S’acaba de celebrar a Prada de Conflent el trenta sisè Aplec Excursionista dels Països Catalans. M’havien demanat de fer el parlament de cloenda de l’Aplec. Havia preparat aquesta intervenció. Com que m’he deixat el paper a la butxaca, no és ben bé el que he dit. Però l’esperit, sí.
Amics muntanyencs,
Hem viscut junts tres dies magnífics. Heu vist això com es va posar d’etiqueta el Canigó per nos rebre amb el seu blanc mantell. I per aquests dies tan intensos hem d’agrair tots els qui amb la llur benèvola dedicació ho han fet possible. Tot aquest eixam de voluntaris al voltant de l’Antoni i de la Maryse Glory, els del G.P.RENC, els del Casal del Conflent, els de Caminem, entre altres.
Aviat uns quants de nosaltres – potser la majoria dels qui estem aquí- tindran l’oportunitat de realitzar vots històrics pel nostre poble. Vull dir els ciutadans europeus de nació catalana que tenen dret de vot a la CAC. A Catalunya Sud, com diem a vegades per fer curt. No dubti pas que aquests vots i la determinació del país tindran com a resultat l’independència d’aquest tros major del nostre poble. No podem dubtar de la vostra fermesa. Massa sovint el nostre país a l’hora de decisions vitals va vacil.lar. Aquesta vegada no. Ho sabem. Ho entenem. No podem quedar europeus de segona classe. No podem dependre sempre de decisions en les quals pobles infinitament més petits que nosaltres participen plenament. No podem quedar sempre, com gossos, sota la taula esperant algunes engrunes. Companys amics, n’estem segurs : aviat el Cap i Casal tornarà a ser la capital d’un país que es llegirà en els mapes de tot el món. No necessitarem pas que uns clubs de futbol o de rugby, per tant magnífics que siguin, compensin les nostres frustracions. Tornarem a ser un poble adult. Podrem enfi aportar la nostra modesta contribució al combat pel respecte de la vida en aquest planeta on ens toca viure.
En aquests moments hem de pensar a tots aquests muntanyencs que van somniar d’aquesta llibertat que tenim ara a l’abast. I que, malauradament no ho podran veure, no ho podran viure Sí, ho sabeu, la muntanya va ser durant decennis una dura i exaltant escola. Un refugi espiritual. A tots aquests qui han mammat al pit generòs de les nostres serralades la llet reconfortant de la bellesa del país. A tots aquests que han caminat per poder ser un dia. Aquest dia tan anhelat és aqui.i els qui tindrem la sort d’ho viure hem de pensar amb ells. Hem posat els nostres passos en els llurs. Amunt i avall atents com ells al nom de cada cosa i de cada lloc. Per ells també serem valents. Per ells també arrencarem la merescuda llibertat.
I és realment una joia de compartir aquesta certesa amb tots vosaltres aquí a Prada, al peu del Canigó. Aquesta muntanya tots la tenim al cor. Muntanya regalada per excel.lència. Muntanya emblemàtica . Tan emblemàtica que, a finals del segle XIII un franciscà, fra Salimbene da Parma, en la seva crònica hi fa pujar el nostre comte rei, Pere el Gran . Hi hauria pujat sol diu el monjo, per a celebrar la victòria contra la croada dels francesos. El fet és que avui a la pica s’encenen els fanals que calaran foc a moltes fogueres del país la nit de St Joan. I és a la Pica, on cada any a l’alba de l’11 de setembre commemorem la Diada. És el terme d’una Marxa Cívica iniciada en un municipi del Conflent o del Vallespir i a vegades de més enllà. I fa vint-i-un anys que el Foment 11 de setembre realitza aquesta Marxa. Hi esteu tots convidats per la de l’any vinent.
I Prada, capital del Conflent, era ben digna de vos rebre en aquest trenta sisè Aplec. És en aquesta comarca d’on va sorgir, diuen els historiadors, la nissaga comtal de Guifrè el Pilòs que va contribuir a forjar la nostra personalitat col.lectiva. Aquí a Prada on desprès de la guerra dita civil i dita espanyola s’establiren tantes i tants patriotes entre altres evidentment Pompeu Fabra, i Pau Casals. Es aquí, al cementiri proper que descansa el seny ordenador de la nostra llengua. .
Pau Casals, català universal per la seva música. Aquest Català universal que va proclamar a tot el món « I am a catalan ». Aviat tindrem allà, a les Nacions Unides, un representant que podrà dir-ho també en nostre nom a tots. Aquí a Prada on un mestre, Ramon Gual, va saber aprofitar algunes escletxes dins l’ensenyament estatal amb una revista pedagògica, Terra Nostra. Ella fou, durant anys, la petita flameta encesa en aquestes terres, que semblaven abandonades de la mà de Déu pel que fa a la catalanitat.. Es aquí on, amb l’empenta de Maig 68, vaig, amb els amics del Grup Cultural de Joventut Catalana, iniciar les Diades de cultura i l’any següent la Universitat Catalana d’Estiu. I és en aquesta ciutat on fa més de vint anys el meu amic Joan Pere le Bihan, va fundar als anys 80 una Bressola modèlica, escola associativa immersiva que està formant els qui demà seran la sal de la terra, una sal que no perdrà mai més la seva sabor. Es aquí d’on cada any surt la Flama de la Llengua, lluminòs i caloròs símbol del nostre tret identitari major.
Amics companys, hem encès moltes fogueres, hem caminat decennis i decennis per poder ser. Ara serem per caminar. Caminar per més justícia i més llibertat al món.
L’any vinent nos retrobarem pel 37tè aplec. Es farà a l’Estat andorrà. Segur que el següent es farà a l’Estat català.. Visca Catalunya, Visquin els Països Catalans.