hivern i primavera al Magrib

Primavera i hivern al Magrib

El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi.   Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ?   Petita mirada enrera :  fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy.  Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée.  Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ».    L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar  alguns « Mirage »,   Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars.  El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor.   A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…).   Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli.  Amnistia o amnèsia,  cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie  a Escocia  (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos).  Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories.   Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ.   Es una minoria perseguida.  Segons Jacques Leclerc,  universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats.  Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara).  Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera.  El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat.  L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats.  Els militants berbers,  com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi.  Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat,  l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale,  havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali,  l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta .  Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia  interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta.   Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil.  El que no és ambigu en la resoluciὀ és  l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda  l’Una Grande i Libre de qui sabeu.  Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments.  N’hi haurà  prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ?  Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa.  Es una veritat grossa com una casa.    Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega.  Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro.  Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni,  ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades.  La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa.  Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.

El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits.  Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble.  Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària.  I mentrestant Obama balla la samba.  Déu meu, quin mὀn !

Primavera i hivern al Magrib

El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi.   Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ?   Petita mirada enrera :  fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy.  Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée.  Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ».    L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar  alguns « Mirage »,   Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars.  El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor.   A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…).   Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli.  Amnistia o amnèsia,  cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie  a Escocia  (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos).  Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories.   Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ.   Es una minoria perseguida.  Segons Jacques Leclerc,  universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats.  Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara).  Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera.  El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat.  L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats.  Els militants berbers,  com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi.  Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat,  l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale,  havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali,  l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta .  Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia  interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta.   Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil.  El que no és ambigu en la resoluciὀ és  l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda  l’Una Grande i Libre de qui sabeu.  Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments.  N’hi haurà  prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ?  Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa.  Es una veritat grossa com una casa.    Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega.  Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro.  Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni,  ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades.  La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa.  Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.

El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits.  Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble.  Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària.  I mentrestant Obama balla la samba.  Déu meu, quin mὀn !