PECAGÚS

Sempre que en economia es produeix un increment sobtat dels preus d’un producte o servei en un període de temps i normalment fruit de l’especulació ho anomenem “bombolla”. Al llarg de la història n’hi ha hagut moltes i de sonades. Des de la bombolla de les tulipes a Holanda al s. XVII (les tulipes van arribar a valdre més que les cases!), la bombolla immobiliària del Japó dels anys 90’s o la de les puntcom al principis dels 2000’s. Solen ser conegudes per un desajustament important entre el preu de mercat i el seu valor intrínsec. Les conseqüències solen ser devastadores i quan s’acaben punxant (la bombolla per definició sempre punxa), sol haver-hi una forta caiguda del preu i un conseqüent període de crisi (proporcional a la bombolla).

Espanya, fruit d’una bombolla immobiliària de 15 anys, alimentada per una bombolla de crèdit (dues bombolles al mateix temps), està passant una terrible crisi econòmica. D’això avui no en parlaré.

S’olora una nova bombolla que pot arribar i que ens ha fet creure a tots plegats (els catalans, en ser llatins, ens ho crèiem més que els nòrdics o els centreeuropeus) que érem rics. I què fan els rics? Doncs donar-se plaers de la vida. El plaer gastronòmic. Diuen que tenim un país privilegiat pel seu clima, paisatge, manera de ser i manera de viure. Hi estic bastant d’acord, però tampoc conec tant la resta del món, com per creure’ns el melic terrenal…

Tornant a la gastronomia. En els últims anys, una famosa guia impulsada per una fàbrica de pneumàtics dóna i treu (amb certa discrecionalitat) les medalles del pòdium mundial de la gastronomia. Aquesta atorga, no sense controvèrsia i amb gran dosi de subjectivitat i poca transparència, les seves apreciades estrelles. A partir de llavors, ja ho sabeu, glòria o fracàs i en tot cas, preus cap amunt pels esforçats clients ansiosos de fer un bon àpat.

Penso que la gastronomia està sobrevalorada. A part de cobrir les necessitats alimentàries, també ofereix moltes altres coses; relacions socials, estatus, grans contractes es tanquen al voltant d’una taula, grans amors han sorgit sopant, etc. No vull negar la importància del menjar com a acte lúdic, social, cultural, personal, familiar. El què no em sembla gaire bé és la gran proliferació de restaurants que no mereixen la qualificació que pretenen tenir i sobretot, els preus que pretenen cobrar. La gastronomia és important, alguns cuiners catalans són genis i referents mundials. Ara bé, han proliferat al rebuf seu tot de locals a preus inflats, mediocre qualitat, quantitats de menjar insuficients i servei deficient envoltats per l’aureola de l’alta cuina i les estrelles pneumàtiques. I com que hem estat nou-rics vestia molt anar a certs llocs, prejutjant que com més car, millor. Error. Jo defenso la cuina bona i honesta a un preu just. Tot en la seva justa mesura. Al final només parlem de menjar.

I acabo, quin país volem? Un país de restaurants? Un país només de cambrers? És la indústria de restaurants, bars i hotels l’única que sobreviurà en aquests país? Hi ha molts altres sectors econòmics importants i que exporten productes i serveis i porten la marca Catalunya o Girona arreu del món i que ningú els ajuda ni surten als mitjans. Aquests no són tan glamurosos, ho sé però potser creen tanta o més ocupació i riquesa que aquests restaurants de pedigrí. Uns restaurants, per cert, cada vegada més orientats a un públic estranger d’alt poder adquisitiu en un país d’aturats, endeutat i empobrit.

