El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d’unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s’ha de fer prevaler el dret a la llibertat d’expressió. De fet, en la sentència s’indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s’ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d’expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d’una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n’hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d’Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l’espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d’amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s’han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d’haver i s’ha d’acceptar la llibertat d’expressió d’aquells que sanament en volen fer una crítica.