Ahir a la Casa de la Generalitat a Perpinyà la Sra Franquesa, Directora de Política Lingüística, ha vingut per presentar les conclusions d’una nova enquesta sobre la situació de la llengua al Rosselló-Alta Cerdanya. L’enquesta es basa sobre una mostra d’unes 1700 persones contactades per telèfon. Se’ls hi va demanar, en francès, quin coneixement del català tenien i com el valoraven . L’enquesta precedent de tamany equivalent era del 2004

L’enquesta recorda les bases demogràfiques tretes de l’institut d’estadística francès. Una de les dades més rellevant d’aquestes és el fet que la poblacio nascuda a Cataluny-nord representa només uns 40 % del conjunt; 54 % són forasters; 6% són estrangers.. El creixement important i constant de la població és, per la major part, conseqüència d’una immigració heliotròpica de francofons del nord.

Doncs no hi ha res de sorprenent en el fet que els resultats en valor relatiu de les diverses aptituds pel que fa al català siguin a la baixa si bé en valor absolut es nota una lleugera progressió. Avui resulta de l’enquesta que l’anglès i l’espanyol tenen aquí un millor coneixement que no pas el català. El que explica l’anecdota sovint comprovada que joves d’un ban i de l’altre que s’encontren en les discoteques lliguen amb catanyol, en el millor dels casos, i més aviat amb anglès.

El trasllat demogràfic organitzat per l’estat fa que els esforços d’ uns i altres per la reconquesta de la llengua i de la cultura pròpies tinguin una eficàcia ben relativa.

En “Venezia salvada” la filòsof Simone Weil expressa perfectament lo que es viu aquí: “Desarrelar els pobles conquistats ha estat sempre i serà sempre la política dels conquistadors. Cal matar la ciutat fins al punt que els ciutadans sentin que una insurrecció, fins i tot si reeixia, no podria ressuscitar-la; aleshores es sotmeten. Les vostres voluntats, les vostres fantasies, els vostres somnis, a vosaltres els seus amos, han de ser per a ells la sola realitat”

Efectivament sem només una minoria que no compartim les voluntats, les fantasies, els somnis de l’amo. Voluntats: entre mil, l’edicte sempre vigent del Rei Sol de 1700 prohibint l’ús públic de la nostra llengua. Fantasies: l’adscripció, primer, a una pseudo regió Languedoc Roussillon capital Montpeller. I ara de cop i volta adscripció a una regió ampliada, capital Tolosa del Llenguadoc, un altre relleu a la colonització del país. Somnis: liberté, égalité, fraternité, laïcité i altres valors cada dia calcigats.

Per sort la nostra resistència moral ha tingut i té el recolzament de forces considerables. I sempre nos podem conhortar amb el mot de Guillem d’Orange: “Cal pas esperançar per a emprendre una tasca, ni reeixir per a perseverar”