Les properes eleccions generals no serviran per res. M’explico: No és que m’importi gaire quin dels dos homes amb barba serà el proper president del govern espanyol. Un candidat i vicepresident sortint intentarà minimitzar la merescuda derrota. L’altre esperarà disciplinadament i amb posat hieràtic que s’acabi la seva particular travessa del desert. Suposo que ho haurà de celebrar. Segurament serà l’última cosa que celebri. Les eleccions no serviran per res ja que qui governi no manarà. La cosa, entès com a “tot plegat”, està molt malament. Realment em qüestiono si val la pena que anem a votar. Tòpics a part: “si ha d’anar”, “hem lluitat molt per aconseguir-ho” o “és un dret”. Segur que és veritat i la gent ho diu de bona fe, però, per què votar?. Dubto de la força real d’aquesta democràcia que avui tenim. En aquest sistema econòmic, els mercats són els que ho tutelen tot i els organismes internacionals el seu braç executor. Vegem Itàlia. Ens agradarà més o menys però el primer ministre Berlusconi fou elegit majoritàriament pels italians en repetides ocasions. Ara ha estat obligat a plegar fulminantment donades les tensions sobre la prima de risc. A Grècia, aquest desgavell de país tindrà un govern de concentració, dirigit per Europa. A Portugal, a Irlanda els governs democràtics han caigut. Qui mana doncs? El poble? No us ho deureu pas creure. A Espanya, on la situació és tan o pitjor que en aquests països, a partir del 21 caldran mesures urgents per reactivar l’economia i doloroses per pal·liar el dèficit públic. El nostre vot cada cop és més irrellevant. Si cal un govern tècnic o de concentració o qui mana és el FMI, la UE o els sinistres mercats, per què calen eleccions? Per què cal votar el dia 20? Ens estalviaríem aquesta tediosa i onerosa campanya. Això d’entrada.

Per llegir l’article, prem aquí:

El país del totxo

20 de novembre. Solen ser dies curts, els més curts de l’any. A Girona, solen ser dies poc assolellats, tristois i freds, encara que amb això del canvi climàtic ja ho veurem. Els arbres perden les fulles i el temps convida al recolliment. Són les deu de la nit, les televisions i ràdios s’aboquen a donar els primers resultats de les Eleccions Generals, amb vot escrutat.

Tot sembla indicar, almenys tots els sondejos ho pronostiquen, que el PP assolirà una victòria aclaparadora. Majoria absoluta inclosa. Això reforçarà Rajoy i el seu projecte qualsevol que sigui ja que no té necessitat ni tant sols de presentar-lo. La fi de Zapatero, president frívol, poc competent i gens encertat en la gestió de la crisi, li ha facilitat una victòria inapel·lable. Ni tant sols el vell apagafocs Rubalcaba sembla que podrà aturar l’embranzida popular.

A Catalunya, ja fa mesos que un govern responsable i endreçat està gestionant la penúria de les finances públiques. No sense contradiccions, oscil·lacions i a vegades amb pèssima comunicació, el govern català està fent el què toca. Això li ha suposat moltes protestes. Penso que el sector públic s’ha de dimensionar a la conjuntura actual, condicionada per: la limitació i l’encariment del crèdit, la caiguda en picat de la confiança internacional amb l’Estat i el dèficit galopant marcat pel poc dinamisme de l’economia espanyola.

Tornem a l’enigmàtic Rajoy. El seu programa el desconeixem. Sembla clar que haurà d’optar  per polítiques restrictives de control del pressupost públic. Retallades, privatitzacions, reducció de l’Estat del Benestar, etc. El que en podríem dir, polítiques clàssiques de “dretes”. És el que toca a tota l’Europa occidental i als EUA. A més ho dicten els organismes internacionals i els mercats.

Doncs bé, faig les següents reflexions: com reaccionarà el moviment dels Indignats a totes aquestes polítiques? El sistema democràtic, generalment acceptat, dicta que és a les urnes on la gent s’haurà d’expressar. Una previsible majoria absoluta del PP no significarà un aval a les polítiques de les “retallades”? No és això contradictori amb les tesis dels Indignats? La gent està molt cremada i la situació econòmica és dolenta, pèssima. Són totalment justificades les queixes. Ara bé, alguns dels seus plantejaments són certament demagògics, poc estructurats i certament inquietants. La situació és com a mínim paradoxal.

