La manifestació contra la reforma del Codi Civil espanyol que regula els matrimonis de persones d’un mateix sexe, és un dret fonamental, el de manifestació que cal respectar. Els ciutadans exerceixen lliurament aquest dret.

I les institucions? Les institucions eclesiàstiques també és poden manifestar?

Suposem que si. Però fa lleig. L’Església en assistir i convocar institucionalment a aquesta manifestació està fent una ingerència en el funcionament de les lleis civils. Adopta una postura de confrontació. Confrontació que es produirà també dins de la mateixa Església.

Ara resulta que la clonació terapèutica també és pecat. La Conferència Episcopal Espanyola, a banda de condemnar l’avenç científic d’extreure cèl·lules mare d’embrions clonats amb finalitats mèdiques, criminalitza aquesta pràctica, almenys això és el que es desprèn de la nota emesa ahir pels bisbes espanyols, que defineixen la clonació terapèutica com una «instrumentalització criminal de la vida humana», tot i que després matisen dient que potser la paraula assassinat no s’hi escau ben bé en aquest cas. El secretari general dels bisbes espanyols, Juan Antonio Martínez Camino, considera que aquesta pràctica és contrària a la vida humana. Segons els bisbes deu ser més digne la mortificació, que priva de vitalitat alguna part del cos, tot i que es podria haver tractat aplicant mètodes científics com el de la clonació. Potser pretenen que ens dignifiquem patint una greu malaltia quan es podria guarir aplicant els avenços científics que es puguin derivar de treballs com els dels científics coreans que han aconseguit clonar embrions humans.El cert és que dels bisbes espanyols ja no ens pot sorprendre absolutament res, s’afanyen a criminalitzar els darrers avenços científics que a la llarga poden salvar milions de vides humanes, però en canvi no són capaços de reaccionar d’una manera contundent i destituir el capellà de Peñarroya-Pueblonuevo (Còrdova) condemnat judicialment a onze anys de presó per haver abusat sexualment de sis nenes. El bisbe de Còrdova, que inicialment feia costat a aquest capellà, va haver d’esperar que el tema es convertís en un gran escàndol social i mediàtic per reaccionar i fer pública una destitució que des de feia dies reclamava la societat. És que potser havien d’esbrinar si hi havia danys morals? És curiós que el mateix col·lectiu de bisbes espanyols al qual costa tant de condemnar un dels seus, per uns fets delictius que són una de les actuacions més fastigoses, repugnants i que provoquen més aversió, facin públiques pastorals en les quals s’afirma que la violència domèstica és el fruit amarg de la revolució sexual o que els mitjans de comunicació s’han convertit en els portaveus de grups com els homosexuals.Com es pot afirmar des de la trona que els maltractaments a les dones o la violència domèstica són conseqüència del que ells anomenen revolució sexual? Com pot ser que els representants de l’Església catòlica s’atreveixin a afirmar que si hi ha maltractaments és a conseqüència de la llibertat de les relacions sexuals que estableix la democràcia? És que potser hi ha sectors del clergat que en el fons enyoren altres règims polítics? I de què deu ser conseqüència que hi hagi capellans que abusen sexualment de menors? Potser de la repressió que fomenten sectors de l’església?Clar que no sorprèn perquè és la mateixa Conferència Episcopal espanyola que va aprovar un polèmic document contra el terrorisme d’ETA, en el qual també es condemnaven els nacionalismes com a via pacífica per aconsequir la independència dels pobles.Però el que sí sorprèn és que davant d’aquesta revolució conservadora dins l’Església espanyola amb massa punts coincidents amb el govern espanyol del PP, l’Església catalana, els bisbes catalans, callin. És un silenci que fa molt mal. És clar que aquest govern s’ha cuidat prou de tenir contents els dirigents de l’Església catòlica, en ocasions sense tenir gaire en compte que la Costitució Espanyola proclama que cap confessió tindrà caràcter estatal.L’Església catòlica s’hauria de posar al dia i revisar alguns aspectes de la seva doctrina, massa ancorats en el passat i que afavoreixen només alguns sectors de la societat. És clar que davant d’aquest panorama no ens ha d’estranyar gens que ens trobem gent que no vulgui saber res d’aquesta església que tan s’allunya de la realitat social. Són catòlics, no em pregunteu si practicants o no, però catòlics que volen fer pública, com a senyal de protesta, la seva opció d’abandonar aquesta església. No és d’estranyar que comencin a circular escrits en els quals s’expliquen les passes per poder fer apostasia. Perquè són molts els qui de cap manera es volen sentir representats per aquests bisbes espanyols.