Lliure mercat laboral

Publicat el 26 octubre 2010 per Jordi Vilanova

El premi Nobel per economia 2010 (bé, millor dit el Premi del banc de Suècia per ciències econòmiques en memòria d’Alfred Nobel) ha estat donat als economistes Peter A. Diamond, Dale T. Mortensen i Christopher A. Pissarides “pel seu anàlisi dels mercats amb friccions de cerca”. Novament, per molt que el pensament neoliberal vulgui desacreditar-ho com a idea de l’esquerra, llur recerca ens indica que no hi ha tal cosa com a mercat perfecte.

Les friccions de cerca es produeixen com a cost de transacció en la cerca de la feina més propera a la idònia pel treballador. És el cost de transacció inherent en la recerca d’informació sobre els llocs de feina pel treballador, i també de cerca del treballador per part de l’empresari empleador. Sense l’ajuda de l’estat en forma de prestació d’atur, doncs, el treballador ha d’acceptar més o menys immediatament qualsevol feina que se li presenti, encara que no sigui la idònia per la seva formació i capacitació, i perquè no, les seves preferències. Es tracta d’una ineficiència del mercat, ja que aquest, si és lliure, no uneix perfectament la oferta i la demanda, no col·loca sense l’ajuda d’un període subvencionat el treballador idoni a la feina idònia, aparellament que redundarà en maximitzar la productivitat.

En tot cas, no n’ha d’existir cap de mercat laboral lliure, malgrat ens vulguin convèncer els neoliberals de que cal evitar a tota costa que els governs hi interfereixin políticament. Sense que ens adonem, per molt ultra-liberals que siguem, acceptem un munt de regulacions i limitacions al mercat. Prenem per cas les lleis sobre el treball infantil: el 1819, el parlament britànic va aprovar la Cotton Factories Regulation Act (d’entre les diferents Factory Acts) que entre altres coses limitava l’edat del treball infantil a 9 anys i els horaris dels menors fins a 16 anys a 12 hores diàries. Avui, dubto que per molt liberal que es sigui, s’acceptaria ni tant sols el treball a menors, i menys en aquestes condicions. Però en el seu moment, va generar un gran rebombori amb molts que opinaven que el mercat laboral hauria de ser lliure, que si els infants volien i necessitaven treballar, i els empresaris els volien emplear, se’ls hauria de permetre.

El fet és que, a banda de criteris humanistes, el treball infantil és socialment ineficient. Com aquests exemples de regulació i limitació necessaris, n’hi ha molts més, tots amb criteris polítics. No és possible gestionar el mercat laboral, ni cap altre, amb criteris ultra-liberals, de lliure mercat, perquè aquest simplement no pot existir. El mateix concepte de lliure mercat és un criteri polític.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Lliure mercat laboral

El mercat funciona perquè som racionals. Sí? Segur?

Publicat el 8 octubre 2010 per Jordi Vilanova

La teoria neoliberal ens diu que els mercats, com més alliberats de les restriccions imposades arbitràriament per governs que interfereixen en llurs processos naturals, millor. Saben molt menys de l’entorn que afecta als propis actors, individus o empreses, que aquests. Aquests actors del mercat prenen les millors decisions possibles ja que actuen racionalment d’acord amb el coneixement que tenen del seu entorn i de com els afecta.

Però hi ha un problema, que va ser descrit per l’economista John Maynard Keynes als anys ’30 del segle passat, el factor darrera de tot el pensament d’aquest: la incertesa. En un món que creiem controlar-ho tot, la incertesa ens afecta molt més que ens podem imaginar, fins i tot en qüestions en que presumim poder prendre decisions racionals. Un exemple: els economistes Robert Merton i Myron Scholes, que varen guanyar el Nobel per economia de 1997 “per un nou mètode per a determinar els preus dels derivats financers”. L’any següent, el 1998, l’empresa d’inversió en derivats financers Long-Term Capital Management (LTCM), de la qual eren co-fundadors i socis actius els mateixos Merton i Scholes, va perdre gairebé 4.600 milions de dòlars en tant sols 4 mesos com a conseqüència de las suspensió de pagaments dels bons Russos, pel qual va haver d’intervenir ja aleshores la Reserva Federal (el banc central d’EUA) per a evitar que l’enfonsament de LTCM provoqués el col·lapse del sistema financer.

Evidentment, no es pot preveure certs i, menys encara, tots els esdeveniments externs que ens afecten, com va ser el cas de la crisi russa. Scholes i Merton, cadascú per la seva banda, varen insistir en emprar la seva recerca i coneixements de models de valoració de derivats financers, premiats pel comitè Nobel recordem, per a convèncer als inversors i fundar sengles empreses de gestió de derivats. Semblava que ells, laurats experts en el tema, ara sí tindrien el major dels èxits en la seva especialitat. Però aleshores, Platinum Grove Asset Management, l’empresa de Scholes, va suspendre pagaments el novembre del 2008, i Trinsum Group, l’empresa de Merton, va declarar la bancarrota el gener de 2009.