El nou govern central que surti del 20N no tindrà tota la legitimitat democràtica per a fer el què toca fer? A Catalunya, comencem-nos a calçar ja tot serà culpa de les “autonomies” (eufemisme, per dir de “Catalunya”). Diran que la descentralització autonòmica és cara, que tenim ambaixades, que TV3 és un luxe asiàtic, que els catalans no som solidaris, diran que ha de tornar l’idea d’España, etc, etc.

La situació és paradoxal. Polítics per un cantó, Indignats per un altre. Majoria absoluta del PP i més malestar i crispació social.  I la resta de gent què farem? Farem el què podrem, ja que ningú ho farà per nosaltres. Ja arribarà l’estiu.

El setembre de 2008 tot tornant de vacances, va començar la crisi financera que ens va portar la gran crisi econòmica actual. El detonant va ser la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. L’entitat, fundada el 1850, va entrar oficialment fallida i pocs dies després fou liquidada a preu de saldo. L’origen de la fallida va ser l’emissió de títols recolzats per hipoteques d’alt risc, o subprime.
Tot just ara ha fet tres anys de tot plegat. A Catalunya, teníem un sistema financer en aparença sòlid. Deien que era gràcies a la prudent política impulsada pel Banc d’Espanya en els darrers anys. Hi havia en aquell moment fins un total de deu caixes d’estalvis amb seu catalana. Entitats centenàries, amb un fort arrelament al país. La seva missió principal era l’obra social. Tenien una funció clarament social i de servei públic, i no només la clàssica financera, de captació de dipòsits i atorgament préstecs. El control de les caixes era molt difús sota diferents entitats públiques (diputacions, ajuntaments, cambres de comerç, etc). Les caixes estaven molt esteses pel territori gràcies a una àmplia xarxa. Formaven part del nostre escenari econòmic i financer i també del paisatge urbà perquè no dir-ho. Això fins fa pocs dies.
Com han anat evolucionant aquestes deu entitats darrerament?
Caixa Girona (1), fou absorbida de forma ràpida per La Caixa. Després d’un procés de festeig fallit amb altres entitats, va cometre la imprudència de voler anar sola. El Banc d’Espanya no ho va tolerar i contra el silenci còmplice de les entitats tutores fou liquidada pels volts de les Fires de Girona de 2010. Adéu a la primera caixa.
Caixa Catalunya (2), Tarragona (3) i Manresa (4), va iniciar l’aventura conjunta de Catalunya Caixa. Aquesta ha estat finalment estroncada ja que l’entitat no ha trobat cap inversor disposat a purgar-li els pecats. Finalment el 90% del capital està controlat pel FROB (estat espanyol). Aquest serà l’encarregat de buscar-li un propietari.
Similar final ha tingut Caixa Sabadell (5), Terrassa (6) i Manlleu (7). Totes tres van crear la marca Unnim i aquesta també ha estat intervinguda pels gestors públics. En aquest cas, el 100% del seu capital el controlarà el FROB. Això sí de forma temporal, diuen.
Caixa Laietana (8) s’ha integrat en el grup Bankia, liderat per Caja Madrid i Bancaja. Entitats molt més grans que la caixa mataronina i que a la pràctica, suposa la bancarització (conversió de caixa d’estalvis en banc) de totes elles.
Caixa Penedès (9) s’està integrant també en el grup BMN (Mare Nostrum), juntament amb altres caixes espanyoles d’una dimensió similar. El Banc d’Espanya en aquest cas els hi ha donat una pròrroga per cercar un inversor o ser intervinguts pel FROB.
La Caixa (10), el gran tòtem financer català es va cruspir Caixa Girona d’una revolada. Posteriorment va sortir a borsa en una gran operació utilitzant la seva filial holding Criteria. Sembla a hores d’ara que sigui l’única entitat amb capacitat de competir amb els grans bancs i complir els requisits de capitalització.
Diguem-ho clar. Aquest procés iniciat fa tot just 3 anys, ha suposat la mort de totes les caixes catalanes tal com les havíem entès. Entitats que prestaven a pimes, autònoms i emprenedors d’aquí. Entitats amb vocació social i pel territori. Amb fort arrelament i que complien segurament buits on la banca tradicional no arribava. Que creaven ocupació i també riquesa. Que finançaven al sector públic… Tot això ara caldrà veure com queda. Segurament, no eren entitats viables i tenien problemes per a capitalitzar-se i captar fons a l’exterior. Probablement, algunes estaven gestionades amb molt de risc. Fins i tot, alguna d’elles patia deliris de grandesa. Tot això deu ser cert, però…
Després d’aquest rèquiem per les caixes d’estalvis, veurem com evoluciona tot plegat…

