El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/josepbofill
Articles
Comentaris

Capítol VII:

El montrasenc Grañén, Joan Grañén

Amb música de fons, tot escoltant el Tema de Lara (Doctor Zhivago) d’un arranjament molt especial, per a mi, a càrrec del bon amic i músic Xavier Juanals que interpretant piano a capel·la i enregistrat en un CD al qual hi ha afegit, sempre acaronant només les tecles del seu piano: Sobre l’arc de Sant Martí; L’hombre del teu somriure; Yesterday; Wonderful world; Misty i Love Story, vaig a intentar mantenir la sensibilitat amb la qual en Xavier transmet les seves notes, perquè del teclat del meu ordinador un servidor en sàpiga treure les paraules justes que en aquesta tarda grisa de dissabte han de servir per tancar el seguit de capítols dedicats al montrasenc Grañén, Joan Grañén.
94anyssiluetajatnegre

I és que arrodonir el que podria ser el perfil d’aquest home de 94 anys quina humanitat i saber fer i saber estar és d’elevat nivell, no sé si hauré sabut explicar-ho de manera prou entenedora i amb la sensibilitat que requereix.  Sortosament en aquest nostre País encara hi ha persones com ell, que de manera senzilla i potser passant una mica desapercebudes (que no vol dir de puntetes)  fan una gran feina de convivència sociocultural i ens ajuden a creure que encara es poden trencar moltes de les coses que avui són (o considerem) utopies.

En aquest espai que hi ha entre el néixer i el morir, conegut per vida, en Joan, malgrat les dificultats i cops duríssims que ha hagut d’afrontar –El pitjor per uns pares és la mort d’un fill diu quan recorda que la seva filla gran, l’Anna, va morir amb només 49 anys d’edat la tardor del 1998 i amb el dolor  fruit d’una estimació que al mateix temps l’acompanya sempre el bon record, sap trobar-hi i transmetre el sentit de tirar endavant sense descuidar mai preguntar-se moltes coses.

Persona de mirada i tarannà noble i de clarividència excepcional encara que mermat en la mobilitat física i amb dificultats pel que fa a la vista i l’oïda, fa just quatre dies, com aquell qui diu, que diàriament feia un parell de quilòmetres (entre anada i tornada) per arribar-se a buscar el diari a la llibreria de Mont-ras que regenta un dels seus néts. Val a dir que, fa uns anys, el recorregut sempre fent-lo a peu, era fins a la llibreria l’Esquitx, de Palafrugell (carrer De la Font). Dels vuit quilòmetres diaris com a mínim, no se’n escapava pas.  I encara, assenyalar que pel camí aprofitava el temps per començar a fer una tria del que, de manera tranquil·la, llegiria en arribar a casa seva, al final del carrer De la Font, però de Mont-ras.

al'ortdelacasadeMontras

Del Liceu de Barcelona                       a La Torre Ferrera de Mont-ras

excursionista01

excursionista

excursionista02

No és gens estrany que la gent que el veia caminar cada dia fent el mateix trajecte quedés admirada en veure que una persona amb més de quatre vints al damunt ho fes al ritme decidit en què ho feia. Fins no deu fer ni un any, o sigui amb noranta tres a l’esquena, encara se’n anava -i tornava-  fins el CAP de Palafrugell. No hi havia ningú que el fes creure per fer-ho diferent. Ell, tossut de mena, mentre ha pogut, ha seguit el ritme i hàbit al qual estava acostumat en el seu temps de lleure: practicar l’excursionisme. Ell, que quan vol no hi ha manera que baixi del burro, menava l’hort de casa seva fins encara deu fer uns tres anys. En Joan, amb alguns coneixements tècnics d’agricultura, una vegada a casa seva a Mont-ras, primer amb el seu sogre al front, tenien cura de l’hort i van plantar una bona colla de fruiters. Posteriorment, ell sol es va haver de fer càrrec no només de l’hort, sinó ocupar-se també de l’olivar, amb oliveres centenàries.

A part d’haver sigut excursionista de talla pujant i baixant muntanyes i pics, en Joan tot fomentant les sortides i caminades, va presidir La Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia uns deu anys. I aixoplugat en associacions esportives va impulsar, malgrat la por a la repressió franquista, la cultura i la llengua catalanes. Fou cap de la revista d’excursionisme anomenada primer “Senderos” i uns anys després “Excursionisme”.

excursionista03amblafamiliaenunparc03ballantsardanes

escolaigualada

Dit això, només per anar situant la seva activitat, cal aclarir que en Joan sempre ha estat acostumat a combinar feina, família, voluntariat i aficions de lleure. Per això tampoc ha fet estrany que des del dia que amb la seva dona, la Maria Mercè, es van establir a Mont-ras de manera definitiva, es convertís en un ferm col·laborador o hagi sigut l’iniciador, dinamitzador o revulsiu, d’algunes activitats de caire sociocultural.

