En Victor Ferreres, era un d’aquests personatges que anava per lliure. Què es feia notar i evidenment que li agradava ser protagonista. El paper que va jugar en la primera etapa de la transició democràtica a l’Alt Empordà, ja el vaig explicar una mica per sobre en la crònica a El Punt (que es reprodueix a sota). Diuen també que tenia molt bona relació amb els periodistes en general. Jo que aleshores hi tenia molt bona relació, encara no exercia de periodista. Sovint preniem una copa al bar de l’Hotel President de Figueres i la feiem petar.

Personalment jo li tenia cert apreci a Victor Ferreres. Recordo un viatge que vam fer plegats a Barcelona, jo aleshores era molt jove. Vam anar a la Redacció del Diario de Barcelona. Aquell dia vaig trepitjat per primera vegada la Redacció d’un diari. Em van presentar a tothom. Era l’etapa de Josep Pernau com a director, l’epoca del famòs Delantal del Brusi, o de la secció el Parlamento de papel, en una redacció en la qual hi treballaven en aquella època, entre d’altres, Enric Bastardes, Josep Collelldemonent, Xavier Vinader, Teresa Rubio, Lluís Bonada, Enric Sopena i Santi Vilanova que aleshores era l’enfant terrible del Brusi.

En Ferreres em va deixar sol en el despatx del cap de política l’Enric Sopena que em va fitxar de corresponsal. Vaig veure que en Victor Ferreres hi tenia molt bona relació i que sabia tractar al personal. En Sopena quan vam estar sols em va sondejar i em va preguntar sobre les meves afinitats polítiques i la fidelitat al meus suposat mecenes. Jo vaig tirar pilotes fora, Sopena va somriure, es va mirar a un company de redacció i va exclamar :«Abans no canti el gall…. » Després vam anar, tots tres, a fer un bon dinar, en un bon restaurant de Barcelona, recordo que hi vaig menjar el meu primer centollo, exquisit. Va pagar en Ferreres.