L’altre dia dinant amb un amic emprenedor em comentava, “Pere, hem de muntar un negoci!!”. És una persona dinàmica, enginyosa, vinculada al món de la construcció que sempre li agrada fer bullir l’olla en aquest sentit i entre altres aficions, compartim l’interès per l’economia i l’empresa. La veritat és que el panorama no és massa encoratjador. Tot són males notícies. La Borsa es desploma. La banca no deixa anar un “duro”. Cada dia el menú a la premsa són ERO’s, concursos de creditors, tancaments, protestes, retallades, Grècia, etc. No es salva ni el sector públic. Anys enrere un sinònim de seguretat. Avui en dia, en fallida tècnica. I en tot això, què fem? La veritat és que allò que mai ens haguéssim imaginat, emigrar, potser ara és una opció a plantejar-se.

Però, tornem al meu dinar. Em resistia al fatalisme. Hem de fer quelcom, què li podia contestar al meu amic? Sense dubte l’entorn no és bo, però els bons manuals (o alguns visionaris) diuen que les crisi són èpoques d’oportunitats i on hi ha una necessitat, sempre pot sorgir un negoci.

Volia contestar quelcom i vaig donar-hi alguna volta mentre ens portaven una copa de cava per aperitiu. El mercat nacional (català o espanyol, aquí tant hi fot…) està estancat, deprimit, en qualsevol sector que vulguem anar. El consum intern no revifa. Hi ha sensació de saturació de tot plegat, d’excés d’oferta. Per tant, penso que cal pensar en anar fora. Cal orientar l’estratègia doncs en l’exportació. Cal vendre fora.

Però, què podem oferir al món? Som un país occidental. Tenim (teníem…) un nivell de vida elevat. Car. Els costos salarials són massa elevats i les companyies multinacionals que anys enrere es van instal.lar a casa nostra ara estan marxant. Deslocalitzar, és un verb que no coneixíem i que ara tots declinem. Calia buscar el nostre avantatge competitiu a nivell de país. Quelcom que no es pogués deslocalitzar. Malauradament la tecnologia avui dia viatja i tot es pot copiar. A més la deixadesa del nostre sistema educatiu, fa que ens hàgim centrat més en els drets que no pas en seguir innovant. Poca innovació, costos elevats, minsa competitivitat.

 Sabia que hem d’exportar però què? Cal buscar un avantatge competitiu sostenible al llarg del temps. Vaig pensar que la terra, el clima, les condicions no són deslocalitzables. Els sectors agroalimentaris, agrícoles, el turisme (fugint dels mercats tradicionals) això no s’ho poden emportar a Vietnam, sí que ho són malauradament amb la fabricació d’automòbils, les motos de trial, les pantalles de plasma o els béns d’equip.

Vendre productes de la terra a nínxols de mercat, a països exòtics, emergents, productes amb valor afegit i que s’associïn a la dieta mediterrània, a la nostra cultura, als nostres valors culinaris, amb referència a alguns patums gastronòmiques ben conegudes arreu. Potser no és un negoci glamurós, tampoc és tecnològic, però és una oportunitat. Això no ens ho poden treure, ni copiar i penso que hi ha mercats immensos, quasi verges, esperant-nos. Els italians fa temps que ho saben, i han sabut vendre com a seu l’oli com un producte exclusiu. Un oli, per cert, comprat a Andalusia.

Hi donaré alguna volta més…

Ens recordava Pep Guardiola, en l’entrega de la medalla d’or del Parlament, que Catalunya és un país imparable. Reivindicava, però, la cultura de l’esforç i del treball i que “sense excuses, ni retrets” es pot aconseguir tot. És una bona filosofia que penso honestament que es pot aplicar a molts aspectes de la vida.

