Els desnonaments és probablement un dels drames més greus que pot patir una família. El fet que persones perdin l’habitatge, que corrin el risc de quedar al carrer, a vegades persones molt grans, o a vegades amb mainada molt petita, és sens dubte terrible. Els ajuntaments diuen que fan el que poden. El que la llei i els migrats pressupostos municipals els permeten. I hi ha la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que lluita contra aquesta injustícia social fent que se’n parli, que se’n senti a parlar, i que els polítics no puguin girar els ulls cap a una altra banda descaradament.

Però com passa sempre, hi ha a qui li donen una mà i pretén agafar tot el braç. A Salt, municipi de 30.000 habitants amb uns altíssims percentatges de persones que estan al llindar de l’exclusió social, se’n veuen casos. Als serveis socials de Salt s’han trobat persones que han ocupat il·legalment un pis i que van a l’oficina d’habitatge exigint (sí, exigint) que l’Ajuntament els pagui la llum, l’aigua i el gas perquè no tenen diners. Això és no tenir vergonya. Quan se’ls diu que això no es pot fer exigeixen que almenys se’ls signi un document on el consistori diu que està d’acord amb l’ocupació perquè, de fet, s’està donant habitatge a unes persones que no en tenen. O el cas d’alguns amenaçats de desnonament als quals se’ls troba pis i no l’accepten per diversos motius. S’han proposat pisos que a canvi d’un lloguer social estan molt bé: amb dues, tres i quatre habitacions si són famílies nombroses, ben pintats i arreglats… fins i tot amb pati perquè la família el pugui gaudir, i no l’accepten. Per exemple, perquè són pisos de fora de Salt (al municipi els pisos de la borsa d’habitatge municipal ja estan tots plens). Diuen que no perquè el trasllat obligaria a canviar els nens de col·legi la qual cosa, de fet, passa a tothom que canvia de ciutat i no sol ser cap tragèdia. A més, també a vegades, rebutgen feines que se’ls ofereixen, o perspectives reals de poder-ne trobar alguna en els nous municipis. Això, tot això, és voler aprofitar-se del sistema. Qui té necessitat i la té de veritat, accepta l’ajuda sempre que sigui digna. I lluita per sortir del forat, i més si té família. I no pren el pèl al sistema que, és veritat, és defectuós i fins i tot pervers, però és el que tenim. Tots aquests comportaments que van de la picaresca fins al menyspreu cap al conjunt de la societat perjudiquen sobretot a les persones que sí tenen autèntica necessitat i cap alternativa, que estan en la llista d’espera demanant un espai on encabir la seva família i que cal ajudar (oh i tant!) com sigui. Però de l’ajuda necessària al viure “del cuento”, hi ha molta distància.

La PAH va entrar dimecres passat a l’oficina d’habitatge de Salt, per la porta del darrere i sense avisar. Van entrar per un desnonament que no havia estat anunciat al consistori. Vaja, que ni el banc, ni el jutge, ni la PAH, ni els afectats n’havien parlat amb les autoritats locals. I les persones que porten la veu cantant a la Plataforma es van dedicar a insultar a la gent que estava treballant en l’oficina, ja siguin funcionaris o polítics (que no tots són corruptes i n’hi ha que treballen pel seu poble a canvi de quasi res). La injustícia dels desnonaments no justifica que es titlli d’ “assassins” a simples treballadors, regidors o a qui sigui. És el que els van dir. D’altres vegades la PAH s’ha manifestat davant d’un pis per evitar el desnonament quan després, ha transcendit, estaven al corrent que no s’executaria. Aquest joc deshonest per part d’alguns responsables d’aquesta necessària plataforma, desvirtua la causa que defensen, perquè l’embrut amb mentides i perversions. A crits, la gent no s’entén, ni per cridar o insultar es té més raó, ni mentint resoldrem res.