Blog

Les escultures de lluna i Ben Harper… a Cap Roig

La lluna és per ella mateixa una escultura, amb llum, com les obres de James Turrell. I si mentre la contemples passeges per un jardí botànic, a la Costa Brava, a Cap Roig més concretament, que conviu amb més d’una vintena d’escultures de gran format de creadors contemporani, la qüestió no deixa a ningú indiferent. Escultures amb títols tan suggeridors com Súnion són motiu més que sobrat per visitar aquest espai ignot de la nostra geografia; un indret que ha quedat indemne de la barbàrie especulativa i constructiva de les dues darreres dècades. Una col·lecció d’escultures –cal dir que gràcies Continue Reading → Les escultures de lluna i Ben Harper… a Cap Roig

L’art com a refugi

Sí, per mi l’art és un refugi! On puc fer i desfer. Carregar contra el neguit i contra la incomprensió. Aprendre i desaprendre contínuament. Conèixer i desconèixer una infinitat de gent que sovint m’omple i més sovint em va sentir viu, molt… És tot això i alguna cosa més. L’art és un projecte de vida. Les darreres setmanes han estat intenses en art i en vida. Un bon amic, l’escriptor Luis Antonio de Villena, em deia que l’art és una còpia millorada de la vida. Jo hi afegiria: depèn de quina vida i depèn de quin art! però aquesta màxima Continue Reading → L’art com a refugi

Piulo per sentir-me… enmig del brogit

Recull concís i anàrquic de màximes piulades durant aquesta setmana al twitter i al facebook –visualitzades totes elles en forma de twit. Frases i mots que considero d’interès i que s’han generat gràcies a la transcripció de persones a qui segueixo i m’agrada seguir a les xarxes. @paulocoelho “O coração entusiasmado, e descobre as oportunidades que precisa” @LoretoFarreny “[A Ilubàbor] i els llamps creixen com flors altíssimes de llum”. #Forcano @barbareixons “a cada moment necessitava una confirmació de la seva existència. tbé a través d la dolència física” #kafka @annadefez “La por és la presó”, xurrat d’una fotografia de l’Anna. Continue Reading → Piulo per sentir-me… enmig del brogit

Jordi Gispert… sang de tela que plora

Rera cos totèmic, traç fràgil de línia infinita, enèrgica, fulgurant. Rera pell eixuta, textures de terres terrosses, blaus elèctrics, esclatants. Rera escorça envellida, estigmes de natura morta, aromes, brogit del camp. Rera mirada intimista, sang de tela que plora, l’or del pinzell, el mirall. Poema titulat “Vanitas”, dedicat a l’artista Jordi Gispert i publicat en el díptic sobre la seva exposició a les Escoles Velles de Begur. 2007

German Consetti o com obrir el crani… a la Fundació Arranz-Bravo

Tingues el coratge de fer servir la teva raó: sapere aude. Una raó representada en la iconografia universal en forma de crani, com l’obra que l’artista argentí-català Germán Consetti acaba de gestar. Ell vol obrir-nos el crani, metafòricament parlant. I aquest atreveix-te a pensar podria ser-ne perfectament el leitmotiv del projecte. Una expressió d’orgien llatí que va posar de moda Immanuel Kant i que ell alhora havia manllevat de l’Epístola II d’Horaci. Allò que en diríem un cuntínuum de la història i del coneixement, que es produeix negant i afirmant a l’hora el passat, reivindicant-lo i actualitzant-lo, quan cal. Fa Continue Reading → German Consetti o com obrir el crani… a la Fundació Arranz-Bravo

Creix el silenci… l’art de viure es fa temps i pintura

Sol i en silenci pregunta’t altra volta: cap on faig via? Miquel Martí i Pol Els moments de recolliment –de silenci?–, d’aturar la frenètica maquinària que devora les hores a marxes forçades, poden ajudar a articular el present a partir del qual construir el futur. Són moments intensos de retrobament amb la consciència d’un mateix. Algunes persones en diuen d’aquests moments i, en el fons, de tots els moments de l’existència “Art de viure”. En diuen o fan de la vida un art, on es pot regular la intensitat de les emocions -quan es pot!–, suspesar les direccions que l’esdevenidor Continue Reading → Creix el silenci… l’art de viure es fa temps i pintura

art, cirurgia… i vida

El món de l’art i el de la medicina han mantingut des de sempre una estreta col.laboració. Artistes que s’han basat en aquesta modalitat per cercar temes, metges col.leccionistes i alhora artistes… Les interaccions són múltiples i la llista es faria llarga i no l’acabaríem mai. Ambtot, hi ha alguns casos que m’agradaria destacar com, des del mític quadre de la “Lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes” de Rembrandt, fins a un muntatge multidisciplinar que sota la curadoria de Glòria Bosch, es va organitzar fa més d’una dècada a la Fontana d’Or. L’exposició es titulava “Històries del cor” i darrera del Continue Reading → art, cirurgia… i vida

L’eternitat d’un cor a la mà… Rosalía Banet i el seu abecedari visual

“Se sent a dins, a l’estómac, que l’amor té por de perdre’s”. Màrius Sampere. Subllum Em vaig llevar ahir a mitjanit per memoritzar un somni, cal dir un punt angoixant/delirant, que no volia desaprofitar com a matèria primera per l’escriptura. Aquests dies que he passat a casa de l’artista Rosalía Banet al país valencià–i del seu còmplice company, en Bernat– m’ha sobreestimulat de pensacions, sensacions, impressions… La seva obra, articulada a través d’un abecedari on la paraula i la imatge es donen la mà, té en la reflexió sobre l’alimentació la clau de volta. L’aliment serveix de manera més i Continue Reading → L’eternitat d’un cor a la mà… Rosalía Banet i el seu abecedari visual

El penyal d’Ifac o l’escultura de Stanley Kubrick

La natura i els seus encontorns produeixen estructures que meravellen, que ens evoquen fins i tot o irremissiblement –almenys la meva viciada mirada interior– vers cadències de cossos impossibles, que tenen estigmes de vida viscuda i pigues ignotes que frapen els sentits. Doncs bé, el somni de la raó ja no produeix monstres sinó escultures sensuals, punyents ensems, tot parafresejant el mític gravat de Goya que vaig veure recentment a l’exposició del Caixafòrum Barcelona (massa exposició per tan poca obra). Escultures que neixen de l’aigua, com tot en el nostre univers. De l’aigua en forma de penyal a Ifach, a Continue Reading → El penyal d’Ifac o l’escultura de Stanley Kubrick

Més enllà d’Euclides i de la bellesa nua

Avui em llevava a les 7 de la matinada i veia un sol rogenc, de pluja i vent, però la serenor anticipava moviment. A les 8 tot era fina pluja i grisor extrema, com recitava en un twit el pintor Enric Ansesa “Un cel de no gris, deconstruint un gris de grisos”. I així, el temps m’ha desinflat un xic, com les piscines d’ahir. I, com no, el divendres desinfla i em despulla la consciència de dos dies que s’anticipen sense aturador davant el mar mediterrani, a Calp, que vindran per no repensar la vida. Sí, aquest cap de setmana Continue Reading → Més enllà d’Euclides i de la bellesa nua

1 2 3 … 7