 Ja fa una colla d’anys que tot sembla anar de basto en la relació amb Espanya i la llengua catalana en sembla ser la víctima propiciatòria. Últimament l’ofensiva espanyolista està pujant uns quants enters. La sentència tendenciosa del TSJC en favor de 3 famílies que volen tombar el nostre model d’èxit d’immersió lingüística, que ha fet aprendre català i castellà a generacions els últims 3o anys, n’és un exemple. Però no és l’únic, l’any passat la sentència del decrèpit Tribunal Constitucional contra l’Estatut plenament democràtic, n’és un altre. Fins i tot, hi ha partits polítics ad hoc. Els exemples serien inacabables.

Tornant al cas de la llengua a l’escola, això per alguns ha semblat que seria dir adéu al català a les aules. Els catalans som propicis a vegades a caure en el pessimisme i sovint aflora un cert sentiment derrotista i fatalista. Certament lluitar contra les maquinàries jurídiques i polítiques de l’Estat espanyol no és fàcil. Seria fàcil cedir.

En els últims 300 anys hem patit atacs molt més virulents. Hem patit monarquies borbòniques absolutistes, dictadures feixistes, cops d’estat, tota mena de prohibicions. Hem patit la nostra pròpia desunió. Fins i tot, hem patit majories absolutes del PP (i del PSOE, que per això és el mateix…)

I tot i així què han aconseguit aquesta gent? Doncs res, fer-nos més forts. La nostra llengua té avui dia i malgrat tot una bona salut. En mitjans de comunicació, a l’escola, al carrer, a Internet hi és present; però com diria en Guardiola nosaltres mateixos ens ho hem de creure una mica més. No és suficient el què s’ha aconseguit i no cal renunciar-hi ni un mil·límetre. És la nostra llengua i no ens la trauran mai. Altres abans no ho han aconseguit. Cal creure-s’ho. Més autoestima. No caure en el derrotisme. “Si aquest país penca, penca i penca és imparable”. Ja ho diu el Mestre.

La setmana passada va aparèixer publicat a la premsa francesa un comunicat titulat “Taxez-nous!” (Apugeu-nos els impostos). En aquesta carta, els dirigents de les principals empreses i les fortunes de França demanaven una contribució especial amb l’objectiu de pal·liar el dèficit públic, en forma de pujada d’impostos. En moments difícils, constataven els danys que l’evasió fiscal podia provocar al model social francès i també convidaven al govern a emprendre les mesures de reducció de la despesa pública necessàries. Els signants eren membres d’empreses tan conegudes com L’Oréal, Accor, Danone, Total, Peugeot-Citroën o Air-France-KLM, entre altres. Aquesta demanda posava fil a l’agulla a comentaris fets en aquest mateix sentit per Warren Buffet, inversor nord-americà i una de les persones més riques del món (tercer en el rànquing Forbes).

Potser  aquest estiu he estat desconnectat de la premsa, però no he vist una iniciativa similar a l’Estat espanyol… No he vist cap passa endavant dels Zara, Mango, Mercadona, ACS o Santander… No faré la demagògia de dir que no es mereixen les fortunes que tenen. Evidentment si les tenen és perquè se les han guanyat. Aquí, se sent a parlar molt de drets, estat del benestar i polítiques socials. Però poc de deures, compromís o de contribució. Per descomptat, ningú vol pagar més.

És la de França una mesura concreta, que permetria incrementar els ingressos tributaris de l’Estat. No és la panacea, com tampoc ho és rebaixar els sous als polítics. Aquí encara pensem que als poderosos no se’ls pot tocar i en canvi a França són ells mateixos els que reclamen un augment en la seva pròpia pressió fiscal. Quina diferent mentalitat. Penso que encara n’hem d’aprendre molt tots plegats.

Finalment això s’ha traduït en una contribució especial i temporal d’un 3% vinculada als objectius de dèficit públic dels 2 propers anys a França.

