Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica…”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats…)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.