A mitjans de la dècada de 1960, la cantant italiana Mina (a vegades amb l’Adriano Celentano) va fer famosa la cançó Parole, parole, parole, que es queixava de promeses incomplertes.
Ara, avui i aquÃ, podria fer comentaris de cada parà graf de la carta signada pel president de la Fundació Palafrugell Gent Gran, però qui hagi seguit els capÃtols L’alcalde es fa el sord i Tornem-hi, que no ha sigut res, ja se’n farà les seves pròpies conclusions entre llegir una cosa i altra. Només dir que aquesta carta és la que el dia 10 de desembre el president i vicepresidenta de la Fundació Palafrugell Gent Gran (que també són alcalde i primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Palafrugell) em van dir que ja s’havia enviat a cadascun dels 40 residents que van signar el document de queixa formal, per la falta de personal per atendre els residents amb necessitats d’assistència permanent, del 5 de novembre d’quest any que hem acabat. Doncs bé, resulta, oh, casualitats de la vida, que aquesta carta “explicativa” signada pel president de la Fundació i que es pot veure reproduïda a continuació, després d’haver-la escanejat, tot just es va començar a lliurar als residents corresponents el dia 23 de desembre, o sigui l’endemà (22.12.2010) del Tornem-hi, que no ha sigut res. No és la insinuació de cap pretensió, simplement és un afegitó als fets tal i com han succeit.
I bé, després de tot plegat vull acabar fent referència (amb r de resposta), sÃ, al parà graf “Tal com ja estava previst…” de la carta escanejada, de la mateixa manera que he començat el bloc d’avui: Esperança amb roc a la faixa, o Parole, parole, parole?
Perquè els altres parà graf de la carta del president de la Fundació Palafrugell Gent Gran ja es poden contrastar i reflexionar amb els anteriors capÃtots publicats, i la documentació aportada.