Sota la buguenvíl·lia

 Aquestes eren les ratlles que encapçalaven un article que vaig demanar a en Càstor per incloure en un reportatge que es va publicar a Presència l’1 de juliol del 2001, en vigília de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, d’aquell mateix any. Només canviant el nombre d’anys, 30 per 39, en què la passió per les havaneres ha estat la seva companya, podríem dir que les ratlles, són acabades de fer.

Podria escriure algunes coses sobre en Càstor, una persona d’una gran vàlua i amb una important trajectòria en el món havanerístic iniciada per allà l’any 1972 quan, amb en Xiqui, acompanyaven els pioners i fundadors del grup Port Bo (Calella de Palafrugell, 1966), l’Ernest Morató, en Pitu Xicoira i en Carles Mir.  Però avui, més que fer un repàs al seu recorregut, crec que és millor recuperar, si més no una part, d’aquell interessant article d’en Càstor, del 2001. Amb tot, vull dir, sinó rebento, com a reivindicació pública (tardana, sí, és cert, però “algú ho havia de dir ” un moment o altre): en Càstor, ha estat una persona desaprofitada a la vila de Palafrugell, i per la Fundació Morató sobretot. Dit això, i que potser algun dia es pot aprofundir, el tros recuperat que ell mateix titolava així:

 

 Molt a prop del cor

…”Malgrat tot, actualment l’havanera es continua considerant un gènere de segon ordre. I cal que els cantaires d’avui intensifiquin el seu nivell d’autocrítica per arribar a oferir un treball més acurat. Cal deixar pas a una quarta generació que ens aporti una proposta més elaborada i vigorosa. Perquè l’havanera és una manifestació musical de la cultura catalana, que forma part de la nostra tradició. 

Permeteu-me una anècdota: anys enrere, després d’una cantada, se’ns va acostar un senyor visiblement emocionat per fer-nos arribar el seu agraïment. Acabava d’escoltar una peça que no havia sentit des que la seva mare la hi cantava quan era petit. Amb una senzilla cançoneta havíem despertat l’emoció i sensibilitat d’un record oblidat en un racó de la memòria. Perquè una melodia tradicional s’assembla a un tros de paper amb un missatge escrit -curt però contundent- guardat en un racó de la cartera, i que el temps ens ha fet oblidar, però que guardem molt a prop del cor.”

 

Avui, 10 de novembre del 2010, el cor, precisament, ha fet una mala passada a en Càstor. Ha deixat de bategar quan estava a pocs dies de complir els cinquanta cinc anys. No hi ha hagut res a fer. D’aquí a 10 dies, amb els seus companys de Cubacant, la Neus, l’Enric i en Xiqui, havíen d’enregistrar un CD amb havaneres d’en Josep Bastons, sobretot, l’Antoni Mas i en Tòful Mus. Havia de ser un disc renovat en el qual en Càstor s’hi sentia molt a gust, tot i ser un fervent enamorat de l’havanera antiga i cubana.

 

Demà, diada de Sant Martí, patró de la vila de Palafrugell, el tanatori palafrugellenc s’omplirà per dir adéu a en Càstor Pérez Diz, un home bo, un prodigi amb la guitarra. En Càstor Pérez, un apassionat de l’havanera.

*  NOTA: per un problema informàtic, la peça que acompanya la crònica referida a la mort de Càstor Pérez (la plana 47 del diari El Punt, en paper), no surt publicada en la versió digital. El text és aquest:

 

Un home bo, un prodigi amb la guitarra

Fent un repàs a la persona, i al músic, m’adono de la similitud entre Càstor i el mestre Sirés, l’autor de La Gavina. Com a persona, perquè mai ha tingut un no per a ningú quan se li ha demanat la seva col·laboració. Com a músic, perquè si bé en Frederic Sirés era un plaer escoltar-lo al piano i una xeixa com a compositor, en Càstor Pérez era un prodigi amb la guitarra i també amb els arranjaments musicals. Era un home que fugia dels protagonismes. Potser això, i la seva excessiva modèstia, ha fet que la seva qualitat musical plena de sensibilitats i el treball de recerca portat a terme hagin passat desapercebuts pel gran públic. Ara, un moment especial em ve al cap: la cantada del dia 3 de juliol d’aquest any a Calella de Palafrugell. Per ell, no va ser una cantada més. N’estic convençut. Va ser dalt de l’escenari acompanyant, a la guitarra, la seva filla, la Sílvia Pérez Cruz. Pare i filla, junts, en una magnífica actuació en un marc incomparable. La pell de gallina: Vestida de nit, una cançó amb lletra de la mare de la Sílvia, la Glória; una cançó amb música del pare de la Sílvia, en Càstor, un home bo, un prodigi amb la guitarra.