Qui més qui menys, al llarg de la seva vida laboral i en la tasca del dia a dia espera els caps de setmana per gaudir de la llar i la família. Avui ja fa tretze dies seguits que ho fruïm, però ara voldríem sortir al carrer, fer esport, anar a caminar, trobar-nos amb els amics, etc. És curiós com la vida ens gira i ens rebrega les situacions més desitjades. I què me’n diuen d’aquelles reunions familiars nadalenques, de les quals tots sortim farts i fins al coll de menjar i alhora saturats, i fins al capdamunt de tot el parentiu, dels quals sovint fèiem escarafalls? Segur que ara tots signaríem per poder estar junts i abraçar-nos, fins i tot pagaríem per escoltar les ocurrències d’aquell cunyat tan passat. És clar que això d’estar-nos a casa no era així com ho imaginàvem, ni tampoc pensàvem que ho féssim obligats per un maleït virus. Però si ho analitzem bé, tampoc és tan dur, perquè és allò que ens toca fer per trencar la cadena de contagis i perquè hi ha molta altra gent que se la juga cada dia, sobretot els sanitaris, però també els que han de sortir al carrer per treballar en allò que és essencial (d’altres s’ho podríem ben estalviar i ens farien un favor a tots plegats).

Estimats confinats. Com ho porteu…? Per més imaginació que hi posem, segur que tenim moments bons i no tan bons. En aquests tretze dies, sense cap voluntat de fer el diari d’un confinat, perquè no seria gens original, he deixat constància diària d’un moment, una idea, un estat d’ànim, etc. Proveu-ho, a uns us pot servir de teràpia, a altres d’esbarjo i ves a saber. A mi se’m van ocórrer coses com aquestes: “Fa pànic escoltar com el gobierno vol combatre la Covid-19 amb l’exèrcit, Guàrdia Civil i policies. No s’afronta amb valentia l’emergència sanitària i no s’atreveixen –per raons polítiques– a tancar Madrid, cosa que posa en perill la vida de milions de persones.” “Conscient que cada sortida al carrer d’algú de casa per un tema d’intendència o farmàcia és d’un alt risc. És molt dur i difícil. Trobo a faltar l’escalf de molta gent estimada i sé que amb la distància forçada i aquest no contacte fem un acte d’amor.” “Plou, tot és gris, cerco llum i color. Tota la brama que m’arriba em porta cap a la foscor. Persisteixo, exploro, escorcollo arreu, trobo partícules de llumenetes que m’aixequen l’ànim i m’hi agafo tot buscant la llum…” Vinga, prove-ho, que teniu feina!

L'article original es va publicar, a El PUNT AVUI, el 26 de març 2020, quan feia tretze dies del confinament pel COVID 19