Les necessàries retallades per equilibrar els comptes públics han arribat al Departament d’Ensenyament. Aquest ha decidit suprimir la sisena hora per estalviar costos. Això ha implicat un canvi d’horaris en alguns centres públics. Anys enrere, quan encara no s’havia implantat la sisena hora, l’horari dels centres públics era de 9 a 12h i de 15 a 17h. Durant els anys de la sisena hora, aquesta es feia de 12h a 13h, no modificant l’horari de sortida: les 17h. Amb  la supressió de la sisena hora s’han debatut de nous els horaris. En els centres de Girona on no hi ha hagut acord dins els Consells Escolars, la Conselleria ha imposat a un horari comú que és de 9 a 12.30 i de 15 a 16.30. No cal dir que aquest horari ha estat imposat contra la voluntat dels pares, com ha quedat palès abastament. Finalment la Conselleria, amb l’argument d’allargar més el matí (perquè els nens rendeixen més), ha imposat aquest horari que implica la recollida dels nostres fills mitja hora abans amb els pertinents canvis a nivells logístics i d’organització familiar.

No voldria pensar que cap lobbie de professionals dels centres escolars o de les direccions respectives fes quelcom que no fos en el benefici dels infants. Tampoc vull pensar que això és el pas previ cap a una jornada intensiva que permetria consolidar més drets d’una minoria o que pogués ser moneda de canvi contra les retallades salarials. Tampoc als pares no ens han agradat algunes declaracions de responsables d’Ensenyament a Girona, on suggeria la reducció del temps necessari per dinar (atenció aquí en la disponibilitat d’alguns centres especialment massificats com el CEIP MARTA MATA) o la limitació a les AMPA del nombre d’inscrits als menjadors. Intolerable.

El tema dels horaris escolars és un tema certament complicat. Ara bé, el que alguns pares no entenem és per què amb la supressió de la sisena hora no s’ha tornat a l’horari històric? Sortir a les 16.30 implica uns canvis importants que ja veurem com es resolen en el proper curs. Les escoles estan integrades en l’engranatge social. No són departaments estancs. En la polèmica dels horaris, sembla que les escoles (o qui les volen dirigir) vagin en un sentit contrari a la societat.

Del tema dels horaris d’aquest país en poden parlar llargament. La majoria d’empreses fan el tan hispà horari partit. Normalment es comença a les feines entre 8 i 9h, fent 2 hores (mínim) per dinar, cosa que ens implica uns horaris de finalització entre 18 i 19h en el millor dels casos.  No cal dir que amb aquests horaris és impossible la recollida de nens, feina que cal que recaigui als avis, cangurs, cònjuges, omplir-les amb activitats extraescolars “omple-temps” o fórmules creatives diverses.

Els horaris d’aquest país (gens europeus, ho sento) són un autèntic caos. Ens caracteritzem per: llargues jornades (es prima la presència més que l’eficàcia), baixa productivitat, minsa conciliació familiar, desigualtats dona-home, decreixent motivació del personal, falta de puntualitat. Per acabar amb el clàssic: “és que no tinc temps”.

Afortunadament, hi ha consciència del problema i ha sorgit una iniciativa que té com objectiu la racionalització dels horaris espanyols i la normalització amb els altres països de la UE. Molt necessari. Promou entre altres coses, un ús més racional del temps i les activitats personals i professionals, amb l’objectiu final de donar més valor al temps. Moltes personalitats hi estant donant suport i en les properes eleccions generals volen que el tema entri en el debat polític. (link)

 Cal que els horaris escolars estiguin coordinats amb els horaris de les empreses, també amb els horaris de la resta d’activitats socials. S’ha d’evitar una societat dual. No es bo crear una dualitat escola-fora de l’escola, o entre funcionaris i resta de treballadors, o entre aturats i persones amb feina, etc. No poden ser uns horaris de “campi-qui-pugui” i on només es primin interessos parcials o sectaris. Tampoc defenso que els nens surtin de l’escola a les 7 de la tarda!

Totes les peces de l’engranatge social han d’estar perfectament coordinades perquè s’assoleixin els objectius de l’escola i de la societat en el seu conjunt.

 (*) Pere Casé i Susana Roca

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa.

Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul·lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació.

De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.

Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist.