La porta europea d’orient, durant quant?
Sense la màxima eficiència logística, ni Barcelona ni cap altre port del litoral mediterrani seran competitius.
Hutchinson Whampoa va guanyar el 2006 l’adjudicació de la nova terminal de càrrega del port de Barcelona, el BEST (Barcelona Europe South Terminal), davant de les ofertes de Dubai Ports i la catalana TCB. Per tant estava clar que hi havia força interès en el creixement de la capacitat del port. Segons l’aleshores president de l’Autoritat Portuària, Joaquim Coello, permetria que la meitat del tràfic arribés dels grans ports del sud-est asiàtic i que, segons l’empresa TerCat, rivalitzaria amb les principals terminals del nord d’Europa. Així, el port de Barcelona esdevindria la porta d’Europa per al comerç asiàtic, passant per l’oceà Indic i el canal de Suez.
Han canviat moltes coses des del dia en que es va iniciar el projecte. Per una banda, la revolució de la Primavera Àrab, que ha portat el canvi del govern a Egipte, propietari del Canal. Però aquest no té cap interès en que hi hagi el més mínim problema en el passatge marítim entre continents per aquesta via.
Però el que hauria d’inquietar és el desglaç àrtic. El Pas del Nord-oest va quedar lliure de glaç el 2007, i a l’agost de 2011 el vaixell rus Vladimir Tikhonov va transportar via el Pas del Nord-est 120.000 tones de condensat de gas a Tailàndia. Va reduir el temps del viatge, que normalment es faria via el canal de Suez, en una setmana. La distància total es veia reduïda en un 40%.
Feia segles que es cercava un pas vers Àsia pel nord del continent americà. El primer intent del que es té coneixement fou del venecià Cabot, enviat per Enric VII d’Anglaterra. Aquest volia saltar-se el tractat de Tordesillas que, avalat per la Santa Seu, repartia les Amèriques i Àsia entre Espanya i Portugal. Finalment al segle XIX, el noruec Roald Amundsen va poder navegar el Pas del Nord-oest per primer cop en temps moderns (possiblement ho varen intentar els víkings abans de la petita edat de gel), anant d’Atlàntic a Pacific entre 1903 i 1906. Però ho va fer amb un vaixell petit de pesca per vies molt poc profundes i per tant inviables pel tràfic comercial.
A l’estiu del 2011 varen navegar un total de 33 vaixells per la ruta marítima del nord que passa per damunt de la costa nord de Rússia. Aquesta ruta pot retallar la distància entre Rotterdam i Shanghai (els principals ports europeu i xinès, respectivament) en un 22%. El Pas del Nord-oest, pel nord de Canadà, el retallaria en un 15%. Això faria possible no només uns temps de trànsit més curts, sinó un estalvi important en combustible bunker (usat en motors marins), el qual tendeix a l’alça: va augmentar un 33% en el període 2011-2012.
La ruta sud, passant pel canal de Suez, encara té futur, és clar, però també està clar que les rutes àrtiques presentaran un competència molt important en el futur i els nostres ports que formen part de la cadena logística entre Europa i Àsia hauran de maximitzar la seva eficiència, tant a nivell portuari com en tota la línia de transport comercial, per carretera i ferrocarril.
El proper 23-25 d’abril el 9è Arctic Shipping Forum tractarà el tema a Helsinki.
Arctic Yearbook 2012
Preus de combustible bunker