El que no es pot fer en aquesta vida és opinar sense conèixer. I tots, en major o menor mesura, ho fem. En el meu cas puc posar un exemple que m’ha esclatat a la cara fa tot just uns dies. Per raons diverses vaig a Barcelona sovint, i gairebé sempre volto o aparco per la muntanya de Montjuic. He passat desenes de vegades per davant la fundació Miró i mai, fins fa vuit dies, hi havia entrat. I no és que no volti museus. En sóc un visitant assidu i apassionat. Però a la Miró, mai hi havia entrat. M’havia fet una idea del pintor barceloní que no m’incitava a endinsar-me en la seva obra. Potser per simplificació, relacionem Miró gairebé de manera exclusiva amb la sèrie de quadres Consteŀlacions i totes les formes (hipnòtiques diria jo) que omplen els llenços. Són d’una abstracció enorme, difícils de comprendre per als que no coneixem l’obra de l’artista. I, a més, si es miren a través de fotografies o reproduccions perden la vivacitat d’allò que és autèntic i irreproduïble. Però això passa amb tots els quadres del món, almenys els més bons. És per tot això que potser val la pena entrar a la fundació i penetrar lentament, pas a pas, en l’imaginari mironià despullat de prejudicis (ho hauríem de fer sempre tractant-se d’art).
Aquests dies és més senzill fer-ho gràcies a l’exposició L’escala de l’evasió, a la pròpia fundació, que hi serà fins al 18 de març. Es palpa l’evolució del pintor i ens introduïm poc a poc en la seva simbologia seguint-lo en cada volta que fa… que va fer, en l’engrenatge de l’abstracció que va recargolant (o desgranant, seria més exacte dir) amb el pas del temps. Des d’obres com La Masia, de gran caràcter, rica en detalls i concreció (personalíssima, això sí) de la realitat, passant pels seus pagesos que cada cop són més minimalistes i, per tant, impliquen un esforç de reflexió i interiorització més profund i intens. O les litografies de la sèrie Barcelona, les mencionades Consteŀlacions, o els extraordinaris tríptics Blau I, II i III, L’esperança del condemnat a mort o Pintura sobre fons blanc per a la ceŀla d’un solitari I,II i III. Algun dels quals, sobretot Pintura sobre fons…, consistent en tres línies damunt tres grans llenços blancs, demanen un exercici de bona voluntat a l’observador, evitant l’anàlisi simplista i intentant comprendre quin procés fa l’autor per arribar al minimalisme més pur. No ho vaig aconseguir, si se’m permet la referència personal, però sí que vaig descobrir que en l’esforç de la contemplació dels quadres m’havia sotmès a un procés d’autodesfullament d’aprenentatges i opinions, amb el conseqüent aflorament posterior de sensacions i sentiments. És un efecte semblant al que provoca la meditació. Em va sorprendre i agradar l’efecte que em van causar. Més que els quadres en si mateixos. I me’n vaig adonar que potser era això el que pretenia l’autor: despertar sensacions, i no fer entendre què coi volen dir aquelles tres ratlles emmarcades que diuen que li van costar tant temps pintar. El tríptic Blau, expressionisme abstracte pur i dur, entra més bé i te n’adones que, de fet, cap dels tres quadres té sentit per si sol, sinó que només en tenen quan estan junts. Són de fet, un gran quadre compost per tres llenços separats. Desprèn moviment, temps, un fluir del caos cap a l’ordre, de la complexitat cap a l’U.
“André Breton va dir que per ell Miró era el surrealista més pur, perquè els altres reflexen els seus somnis en les teles, i en canvi Miró fa somniar” vaig sentir que deia una guia a un grup d’estudiants. I vaig pensar que tenia raó, i que en Miró s’hi veu de tot. Anàlisi i estudi de l’impressionisme, l’expressionisme, el surrealisme… dels corrents artístics del seu temps, però tot tenyit d’una empremta personal, d’un caràcter, que fa pensar que Miró pot ser catalogat de moltes maneres, però que per damunt de tot, Miró és Miró.