batalla pel nom, acceptacio de la cosa

En al moment on s’arriba a uns passos decisius del procès cap a l’independència  les trifulgues relatives al nom de la nova regió francesa resultant de la fusió del Languedoc-Roussillon i de Midi-Pyrénées són evidentment d’una importància ben relativa.  Però la realitat dels Països Catalans és aquesta.  Alberes enllà, cap a l’independència.  Alberes ençà cap a l’inexistència.

 

El bateig de la nova regió és tot un poema.   A Tolosa de Llenguadoc, nova capital regional, els socialistes locals aliats amb els verds havien imaginat un procès participatiu pel nom d’aquest ens tecnocràtic..  A travès d’aquest procès es tractava sobretot de legitimar el nou territori.  Cap dels  noms inicialment proposats a l’opció ciutadana feia referència a les terres catalanes conquerides pel reialme de França al 1642.  Les protestes catalanes dugueren finalment a l’inclusió del nom Occitanie-Pays Catalan en la llista d’opcions.  Però el nom que tingué més vot  fou Occitanie a seques.   I ara s’ha armat una nova batalla del nom.  Evidentment que tothom aqui recorda que la qüestió de nom és de les poques victòries del moviment nord-català.

Començant per la denominació del segment d’autopista que atravessa el Rosselló.  La societat concessionària l’havia anomenat La Languedocienne.  Tot Déu, fins i tot una entitat tan poc sospitosa de catalanisme com l’Automobile Club du Roussillon, tocà a sometent.  Finalment el rètol fou substituït per un que diu La Catalane.  Podem esmentar una altra victòria,així simbòlica, la del nom de l’àrea d’autopista a la Jonquera.  La volien anomenar Porta de Catalunya.  Alguns prohoms d’aquí representaren al President de la Generalitat, el Senyor Jordi Pujol, que la porta de Catalunya era a Salses.  La victòria en aquest cas no presentà cap dificultat.  La de la Jonquera s’anomenaria Porta Catalana i es prengué el compromís d’aixecar a Salses una Porta dels Països Catalans.  Enfi, last but not least, com diuen els nostres antics aliats, especialistes del Brexit, la victòria sobre el gran sàtrapa de Montpeller, Georges Frèche, i el seu còmplice local, en Christian Bourquin, quan volien substituir el nom de Septimanie al de Languedoc-Roussillon

Seria llarg d’esmentar tots els episodis d’aquesta nova batalla per designar l’ens tolosenc.  Els fronts són relativament complexes.  Només cal veure que una de les constel.lacions catalanistes, Sem, que aplega   Unitat Catalana i les federacions locals d’  Esquerra Republicana, de la CUP i de l’ANC,  té en el seu si el partit Europe Ecologie Les Verts.  Aquell partit hexagonal, mana a Tolosa amb els socialistes, i precisament aquesta majoria a l’Assemblea regional  ha ratificat l’opció més votada  de la consulta, és a dir Occitanie..  Una altra constel.lació, la encapçalada per l’antiga federació de CDC, sense deixar de banda la qüestió del nom, que pot tenir un cert rèdit, mobilitza sobretot per ocupar el terreny sobre una reivindicació institucional bastant desdibuixada.  Els dos s’afronten a cops de peticions rivals i de projectes de  manifestacions contraposades. Encara que CDC hagi impulsat, fa alguns dies,  a travès un col.lectiu una manifestació a Perpinyà.  Segons alguns fou un èxit i segons alguns un fracàs.  La veritat com sovint es troba entremig.

Enfi vaig participar a la creació d’un Comitat per la Regió Rosselló-Alta Cerdanya, Comitat que vol ser un moviment cívic apartidari pel reconeixement de la minoria nacional catalana i dels seus drets tant lingüístics i culturals com institucionals.

Alguns episodis més de la batalla del nom mereixen ser mencionats:  la bufetada rebuda per la Fédération catalane du Parti socialiste per part dels seus col.legues occitans fa pocs dies, un possible recurs judicial contra el nom, i la moció del Consell departemental.

La bufetada és sonada.  Dificultats per entrar amb les banderes catalanes a un mítin prop de Carcassona, refús de la presidenta del Consell regional, Sra Delga, de rebre-hi representants del recurs judicial,  declaracions d’aquesta als joves socialistes:

  • la catalanitat seria sinònim de tancament identitari mentres l’occitanitat ho seria, ella, de convivència,
  • la referència a la catalanitat seria desconeguda a Europa, destorbadora, poc negociable,
  • les associacions catalanes serien totes de dreta sino d’extrema dreta.

Això dit per una Senyora que té residència, m’han dit,  a Argelers de la Marenda i que seria d’estirp catalana.   Em sembla que ni l’Albiol arriba a un tal grau d’autoodi i, cal dir-ho, d’estupidesa? Provocació?  Acció dirigida per sota mà pel primer ministre, present al mítin, que s’ha donat el paper fàcil de bon minyó?  Tot això alhora?

Pel que fa al recurs a favor d’Occitanie-Pays Catalan  és encapçalat per una antiga diputada del Parti socialiste aquí, la Senyora Renée Soum.  Estranyissim!  Aquesta ha manifestat repetidament la seva bel.ligerància contra la catalanitat, entre altres contra la reivindicació de Regió Catalana.  És una jacobino-bonapartista de pedra picada.  L’ha tocat la gràcia?  És, la qüestió del nom,  el seu camí de Damasc?  L’ha convertida el geògraf,  membre de l’IEC, Joan Becat, que li fa costat en aquest recurs? O bé està fent bullir l’olla pel govern d’un català que ell sí que no ha estat mai tocat per cap gràcia, el Sr. Manuel Valls?  Podem suposar que aquell senyor no suporta cap nom identitari per cap regió.  Ell tindrà l’última paraula sobre  aquest afer ja que, a l’octubre,  un decret haurà de designar definitivament les noves regions.  I alguns malpensats creuen  que la pseudo batalla identitària occitano-catalana permetrà  al govern de pretendre fer les paus imposant un nom geogràfic, identitariament neutre,  com pot ser Pyrénées Méditerranée, nom que figurava en les opcions de la consulta i que tenia el favor dels estaments econòmics locals.

En tot cas una institució gens sospitosa de tancament identitari com el Conseil départemental acaba de pronunciar-se a favor del recurs i de la denominació identitària doble i ja dos batlles, el del Soler i el de Pia, han posat rètols Pays Catalan a les carreteres  a les entrades dels dos municipis.

Mobilitzar-se pel nom és una cosa però  aquell nom serà el  d’una realitat hostil com ho  fou la de Languedoc Roussillon. No seria millor que aquesta hostilitat, aquesta estrangeria,  també ho revelès el nom? Tolosa és més lluny encara que Montpeller.  I la Delga és, segons sembla, pitjor  que en Frèche.  Aquell, recordem-ho,  va perdre la batalla per Septimanie però ha respost magníficament amb la Marca “Sud de France”.  I aquí tots contents… i enganyats.  Ho acaben de decidir a Tolosa: és aquesta marca que serà la dels productes de la nova pseudo regió.

Amb el Comitat sem a favor d’una regió catalana pròpia i a favor d’enaltir la catalanitat dels nostres productes.  I també, com sempre ho va fer el moviment català,  enfortirem els llaços d’amistat i germanor amb els Occitans veïns, els de debó,  sense caure en cap provocació.