Dissabte 11 de la nit. Rudy’s Bar de Nova York, a la novena avinguda entre els carrers 44 i 45. Pintes a dos dòlars i mig i hot dogs gratuïts. No està malament per ser al Midtown-Manhattan. Cervesa en mà, començo a parlar amb un noi americà i, de seguida, em pregunta on treballo. Li dic que a Nacions Unides i llavors, com m’imaginava, acostumo a sentir la lletania de comentaris repetitius: que és una organització inútil, ineficaç, que no fa res, que està plena de vividors i un llarg etcètera.
Llavors jo començo a fer pedagogia amb ell i li intento justificar que no és sempre tot tan negatiu com ell diu, però arrufa el nas, vol interrompre’m i va repetint “the fucking UN” que, traduït, vindria a ser alguna cosa com: “La p… ONU” (nota mental per pròxims posts: reflexionar sobre per què els nord-americans tenen aquesta quasi obsessió per posar la paraula “fucking” a tot arreu, sobretot si porten alguna Budweiser de més a sobre). Segurament és cert que la imatge i la premsa que té Nacions Unides no és gaire bona, però aquests estereotips i comentaris tòpics sobre l’ONU arriba un punt que em cansen bastant. Em molesten perquè, si bé és sabut que la intel•ligència està en el matís de les coses, aquí el rigor brilla per la seva absència.
Si les coses es matisen i es coneixen una mica més a fons, la imatge que es té de Nacions Unides és força diferent a la de la versió que s’ha instal•lat vox populi, a l’igual com passa en totes les organitzacions o empreses. Perquè tot és gris, res és només blanc o negre i per això també tot és més difícil i complicat i tot és relatiu. “Vivim en un món líquid” com diu el sociòleg Zygmunt Bauman. Casos de corrupció, discursos buits de contingut, ineficàcia, inoperància, manca de voluntat política, manca de recursos, abandonament de la població civil, passivitat ratllant la complicitat, excessiva burocràcia i politització, lentitud, inutilitat, interessos geoestratègics, prostitució infantil i abusos sexuals per part de cascos blaus, falta de transparència i de democràcia, endogàmia, manca d’autocrítica… de tot això (i més) ha sigut acusada Nacions Unides.
I és ben cert que algunes actuacions de l’ONU han sigut ben lamentables i que han fet caure la cara de vergonya a aquells que hi treballen: la passivitat davant dels genocidis als anys 90 de Bòsnia (el cas de Srebrenica: 8.000 persones assassinades en 3 dies) i de Ruanda (800.000 morts en 3 mesos), el rol jugat en el conflicte permanent i oblidat de la República Democràtica del Congo o el genocidi a Darfur (Sudan), el paper de l’ONU durant l’ultima guerra de Gaza el 2009-2010, la corrupció en el programa “Petroli per aliments” a l’Iraq, etc. Però no és menys veritat que Nacions Unides també ha fet coses bé: coordinar processos de pau a Namíbia, Nepal, Sri Lanka, Timor Oriental, Costa d’Ivori, Guinea-Bissau, Kosovo, la cooperació humanitària a llocs com: Paquistan, Líbia o la franja de Gaza i l’assistència que han fet i fan les agències humanitàries de l’ONU com: l’ACNUR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats), la UNICEF pels infants, el Programa Mundial d’Aliments (PMA), la UNRWA pels refugiats palestins o la ONUSIDA per la lluita i la prevenció del virus de la SIDA.
Hi ha situacions al món on l’ONU podria (i hauria) de fer molt més perquè hi té una responsabilitat moral, però també és cert que hi ha llocs on, si no hi hagués Nacions Unides, la situació seria encara molt pitjor. En aquest sentit, a mi m’agrada per assenyada la frase de l’antic Secretari-General de l’ONU i diplomàtic suec, Dag Hammarskjöld, quan per explicar la funció de Nacions Unides va dir: “l’ONU no es va crear per dur el cel a la terra, sinó per evitar-ne l’infern”.
Aquí a Nova York m’he trobat persones de l’ONU que es passen el dia tocant-se la panxa (per dir-ho finament) i voltant pels passadissos amunt i avall sense, aparentment, tenir res a fer. Que hi ha paràsits i poltrones i que deu haver-hi gent que treballa a la seu de l’ONU pel bon sou que tenen i per la posició social que això els dona (segons en quins cercles et moguis per NYC, dir que treballes a l’ONU pot sonar estúpidament sexy) i no hi treballen perquè ells creguin fermament i totalment en el que fan.
I això és l’ONU? Doncs, per desgràcia, sí. Això és també part del que és Nacions Unides. Però l’ONU també són els milers de persones que treballen sobre el terreny en zones com: Darfur, Txad, Congo, Afganistan, Iraq, Somàlia, etc. Alguns dels llocs més conflictius i perillosos del món on hi treballen en condicions molt dures i on alguns d’ells hi ha deixat la vida… Encara recordo les llàgrimes d’alguns companys del meu departament quan van saber que amics seus havien mort entre les quasi 100 víctimes de treballadors de l’ONU que va provocar un terratrèmol a Haití el gener de l’any passat.
Conclusió: hi ha de tot a tot arreu i això passa a tots els llocs. També em va passar treballant a correus i amb alguns professors a la universitat i segurament passi a totes les empreses, tan públiques com privades. El problema és que, degut a la pròpia naturalesa del que és considerat notícia per part dels mitjans de comunicació i per la pròpia dinàmica que aquests tenen, els mitjans tendeixen a fixar-se sobretot en les coses que no van bé, les que no funcionen i les que són dolentes (serà perquè ens generen més morbo?) com ara: accidents, escàndols, robatoris, desastres naturals, catàstrofes, crims, etc. i, per tant, tendeixen a donar moltes vegades una perspectiva distorsionada de la realitat dibuixant-la excessivament catastrofista (mireu sinó l’exemple extrem dels informatius impactants e infumables de Telecinco amb “l’escalofriante” Pedro Piqueras).
At the end of the day (com diuen aquí) jo sempre acabo responent als comentaris que a vegades algú em fa sobre la utilitat de Nacions Unides que, de la mateixa manera que ens enamorem de les persones i no pas d’un cos, d’un sexe o d’una posició econòmica o social, al final, jo crec molt més en les persones que en les organitzacions.
Sembla que no he acabat de convèncer al meu interlocutor, que s’adreça a la barra a per una altra Budweiser. Jo m’acabo la cervesa i surto del Rudy’s. A fora el carrer una parella recolzada en un portal es mira fixament, un a l’altre. La noia li acaricia la galta tendrament i li fa un petó… Les persones, les persones, això és el que importa al final… però em ve al cap la frase del genial humorista Joan Capri: “L’amor se’n va, però ella (o ell) es queda”.