Ahir a la tarda, en passar pel carrer Còrsega, vaig veure, davant la façana de la firma d’advocats Cuatrecasas, aquest arbre que el fort vent que havia bufat al llarg del dia, que en alguns moments va arribar als 90 quilòmetres/hora, havia fet caure.
I de cop em van venir al cap alguns versos que diferents poetes havien dedicat a les més diverses formes de vida vegetal.
Primer vaig pensar en Miquel Costa i Llovera que al seu poema “El Pi de Formentor” confessa “Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera / més poderós que el roure, més verd que el taronger”.
I després en l'”Olmo viejo” d’Antonio Machado, aquell “hendido por el rayo y en su mitad podrido” que a la primavera reviu. I en Sylvia Plath, que també té predilecció per l’om, tot i que ella té una visió molt diferent a la del poeta de Castella, més a to amb el seu caràcter autodestructiu, que va fer que un matí de febrer acabés amb el cap dintre del forn de casa seva, després d’haver portat l’esmorzar als seus fills:
“He padecido la atrocidad de los crepúsculos.
Abrasado hasta la raíz,
mis filamentos rojos arden y se mantienen, puñado de alambres”.
També vaig recordar les “vinyes verdes vora el mar” de Josep Maria de Sagarra i a Walt Whitman que diu que la gespa “quizaś sea la bandera de mi alma tejida con sustancia de verdes esperanzas”.
Encara que per alegrar-me en aquests dies de climatologia adversa i inici irremissible de la tardor em quedo amb les “Flors d’octubre” del poeta de Manlleu, Ramón Farrés: “instants de llum a l’estació de l’ombra”.