La teoria neoliberal ens diu que els mercats, com més alliberats de les restriccions imposades arbitràriament per governs que interfereixen en llurs processos naturals, millor. Saben molt menys de l’entorn que afecta als propis actors, individus o empreses, que aquests. Aquests actors del mercat prenen les millors decisions possibles ja que actuen racionalment d’acord amb el coneixement que tenen del seu entorn i de com els afecta.
Però hi ha un problema, que va ser descrit per l’economista John Maynard Keynes als anys ’30 del segle passat, el factor darrera de tot el pensament d’aquest: la incertesa. En un món que creiem controlar-ho tot, la incertesa ens afecta molt més que ens podem imaginar, fins i tot en qüestions en que presumim poder prendre decisions racionals. Un exemple: els economistes Robert Merton i Myron Scholes, que varen guanyar el Nobel per economia de 1997 “per un nou mètode per a determinar els preus dels derivats financers”. L’any següent, el 1998, l’empresa d’inversió en derivats financers Long-Term Capital Management (LTCM), de la qual eren co-fundadors i socis actius els mateixos Merton i Scholes, va perdre gairebé 4.600 milions de dòlars en tant sols 4 mesos com a conseqüència de las suspensió de pagaments dels bons Russos, pel qual va haver d’intervenir ja aleshores la Reserva Federal (el banc central d’EUA) per a evitar que l’enfonsament de LTCM provoqués el col·lapse del sistema financer.
Evidentment, no es pot preveure certs i, menys encara, tots els esdeveniments externs que ens afecten, com va ser el cas de la crisi russa. Scholes i Merton, cadascú per la seva banda, varen insistir en emprar la seva recerca i coneixements de models de valoració de derivats financers, premiats pel comitè Nobel recordem, per a convèncer als inversors i fundar sengles empreses de gestió de derivats. Semblava que ells, laurats experts en el tema, ara sí tindrien el major dels èxits en la seva especialitat. Però aleshores, Platinum Grove Asset Management, l’empresa de Scholes, va suspendre pagaments el novembre del 2008, i Trinsum Group, l’empresa de Merton, va declarar la bancarrota el gener de 2009.
Si dos premis Nobel en economia, premiats precisament pel seu treball en valoració de derivats, no saben preveure el comportament dels mercats que els corresponen per a poder prendre les decisions per a ajustar-hi la seva política, com es pot esperar que tot el món, amb els seus milers de milions d’actors (la humanitat, vaja), sàpiguen prendre decisions racionals a tots els mercats d’acord amb la naturalesa i fluctuacions dels seus milions i milions de productes i serveis, i les accions de tots aquests actors als diferents mercats?
En aquest punt, crec oportú citar un altre neoliberal que va tenir responsabilitats a diversos governs republicans d’EUA, en Donald Rumsfeld (aleshores secretari de defensa d’EUA) el 12 de febrer, 2002: “Hi ha coneixements coneguts; hi ha coses que sabem que coneixem. Hi ha incògnites conegudes; és a dir, hi ha coses que sabem de desconeixem. Però també hi ha incògnites desconegudes; hi ha coses que no sabem que desconeixem.”
Queda clar que s’han marcat els límits del neoliberalisme, fet explicitat a l’article “The rescue of Bear Stearns marks liberalisation’s limit” del març de 2008, de Martin Wolf, periodista econòmic en cap d’aquell suposat herald del neoliberalisme, el Financial Times, en el que citava en Josef Ackermann, executiu en cap del Deutsche Bank, que declarà que “ja no crec en el poder d’auto-curació del mercat”.
En Robert Skidelsky, historiador de l’economia, diu al seu “Keynes: The Return of the Master” que ha estat l’error essencial dels economistes creure que es pot calcular tot el risc i superar la incertesa, fou el que va donar legitimitat a la desregularització del sector financer, i fou la desregularització del sector financer que ens portà a l’explosió econòmica que desembocà en l’enfonsament del sistema creditici.
Però no sembla que s’està acabant de solucionar. Com és que ens està costant tant que es rectifiqui, que es torni a regularitzar el sistema bancari i financer? Som racionals? Segur? Hem perdut la xaveta, o hi ha altres raons, més obscures?