Dimarts passat vaig arribar a NYC i l’endemà dimecres va ser el primer dia de feina; treballo a la televisió de Nacions Unides (UNTV) cobrint per a televisió els actes que tenen lloc a la seu de l’ONU. Un primer dia on no vaig parar de visitar despatxos de l’ONU amunt i avall per formalitzar el meu contracte fins a obtenir el passi que m’acredita com a “UN staff member”.
Vaig fer tot aquest procés de forma maquinal, quasi sonàmbul, i és que eren evidents els efectes que el jet lag dibuixaven en la meva cara. Mai m’havia afectat tant com aquest cop! Després d’alguna tassa de cafè, vaig estar cobrint la reunió del Consell de Seguretat sobre el possible reconeixement de Palestina com a estat de ple dret de Nacions Unides. No parlaré aquí d’aquest procés perquè no en sé prou i perquè els mitjans ja n’han parlat abastament.
Israel i Palestina, un conflicte que sembla etern. Possiblement el conflicte més difícil de resoldre que hi ha avui al món. Quan vas a un lloc on hi ha o hi ha hagut un conflicte t’adones que els bàndols enfrontats només es consideren víctimes i que els culpables i opressors són sempre els altres, els de l’altre costat. Hi ha una total manca d’autocrítica i d’empatia (segons la filòsofa Hannah Arendt, la manca d’empatia està en l’origen del mal en l’home). Això ho vaig poder veure personalment quan vaig estar a Bòsnia i Croàcia el 2005 i 2006, a Sud-àfrica el 2007 i a Israel i Palestina el 2008. Parlessis amb qui parlessis (jueus, palestins, croats, bosnis, blancs, negres) ells sempre eren les víctimes i els culpables eren sempre els altres. Suposo que deu ser una forma fàcil de justificar-se i d’acceptar-se.
Estic convençut d’una cosa sobre el conflicte palestí: la majoria de la població israeliana i palestina vol la pau, viure tranquils i un futur millor pels seus fills. Però les opinions públiques (i massa cops les publicades també) es troben segrestades pel discurs de les dues minories radicals: els líders palestins de Hamas i el govern d’Israel, que mantenen el conflicte purament per interessos polítics, per càlculs electorals, poltrones econòmicament molt sucoses o per manca de voluntat política que perpetuen el conflicte. Volen mantenir el status quo per justificar els seus interessos, l’ordre preestablert on ells dicten la pauta a seguir.
Si hi ha una guerra, els és igual la població civil perquè usen aquesta per legitimar-se. La guerra no és més (ni menys) que la relació entre persones que no es coneixen però que es maten en nom d’altres persones (els líders polítics) que sí que es coneixen però que no es maten mai i on sempre les víctimes civils són “danys col•laterals” inevitables.
Si s’acaba la guerra, després dels sofriments i dels morts, els mateixos polítics que no l’han patida gens firmen un acord de pau, es fan una bonica foto per a la història donant-se la mà i tornen a casa com homes de pau, estadistes o com a herois nacionals, amb els seus interessos i beneficis ben assegurats, mentre les families dels dos bàndols ploren els seus morts. I, com que la història normalment l’escriuen els que guanyen les guerres, si la guanyes ets un heroi però, si la perds, llavors esdevens un terrorista i un criminal que ha de ser jutjat.
En el cas concret del conflicte entre Israel i Palestina, la ONU intenta fer de mitjancera emetent condemnes, informes i resolucions que no es compleixen (en bona part, per culpa de la política exterior que els diferents governs dels Estats Units han mantingut quasi incondicionalment a favor d’Israel i per la passivitat de la Unió Europea). Sudan del Sud ha tardat poc més de dos mesos a ser estat membre de l’ONU, la nova Líbia també i els palestins, que fa més de 60 anys que ho esperen, encara no ho són. Tot i que Nacions Unides sempre vola en classe business, el conflicte palestí sembla que es manté en un estat permanent de jet lag. Vaig a per una aspirina.