Aquesta tardor el barri de Gràcia de Barcelona està ple d’obres. Unes (les que veieu a la fotografia) es duen a terme al carrer Sant Pere Màrtir, on s’ha enderrocat l’emblemàtica escola Patronat Domènech per tornar-la a construir de nou, i han deixat al descobert temporalment la façana lateral de l’església de Santa Maria de Gràcia.
Unes altres mantenen tallat al trànsit de la Travessera de Gràcia, on s’estan ampliant les voreres i se substitueix el malmès paviment. Unes altres exposen els budells del subsòl davant del molt notable Hotel Casa Fuster….
Això sí, les obres que per fi han acabat són les del Teatre Lliure, que ha romàs tancat al públic durant 7 anys i que ha obert les seves portes amb l’adaptació que Àlex Rigola fa de la “Gata sobre teulada de zinc calenta” de Tennessee Williams o Thomas Lanier Williams III, com es deia en realitat.
Totes aquestes circumstàncies m’han fet pensar en les magnífiques adaptacions cinematogràfiques de les obres del turmentat dramaturg:
- la de la peça que es representa aquests dies al Lliure, que a la traducció espanyola va perdre l’adjectiu “calenta” del seu títol original “Cat on a Hot Tin Roof”, i que interpretaven els inoblidables Elizabeth Taylor i Paul Newman.
- la de “La noche de la iguana”, filmada a Mèxic i protagonitzada pels insuperables Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr.
- la de “De repente el último verano” (pel•lícula que vaig veure aquest estiu) amb un duel interpretatiu entre Elizabeth Taylor i Katharine Hepburn. Val a dir que Montgomery Clift també està magnífic.
I sobretot la que va fer Elia Kazan el 1951 d’”Un tranvía llamado deseo”, on tots els actors principals, Vivien Leigh, Karl Malden i Kim Hunter, van guanyar l’Oscar per a les seves interpretacions, amb l’excepció de Marlon Brando.
Per cert, si voleu apropar-vos a la figura d’aquest actor us recomano fervorosament l’entrevista que Truman Capote li va fer a l’Hotel Miyako de Kyoto quan l’actor era en ple de rodatge del film “Sayonara”.
La peça duu per títol “El duc al seus dominis” i forma part del llibre “Retrats” i s’ha de dir que no va agradar gens a Brando.
En definitiva, i com diu un refrany popular català que es pot aplicar tant a les remodelacions arquitectòniques com a les peces teatrals i fins i tot a aquesta primera entrada del bloc: “La fi corona l’obra”.