Tants caps tants barrets

Cada vegada es fa més díficil que els dirigents de la UE es posin d’acord, i no per falta de diàleg, ni de negociacions, ni de ganes. El problema és que cada vegada hi ha més socis en aquest club selecte, i ara ja amb vint-i-cinc, són massa les sensibilitats i els interessos que s’han de confrontar en cada reunió.

Ahir es debatia el model social de l’Europa dels Vint-i-cinc, una Europa que suposadament ha de fer una política comuna. Un objectiu gens fàcil si tenim en compte que sobre la taula de negociacions del castell d’Enric VIII, hi havia quatre models socials diferents i ningú vol que es decapiti la seva idea.Hi ha un model nòrdic, el de l’estat del benestar i amb un alt nivell de protecció social, impostos alts i incentius importants per recerca d’ocupació; un model saxó amb una protecció social pública molt més limitada i un mercat laboral poc intervingut; un model continental, amb un sistema públic de seguretat social universal, i un model mediterrani, amb una elevada seguretat de l’ocupació, amb subsidis d’atur i una despesa social concentrada en les pensions.

Malgrat algunes coincidències entre els diferents sistemes a la UE no hi gaires coincidències en quina part del PIB destina cada govern a la protecció social. En aquest context, es veu difícil cap acord de convergència sobre polítiques socials.

Publicat a totes les edicions del diari El Punt 28/10/2005