La revolta dels mitjons

Tupinada a Perpinyà

Centenars de catalans es manifesten des de diumenge passat al centre de Perpinyà. És la revolta dels mitjons. Els manifestants han sortit al carrer amb un mitjó al cap o a la mà. Protesten perquè en les eleccions municipals de diumenge, es va descobrir al president d’una mesa electoral quan intentava posar paperetes a l’urna a favor de l’actual alcalde Jean-Paul Alduy del mateix partit de Nicolas Sarkozy. L’home portava les paperetes amagades dins el mitjó. El fet a provocat una veritable revolta entre els grups de l’oposició a Perpinyà que protesten cada tarda davant de l’Ajuntament, mentre la justícia frnacesa ha iniciat un procediement que en res modificarà el resultat electoral.

Revolta a França

La revolta juvenil a la perifèria de París provocada per la mort, la setmana passada, de dos adolescents a Villiers-le-Bel és molt similar a la que va haver-hi el 2005 quan es van cremar centenars de vehicles als barris de la perifèria de les grans ciutats de tot França. Després d’allò no es van aplicar mesures socials per resoldre el problema i ara només a fet falta una excusa perquè tornessin a sortir al carrer grups de joves que viuen sense cap expectativa de millorar en aquests suburbis, on predomina l’atur la misèria i la violència. A més hi ha versions diferents sobre qui i com es va produir el fatal accident de la setmana passada, almenys això és el que informa Liberation, Le Monde o Le Figaro.

Fa dos anys, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, va fer front a aquella revolta amb poc encert i va qualificar de xusma els manifestants. Ara, com a president de França, no ha mostrat tampoc cap sensibilitat envers als fills de la immigració -de segona o tercera generació- i un altre cop s’ha mostrat dur en contra dels manifestants. El nou president de França si no vol que aquest brots de violència es vagin repetint periòdicament haurà de donar una resposta urgent i creïble a les demandes d’aquests barris, on impera un sentiment d’abandonament, i aportar-hi solucions socials contundents i eficaces.

Sarkozy al G-8

Recordeu la reunió del G-8 que es va celebrar fa pocs dies a Alemanya?

Recordeu que el president dels EUA, es va absentar al matí d’una de les reunions per una suposada indisposició provocada després de beure un boc de cervesa?

Bé dons el flamant president francès Nicolas Zarkozy, va aguantar més que Bush i després de testar la cervesa alemanya es va veure en forces per comparèixer davant els mitjans de comunicació. El resultat és evident, i el podeu comprovar veien aquest vídeo al youtube:

El vídeo de Sarkozy
Està clar quina és l’arma secreta de la Merkel.

Marie-Laure de Villepin

L’esposa dels fins ara primer ministre francès Dominique de Villepin ha donat llum, color i una nota d’humor a l’acte d’acomiadament del seu marit com a cap del govern.
Marie-Laure s’ha presentat a la cerimònia amb una jaqueta estampada amb una mena de rètols de colors blau en els quals es deia amb lletres ben visible «adios», «salut», «ciao, cio» «bye bye».
Vist això estic convençut que si Villepin hagués guanyat la batalla a Sarkozy, Marie-Laure hauria estat una extraordinària primera dama de França.

L’estil Sarkozy

Nicolas Sarkozy, el nou president de França, ha deixat clar quin serà el seu estil. En el seu discurs d’investidura va prometre que trencaria amb el passat i que el seu pas per l’Elisi suposaria un canvi important de la França desastrosa que ha deixat el seu antecessor Jacques Chirac, fent una declaració d’intencions que sumada als reptes que haurà d’afrontar no li serà gens fàcils de complir.
El nou mandatari francès vol trencar amb la vella tradició que el president de la República ha de tenir una mera funció d’àrbitre, i es proposa intervenir sovint. Tampoc es vol limitar a comparèixer només un cop l’any davant de l’Assemblée Nationale, la qual cosa suposarà una reforma constitucional.
Sarkozy s’ha proposat portar la presidència amb un nou estil, trencant motlles i exercint el poder amb mà ferma. Amb tot, com a president haurà de ser molt més prudent del que ho ha estat en campanya, perquè avui representa totes les sensibilitats que hi ha a França, la dels seus amics que controlen les principals fortunes del país, però també les dels francesos que cada dia mostren el seu descontentament cremant cotxes en la perifèria de les grans ciutats.

Chirac a la presó

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.
Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.
Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.
Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.

Una reunió secreta

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Religió i llibertat d’expressió

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d’unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s’ha de fer prevaler el dret a la llibertat d’expressió. De fet, en la sentència s’indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s’ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d’expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d’una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n’hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d’Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l’espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d’amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s’han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d’haver i s’ha d’acceptar la llibertat d’expressió d’aquells que sanament en volen fer una crítica.

Adieu o revoire Chirac!

Esl editorials dels principals diaris no es posen d’acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

‘Adieu’, Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,………”

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: “ Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo – Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (…)”

De fet l’anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d’incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l’Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l’oposició europea a la guerra de l’Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l’euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se’n va en un moment en què l’Estat francès té una elevada taxa d’atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.