Quina altra Europa és possible?

Els canvis en el si de la Unió Europea que proposa el primer ministre britànic, Tony Blair, no coincideixen amb els que reclamaven francesos i holandesos amb la seva revolta votant «no» a una Constitució Europea excessivament liberal

L’etapa de la presidència de la UE que acaba d’estrenar Tony Blair és tot un repte, sobretot pels objectius que s’ha marcat d’obrir un debat sobre el futur d’Europa, just en un moment en què la UE està immersa en una de les seves crisis més profundes i es troba orfe de lideratge. Coincideix també que dos dels grans dirigents europeus, Jacques Chirac i Gerhard Schroeder, es troben en hores baixes. Aquesta crisi europea ha estat alimentada per la revolta democràtica del «no» a la Constitució Europea de francesos i holandesos.França, fidel a la seva tradició democràtica, de revolta, ha mostrat el seu desacord sense complexos. És cert que hi va haver factors de política interna que van pesar molt en la campanya del referèndum francès, però és indubtable que hi havia un nivell important de rebuig al tractat constitucional i al model que aquest representa. Als dirigents europeus els va costar molt assimilar què és el que havia passat i van intentar minimitzar l’efecte del «no» malgrat que s’hi afegís d’una manera aclaparadora Holanda. Després va venir la cimera de Brussel·les i allà va aflorar el descontentament dels ciutadans per una idea d’Europa que no convenç ningú. Els caps d’estat i de govern van escenificar les divisions que hi ha sobre la Constitució i sobre el fet de si la UE ha de continuar fent la tasca de repartidora.Tornant al referèndum de França, la pregunta que cal fer-se és: per què els francesos van votar massivament que no? Possiblement perquè al darrere d’aquest vot hi havia una demanda social i democràtica dels ciutadans que han retret als seus governants que no es pot parlar de construir un model d’Europa que no ajuda els europeus a millorar la nostra qualitat de vida. Amb el «no» es fa una crida per construir una altra Europa advocant per la refundació democràtica del projecte de construcció europea. El problema és saber quin és el model.Tony Blair, que acaba d’assumir la presidència de torn de la UE, proposa un gran debat sobre quin ha de ser el futur d’Europa, però el premier britànic parteix del model liberal, del lliure canvi, un model que no respon al «no» francès i holandès que va sacsejar les institucions europees. Aquesta majoria de ciutadans francesos i holandesos que han dit prou a una Europa construïda a còpia de mercadeig i intercanvi de cromos entre els representants dels estats, en què les decisions importants sempre quedin a les mans únicament dels governs en el si de les conferències intergovernamentals, sense que els eurodiputats -únics representants elegits per sufragi universal per tractar els afers europeus- hi tinguin gaire res a dir.El problema és que entre vint-i-cinc estats heterogenis caldria redefinir Europa. Quin model d’Europa i què els ha d’unir més enllà dels afers econòmics que deriven del mercat europeu i de la idea inicial del 1951 quan es va fundar aquella comunitat europea del carbó i l’acer. Abans caldria preguntar-se: per què les polítiques comunitàries d’ocupació no són comunes? O per què mai s’ha pogut portar a terme una política exterior comuna clara? -recordem la guerra de l’Iraq-, ni tampoc la UE ha portat una política comuna de solidaritat amb el Tercer Món. Fins ara hem vist una UE amb una veu a les Açores, amb Barroso, Blair i Aznar fent costat als EUA, i una altra veu amb Chirac i Shroeder advocant per la pau. No es pot construir res d’aquesta manera. Si prospera la idea de Blair caldrà preguntar-se si realment hi ha quelcom més que el mercat comú que uneixi els europeus i si com deien els partidaris del «no» al referèndum una altra Europa és possible. Cada vegada es fa més difícil creure que sigui possible caminar cap a aquesta altra Europa més política o social, perquè el model ha quedat engolit pel fenomen de la globalització. Sembla que l’única gran aspiració dels dirigents europeus és convertir la UE en una gran potència mundial, ja és la primera potència econòmica i només li calia afirmar el seu paper de líder polític, per fer de contrapès als EUA. En aquesta línia sí que hi havia una certa convergència entre els dirigents europeus i la ciutadania, perquè d’alguna manera el «no» de França i Holanda també responia a una idea d’enfortir Europa enfront dels EUA, perquè el text constitucional ens lligava encara més als EUA, sobretot en l’aspecte militar.

Publicat al diari El Punt el dia 9 de juliol del 2005, com a Tribuna i en la secció Punt de Vista. (www.elpunt.com)