Sota la buguenvíl·lia

Fa aproximadament un mes, mes i mig màxim, vaig tenir l’honor de poder tornar a compartir vetllada amb una colla que, pam endavant, pam en darrera, estan de ple en la maduresa dels quatre vints.

Uns quatre vints molt ben portats i administrats. Són una colla que es reuneix cada dissabte al vespre, al voltant de la taula. Es troben en una mena de porxo; sense arcades, sense que hi hagi peces per assecar o esteses, però si una taula que, segons el nombre de comensals, s’estira o s’arronsa per a configurar sempre: una gran i ben parada taulada. Allà només hi ha ganes de compartir xerrada, records, també present i futur, degustar un bon arròs, per exemple, i una mostra molt i molt gran del que és realment haver arribat a l’equilibri de la maduresa.

I jo que, quan vaig fer els quaranta, em pensava que l’equilibri de la maduresa estava en posar el quatre al davant… Quan vaig fer els cinquanta, vaig dir-me que no, que l’equilibri de la maduresa estava en el mig segle… Però res, quan ara fa un any i mig vaig entrar a can seixanta, em vaig tornar adonar que no, que l’equilibri de la maduresa és en arribar als seixanta anys. Amb tot, els dels quatre vints aviat em van posar “les peres a quartU”. I és que veient-los, en una vetllada a la qual em van convidar, llarga i agradable vetllada, de cop i volta, tots aquests arguments que m’he anat autofabricant en el decurs de tres dècades -quan he anat entrant en cadascuna d’elles en veure que encara estic ple d’il·lusió i amb una dosi important d’experiència pensava que ja hi era…-  ara en aquesta ocasió, vaig dir-me rotundament que no, que encara me’n falten vint -com a mínim- per a l’equilibri de la maduresa. O sigui que estic en la fase d’aprenentatge final, però aprenent al cap i a la fi. I és que fins ara, he anat tirant de la rifeta permetent-me una visió, equivocada, però d’automotivació, que m’havia arribat el moment d’això que m’he acostumat a dir i pensar, de l’equilibri de la maduresa.

Ca l’Esteve dels barcos, a Mont-ras

L’Esteve Ferrer és l’amfitrió, el creador, animador, cuiner, xerraire i persona de tarannà obert i generòs, d’aquestes trobades setmanals dels quatre vints. Això, per a començar. L’Esteve, com la majoria dels comensals habituals, freguen o han superat lleugerement els quatre vints. Dels 80 en dic quatre vints, perquè els que encara ens vam educar amb la influència de la cultura francesa i aprenent com a segona llengua el francès… Doncs res, que vet-ho aquí…

L’Esteve, en aquestes trobades setmanals, ha recuperat vells amics de la infància i/o de la joventut, i també hi dóna cabuda a persones més joves que es compenetren perfectament amb la colla de la primerenca primera meitat del segle vint. En aquestes trobades, s’hi aplega gent de totes les capes socials. De quan, a Palafrugell, igualment com per aquelles èpoques devia passar en moltes viles, el teatre era una bona excusa i motiu de relacionar-se la joventut d’aquells temps difícils quan encara vailets van haver de viure una guerra i, no oblidem tampoc, una molt difícil postguerra.

Al gra:

El teatre d’en Puig

En aquest porxo de ca l’Esteve, a Mont-ras, a més del que més o menys he resumit, de quan en quan, també s’hi fan estrenes “mundials”. Com en aquesta ocasió que es va representar una nova obra original del polifacètic artistàs Josep Puig i Clausell (Jos P. Claus, havia arribat a signar en curts de la millor època cineasta del cinema amateur de Catalunya i part de l’estranger…) que el propassat mes de juny en va complir VUITANTA! I està en plena forma. Vaja, qui no té un “all, té una ceba”, havia sentit a dir als meus avis quan els demanaven per la salut… Però bé, va per les seves pròpies cames, clarivident i crític i creatiu com sempre. No us el creieu pas, si en preguntar-li com està, ell us respon: “esperant la mort…” Perquè en Puig, en Josep Puig i Clausell, és la seva manera de dir que ja ha fet moltes coses… Que relativitza… Que… no el sorprèn gairebé res… Que és un posat de provocació… Que vol generar debat… Que vol que es reaccioni i es deixi la passivitat… Que veu com els humans continuem ensopegant amb la mateixa pedre… Que l’individualisme… Que la creativitat… Que el poder sempre l’exerceixen els mateixos… Que… Es pregunta tantes i tantes coses encara… Perquè la veritat és que continua al peu del canó i exercint del Puig més autèntic i de sempre. Com ha de ser!

Els actors de les obres d’en Puig formen part de la colla dels quatre vints com els anomeno, i la majoria d’ells, sortits de la “factoria” del Casal Popular de Palafrugell; de les èpoques d’Acció Catòlica, de quan mossèn Bas -diuen, i de fet encara en vaig poder ser testimoni presencial del que se’ns negava “presenciar”- que tapava amb una ma (o feia tapar) l’objectiu del projector de la “màquina de fer cine” quan en algun moment “atrevit” els protagonistes (noi/noia) es feien (s’anaven a fer) un d’aquells petons que s’anomenaven “de cine”.

En Puig, sempre ha sigut el que més endavant vam conèixer i es va anomenar com a “progressistes”. Va ser un jove d’idees avançades, autodidacta, amb pocs estudis donades les circumstàncies, però que es va anar cultivant i de gran talent tal i com ha demostrat i demostra al llarg i ampla de la seva vida. Potser, malgrat el seu geni i personalitat, mancat a vegades, d’una poca autoestima i/o seguretat. El cas és que en aquells anys el Casal, a en Josep Puig, se li feia petit. Es discutia, no es conformava mai i sempre, amb un afany de superar esculls, improvisava i creava amb imaginació, tot allò que no podia resoldre per falta de recursos econòmics.

Com veig que començo a excedir-me en espai, per avui, deixem-ho fins aquí. La setmana vinent, espero, nova entrega de buguenvíl·lia dedicada a “els quatre vints d’un artista de cap a peus, i els seus amics”.

Fotos:

1: En Josep Puig, un dia de les moltes vegades (i espero que siguin moltes més) que hem fet petar la xerrada.

2: L’Esteve Ferrer remanant sa cassola; en aquest cas, un arròs boníssim que sap fer… entre moltes altres coses que tindrem ocasió d’anar descubrint…

3: Detall de la vista general del porxo de ca l’Esteve “dels barcos”, el dia de “l’estrena mundial”, fa un parell de mesos…

4: Detall d’un dels assajos de l’obra de Josep Puig, allà al porxo de ca l’Esteve, just arribat el primer de setembre… D’esquerra a dreta: Josep Puig (d’esquena), Josep Cubinyà, Pere Pagès (al fons), Joan Boix, i Esteve Ferrer.