat anys, però finalment l’he adquirit i llegit. I després he revisionat algunes peŀlícules de l’anomenat mag del suspens, i les veig diferent. D’entrada, amb més admiració que mai. Potser ara em costarà més gaudir de peŀlícules de Hitchcock com To catch a thieft o North by Northwest o Rebecca… I em costarà més perquè, segurament, no podré abandonar-me al simple gaudiment de la trama, sinó que em fixaré, inevitablement, en tot allò que explica Hitchcock en l’entrevista. Per exemple, la importància que dóna al fet que la càmera expliqui per si sola la història sense necessitat, gairebé, dels diàlegs. A tall d’exemple, només cal veure els deu minuts inicials de To catch a thieft ( Atrapa un ladrón, en la versió espanyola) per comprovar-ho. Sé que diré una obvietat, però és d’una narrativa visual sensacional. O els seus trucs per allargar el suspens i no espatllar-lo, el tantsemenfotisme que sentia Hitckcock per la versemblança, o mil altres factors que va explicant, en el llibre, peŀlícula per peŀlícula, de manera molt autocrítica. Era un mestre, és evident. I això també és una obvietat.
De tot el que explica, però, hi ha un ingredient de les trames que m’ha atret molt i que ell, en la seva concepció converteix en un autèntic joc de mans, o trampa psicològica hauria de dir: el Mac Guffin. Ell mateix diu que “un Mac Guffin no és res”. És buit de contingut (ha de ser-ho, segons ell, per ser realment bo), i alhora és l’eix al voltant del qual gira la història. És aquella fòrmula secreta que busquen els espies, aquells plànols que persegueixen els malvats, és aquell secret que provoca una hora i mitja d’intrigues, persecucions, assassinats, i que, per Hitchcock, ha de ser fútil, irrisori, o directament buit de contingut. El millor que va fer, segons ell mateix, és el de North by Northwest ( Con la muerte en los talones) on el Mac Guffin és “exactament res”. Sensacional.
El món està ple de Mac Guffins, ara que hi penso. Cada dia en sentim a la ràdio, a la tele, als diaris, als carrers… als Parlaments… i també ho són bona part dels conflictes, sovint innecessaris, que diàriament creem en les nostres vides. Fins a un punt que l’important acaba essent no aquell punt central, atòmic, al voltant del qual gira el debat o el moviment, sinó el vestit que li fem, com l’engruixim, i fins a quin punt estem disposats a trasbalsar-ho tot en nom d’un simple castell de fum que no és res més que una simple excusa.