Etcètera

El català oral i escrit està farcit d’interferències del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar, bueno, desperdici…) però n’hi ha d’altres que conviuen camuflats en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que. Mes enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix d’interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem, quan en català el deute és masculí i parlem d’una cosa, i per tant direm que en parlem.
Aquest català, ben viu sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un terme format pels mots català i espanyol. Per combatre’l acaba de publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal. Amb el títol optimista El catanyol es cura (Barcanova, 2012), el llibre no pretén ser un diccionari que es limiti a donar una llista d’equivalències entre el catanyol i el català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats d’explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i moltes altres coses, però els petons els fem”, però en canvi “fem un pas”, i no “donem un pas” com en castellà.
L’autor també recopila alguns mots admesos per la normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda, quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de cas; prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per complet quan en català ja tenim la locució del tot o l’adverbi completament.