coral02coral04De petit havia fet estudis de solfeig, de cant i de música. De gran i durant molts anys va formar part de la Coral Núria de la Unió Excursionista de Catalunya. Era un bon tenor amb unes qualitats  prou apreciades. Dies enrere comentant el capítol IV en el qual en parlar dels seus tres amics (Mira, Capella i González) vaig jugar amb el fet que “els tres mosqueters eren quatre”,  li vaig tornar fer la broma en aquesta ocasió diguent-li que ell era el quart tenor. Va posar cara de no saber d’on venia i li vaig aclarir que era el quart, tenint en compta que “els tres tenors” popularitzats en el seu dia, eren Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras. Es va posar a riure i va donar-li en certa manera una possible veracitat al que inicialment era una meva broma: Doncs mira, no et pensis, al Teatre del Liceu hi he fet més d’un centenar d’actuacions. A part d’haver-hi participat en alguna ocasió amb la Coral Núria, resulta que la Coral Victòria, amics meus gairebé tots ells, tenien l’exclusiva de les actuacions al Liceu quan feia falta i ells sempre em cridaven a mi per tal de fer més número. I això durant més de vint anys. Per cert, val a dir que pagaven molt bé hi afegeix tot cofoi i orgullós d’haver pogut cantar en escenari tan prestigiós la major part d’obres de Wagner com les conegudes Mestres cantaires (en la qual amb els seus amics cantants sempre hi feien el rol del gremi de forners) o Parsifal, per exemple, o des de Cavalleria Rusticana de Leoncavello fins a Rèquiem de Verdi, Passant per Guillermo Tell de Rossini, La Gioconda de Ponchelli o Il Piccolo Marat de Mascagni.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Joan porta establert a Mont-ras de manera definitiva, des que es va jubilar l’any 1985. Amb tot, sempre se l’ha considerat un montrasenc més. Coneix el poble i la majoria de la seva gent, com pocs autòctons en saben ets i uts. Home de formació religiosa cristiana,  creient i practicant, des del primer dia va començar a col·laborar amb les lectures en la missa dels diumenges i va ser peça clau en la recuperació dels cants litúrgics. Al cap de poc temps ja formava part del Consell Parroquial encarregant-se de la feina de comptable que va complir amb fidelitat, rigor i pulcritud fins fa tot just un parell o tres d’anys. D’altra banda, a la Parròquia hi havia formada la Coral Sant Esteva que feia les seves cantades en els moments puntuals de les misses més celebrades com ara Nadal i la Festa Major. El cas és que en Joan un bon dia els va fer a mans una partitura d’una cançó per si la volien afegir al seu repertori. Els membres de la Coral li van acceptar amb la condició que s’afegís a la colla. I és que els integrants de la Coral, d’orella fina, ja havien sentit la bona i educada veu d’en Joan, en el decurs dels cants en les misses dels diumenges. I com no té mai un no per resposta quan es tracta de col·laborar i participar en la vida sociocultural del poble, de llavors ençà que cada dilluns és dels primers en arribar als assajos. Val a dir que des de fa un temps, un dels integrants de la colla el va a buscar -i tornar- a casa seva, en cotxe.

torreferrera02En una altra de les diverses col·laboracions en les quals ha intervingut o incentivat a tirar endavant, en destaca el fet de ser amb la seva habitual persistència, l’artífex del naixement d’una de les revistes montrasenques. Resulta que un bon dia, en veure que no li feien arribar els textos que normalment corregia de la revista El Crit, se’n va anar a l’Ajuntament a veure què passava. El va atendre la Mercè Català que en aquell període era l’alcaldessa. Sembla ser que la colla de El Crit s’havia agafat un temps sabàtic o de reflexió. En Joan, que quan està convençut d’una cosa no para fins que se’n surt, tenia clar que el municipi no es podia quedar sense cap publicació local i que s’havia de posar fil a l’agulla. L’alcaldessa li va proposar que si ell se’n feia càrrec de liderar una revista, ja trobarien la manera de posar-hi solució. Pam endavant, pam endarrere, així va començar que pel Nadal del 2007 arribés a cada casa del municipi de Mont-ras la revista La Torre Ferrera. De llavors ençà que n’és el director i no ha deixat mai de dedicar-hi esforços i un munt d’hores perquè cada semestre de manera puntual entri a totes les cases. Amb to ferm, consens, mà esquerra i professionalitat en Joan condueix les reunions les quals sovint s’acaben amb bosses de carquinyolis sobre la taula. És una aportació més d’aquest home. Són uns carquinyolis deliciosos elaborats pel mateix Joan i que ningú sap fer com ell. De tot plegat en puc donar fe, perquè he col·laborat en alguna edició de La Torre Ferrera i he assistit en algunes de les reunions.

pais01Bé, com a pinzellada dedicada al montrasenc Grañén, Joan Grañén i Rossell, només afegir-hi que si be aquell llavors soldat republicà figurava en els fitxers franquistes com a “desafecto al régimen”, avui en dia encara ho deu ser atès continua sent persona compromesa amb el seu i nostre País, havent participat en nombrosos actes i sent un ferm defensor i divulgador de la cultura i llengua catalana. Va participar a la Via Catalana de l’11 de setembre proppassat -era al tram 714, a La Jonquera- i s’espera amb candeletes el proper 9 de novembre per poder votar SÍ i SÍ!

Ah!, i si algun dels possibles lectors algun dia sent a dir que en Joan m’ha renyat per algunes de les coses que he posat negre sobre blanc en aquests capítols, només feu-li cas si els arguments fan referència a alguna imprecisió. Però mai, que hi he bolcat afalagaments. Perquè tal i com he dit en reiterades ocasions, sempre he procurat, i n’estic plenament convençut, que els reconeixements sempre s’han de fer en vida si és possible. Només és el que intento posar en pràctica. Sobretot de persones que no sovintegen a les planes dels diaris o en els espais radiofònics o televisius. Encara que, en honor a la veritat, si en teniu l’oportunitat, no deixeu de llegir Cartes des del front, del periodista Eloi Vila. En aquest llibre, en Joan n’és un dels protagonistes com a “quinto del biberó”.

Espero i desitjo que aquesta esperança que sovint comenta en Joan des de l’endemà de la Via Catalana Encara veuré la independència es pugui complir després d’haver pogut fer ús del nostre dret a decidir.

Fins la setmana vinent amb: El Baix Empordà, pentagrama de Vampirs