Si dos premis Nobel en economia, premiats precisament pel seu treball en valoració de derivats, no saben preveure el comportament dels mercats que els corresponen per a poder prendre les decisions per a ajustar-hi la seva política, com es pot esperar que tot el món, amb els seus milers de milions d’actors (la humanitat, vaja), sàpiguen prendre decisions racionals a tots els mercats d’acord amb la naturalesa i fluctuacions dels seus milions i milions de productes i serveis, i les accions de tots aquests actors als diferents mercats?

En aquest punt, crec oportú citar un altre neoliberal que va tenir responsabilitats a diversos governs republicans d’EUA, en Donald Rumsfeld (aleshores secretari de defensa d’EUA) el 12 de febrer, 2002: “Hi ha coneixements coneguts; hi ha coses que sabem que coneixem. Hi ha incògnites conegudes; és a dir, hi ha coses que sabem de desconeixem. Però també hi ha incògnites desconegudes; hi ha coses que no sabem que desconeixem.”

Queda clar que s’han marcat els límits del neoliberalisme, fet explicitat a l’article “The rescue of Bear Stearns marks liberalisation’s limit” del març de 2008, de Martin Wolf, periodista econòmic en cap d’aquell suposat herald del neoliberalisme, el Financial Times, en el que citava en Josef Ackermann, executiu en cap del Deutsche Bank, que declarà que “ja no crec en el poder d’auto-curació del mercat”.

En Robert Skidelsky, historiador de l’economia, diu al seu “Keynes: The Return of the Master” que ha estat l’error essencial dels economistes creure que es pot calcular tot el risc i superar la incertesa, fou el que va donar legitimitat a la desregularització del sector financer, i fou la desregularització del sector financer que ens portà a l’explosió econòmica que desembocà en l’enfonsament del sistema creditici.

Però no sembla que s’està acabant de solucionar. Com és que ens està costant tant que es rectifiqui, que es torni a regularitzar el sistema bancari i financer? Som racionals? Segur? Hem perdut la xaveta, o hi ha altres raons, més obscures?

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a El mercat funciona perquè som racionals. Sí? Segur?

TIC Sector en creixement: estem perdent el tren

Publicat el 4 octubre 2010 per Jordi Vilanova

En Mike Mandel, el “chief economist” de la revista econòmica Business Week, va plantejar en un article al seu bloc que el sector de les comunicacions seria líder de creixement per raonament de la seva “Segona llei de creixements i caigudes de Mandel”: els sectors que es recuperen abans solen ser el motor del següent període de creixement. La llei diu de qualsevol sector capaç de créixer en contractació de personal en plena crisi té prou força com per a mostrar un fort creixement al superar aquesta l’economia general. Posa per exemple el sector de la construcció i l’habitatge, que mostrà a principis de la primera dècada del mil·lenni un creixement molt per damunt del general de l’economia.

Quin és el sector que proposa ara, el que està mostrant un creixement en mig de l’actual crisi? Doncs la publicació i els medis audiovisuals a Internet, així com els motors de cerca i el disseny i programació de sistemes informàtics. Aquests inclouen des de Google, Apple, i Facebook, fins a pagaments per mòbil i aplicatius d’eSalut/telemedicina, i també inclou els diaris digitals i, és clar, aquest bloc. Les TIC són, doncs, una de les fonts principals de creixement per a la nostra economia. En analitzar la seva difusió però, s’observa que, tot i superar lleugerament la mitja espanyola, Catalunya no deixa d’estar entre les últimes nacions de la OCDE en la inversió en TIC.

Per altra banda, en els sectors de més fort creixement en els anys anteriors a l’actual crisi (la construcció, l’hoteleria i restauració, el comerç,..), la base laboral és de baix cost i baixa productivitat i no s’hi ha gastat, o millor dit, invertit, en formació especialitzada, necessària per a aprofitar les eines TIC de gestió. Però és lògic, ja que tot i que les grans empreses d’aquests sectors sí han invertit, i en alguns casos considerablement, en tecnologies de la informació i comunicació, el teixit empresarial està compost essencialment de petites i molt petites empreses que ignoren el valor que pot aportar als seus negocis. Aquestes no han invertit en les tecnologies que permetrien entrar en models de negoci i de gestió avançats, d’integració entre elles i amb els seus proveïdors i clients.

Al nostre país, les administracions han fet un gran esforç amb iniciatives com PIMESTIC, orientat a la millora de la competitivitat amb la introducció i la utilització eficient de les TIC, o bé el projecte Catalunya Connecta, que ha estat clau per a fer arribar la connectivitat essencial per a que les empreses d’arreu del territori, micro i petites, així com les empreses de més envergadura, puguin desenvolupar-se. Però malauradament, sembla ser que encara manca moltíssim per fer. Unes dades de les empreses de menys de 10 treballadors:

  • ordinadors 67,60%
  • xarxa local 24,50%
  • connexió Internet 56,90%
  • connexió a telefonia mòbil 70,70%
  • e-mail 52,10%
  • banda ampla 92,30%
  • Internet i web 24,50%

Tenint en compte que les petites i micro-empreses formen una molt gran proporció de la nostra economia, em sembla que estem perdent el tren.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a TIC Sector en creixement: estem perdent el tren