Sobre els esdeveniments de Gener passat tot s’ha dit i s’ha dit de tot. Però el que no s’ha prou subratllat és la recuperació patriotera francesa de la justa i legítima indignació popular. Ja a la segona manifestació de Perpinyàn, la que era convocada a davant del Club de la Premsa, hi va haver una gent que s’ha posat a cantar “la Marseillaise”. El passatge de l’himne que diu “qu’un sang impur abreuve nos sillons” – “que una sang impura ompli els nostres solcs” – tenia un regust de racisme en una manifestació que, per l’immensa majoria, era precisament una manifestació antiracista conforme a l’esperit de les víctimes de la matança. Era totalment fora de lloc. .
Cal dir les coses com són.
D’una certa manera el poble francès i els demès pobles de l’hexàgon estem pagant avui el preu d’una permanent política imperial jacobina.
Els governs francesos successius no han pas mai fet una revisió crítica de la política colonial. Fins i tot no fa gaire s’havia volgut reconèixer legalment els aspectes “positius” de la colonització…El primer acte de la Presidència Hollande va ser un homenatge a un dels impulsors de les conquestes ultramar: Jules Ferry. Les intervencions bel.liques exteriors avui, fetes amb el pretext de lluitar contra el terrorisme són, de fet, la continuació d’aquest imperialisme.
Com estranyar-se de la poca consideració reservada als immigrats vinguts de les antigues colonies i especialment del Magrib. No hi ha hagut cap tractament social i cultural d’aquesta immigració que fou sotmesa a una explotació ferotge, condemnada a sobreviure amb condicions de precarietat total. D’aquí l’origen dels famosos barris-ghetos on els integrismes religiosos fan el llur mercat.
Com no podriem ser solidaris d’aquests immigrats nosaltres, catalans, bascos, corsos, bretons, alsacians, etc que hem estat espoliats del propi país, culturalment i sovint fisicament per la condemna a l’exili econòmic.
El darrer episodi d’aquesta espoliació ho vivim amb la pretesa reforma territorial. El govern demostra un cop més la voluntat d’aniquilar les identitats reals sobreposant-hi construccions administratives totalment tecnocràtiques: cas ahir de la pseudo région Languedoc-Roussillon, cas avui de la mega région que resulta de la fusió entre Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées. Paris es fot completament de la gent, i de la llei internacional. Per exemple de la Carta europea de l’autonomia local que imposa als Estats la consultació de les poblacions concernides per un projecte de modificació territorial. Això és la democràcia. Això és lo que Paris no vol.
I no parlem del refús de reconèixer les llengues autòctones de l’hexàgon. Ho constatem una vegada més, amb els debats actuals al Parlement sobre el projecte de llei NOTRe relativa a les competències de les col.lectivitats territorials …

En l’onada patriotera que ha seguit els tràgics esdeveniments de gener hem vist com una criatura de 8 anys era duta a Comissaria per una presumpte complicitat de terrorisme, hem vist com es volia imposar el cant de l’himne racista la Marseillaise a l’escola i sacralitzar la bandera tricolor. Una manera probablement d’intentar fer-nos oblidar que sem el “département” amb el més gran percentatge de pobres (20,4%) i amb l’índex d’atur, de xomatge, més alt (14,6%) de tot l’hexàgon..

És bo recordar que aquesta política és denunciada avui al més alt nivell. Per exemple per la Sra Gay McDougall, experta de les Nacions Unides, en la conclusió del seu report oficial sobre la situació francesa, el 2008. Diu entre altres:
“malgrat l’existència d’una important legislació anti-discriminació, els membres de les comunitats minoritàries a França són víctimes d’una veritable discrimació racial arrelada en les mentalitats i les institucions. El refús polític de reconèixer aquest problema va impedir l’adopció de mesures que puguin assegurar l’aplicació de disposicions legislatives pertinents i a corregir les desigualtats complexes que s’han instal.lat.”
Són talment persuadits de la bondat del llur sistema de dominació-assimilació que caldrà més d’un report internacional per canviar les coses. Però és l’indici que ja no poden més exportar la mercaderia ideològica tradicional: “France pays des droits de l’homme”. El combat per la nostra dignitat també es joga sobre aquest terreny. Per ser plenament eficaç la nostra resistència ha de prendre la forma i els mitjans de la no-violència tal com la van practicar i ensenyar, entre altres, el Mahatma Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela.