“Otra copa de vino de Marqués de Cáceres, por favor”, li demano al cambrer, que ja sé que és espanyol. I ja és la quarta… Penso que avui (dijous, 13 d’octubre) ha sigut un dia complert: al matí, la primera classe del curs de ioga i meditació que he començat a l’ONU; a la tarda, roda de premsa de Joaquín Sabina (un poeta a qui un dia li va caure una guitarra a les mans) on li he preguntat sobre els indignats i ara, a la nit, recepció a la residència de l’ambaixador espanyol a Nacions Unides per commemorar el dia de la Hispanitat.
La residència de l’ambaixador, situada a l’Upper East Side de Manhattan, segurament el barri més car i exclusiu de Nova York, és un luxós i bonic edifici blanc, d’estil neoclàssic, de tres plantes: a la planta baixa el hall d’entrada, la primera planta per rebre convidats i fer-hi recepcions (com toca avui) i la resta de l’edifici és la planta personal de l’ambaixador i del seu servei (cuiner, xofer, majordom, etc.) . Ah, per cert, els ambaixadors no paguen cap lloguer de les residències que ocupen perquè no són seves, sinó que pertanyen als respectius governs dels països que representen a Nacions Unides (o sigui, que l’edifici on estic bevent vi per la cara és pagat pels contribuents espanyols) i tampoc paguen taxes. Sou brut cada mes.
En aquestes ocasions, a mi m’agrada quedar-me quiet en un lloc (més o menys estratègic per on passin tots els cambrers amb els canapès que van sortint de la cuina) i mirar-me el panorama una mica des de lluny, com si estigués mirant un safari des d’una tanca. És, per a mi, una mena d’experiment sociològic molt interessant, un divertimento. L’ambient que s’hi respira és totalment d’etiqueta: la majoria d’homes (jo no, as usual) vesteixen amb trajo i corbata i les dones amb vestit de còctel. Algunes d’elles semblen tretes de la sèrie televisiva “Sexo en Nueva York”.
El menjar és exquisit: pernil salat, formatge manxec, canapès de tots tipus, colors i gustos… tot regat amb excel•lents vins espanyols i cava català. A banda, també hi ha una selecció d’alcohols: vodka, whisky i conyacs de gran marca. Deu n’hi do! És interessant observar també els ambaixadors que han assistit a la festa i veure com es relacionen entre ells, com es mouen. Ah, allí veig que avança Mansour, el de Palestina, amb un somriure als llavis mentre va encaixant les mans de tothom. Suposo que està feliç i que rep felicitacions perquè Palestina va demanar el setembre passat ser membre de ple dret de l’ONU, veurem com acaba la cosa…Ja el tinc endavant i li desitjo en anglès molta sort i li dic en àrab (una de les tres paraules que sé): “Inshallah” (que ve a ser com: “si déu ho vol”) i ell em dóna les gràcies. Suposo que, parafrasejant a Sabina: “Nos sobran los motivos” per a què Palestina sigui membre de ple dret de Nacions Unides.
També veig a Vioti, l’ambaixadora brasilera. No la conec, però sempre m’ha caigut bé aquesta dona. M’agrada com parla i tinc simpaties pel seu país emergent que està creixent a tota màquina: aviat serà la cinquena economia del món, organitzarà el Mundial de futbol el 2014 i els Jocs Olímpics el 2016 i reclama amb força (i tot el dret i la raó del món) un seient com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU perquè el centre de gravetat (econòmic i polític) del món està deixant de ser, en bona part, Europa Occidental i els Estats Units.
Vingut de l’est, veig a Churkin, l’ambaixador rus amb la seva esposa. Fa cara de Kremlin i el seu posat seriós i la seva veu greus semblen talment trets de la freda estepa de Sibèria. Poques vegades l’he vist somriure. Si estiguéssim en temps de la guerra freda i em diguessin que és un espia soviètic del KGB, m’ho creuria! Porta una copa a la mà.. serà vodka? I allà, tot sol al final del corredor, hi ha Jaafari, l’ambaixador sirià parlant pel mòbil… amb la que està caient a Síria! No puc deixar de pensar que aquest home representa a un règim dictatorial i dèspota que està massacrant impunement a la seva pròpia població (segons la ONU, ja hi ha uns 3.000 morts) la qual es manifesta pacíficament per demanar democràcia i llibertats. Síria és un bany de sang i està en perill de guerra civil i ell aquí, assaborint formatge manxec i bevent vi de Rioja.
Personalment em sembla contradictori que països com Síria i tants d’altres (Birmània, Iran, Corea del Nord, etc.) que no són democràtics i vulneren sistemàticament els drets humans, siguin membres de l’ONU, organització que diu vetllar per la pau al món i per la promoció dels Drets Humans, el desenvolupament i la llibertat arreu i que en la seva carta fundacional de 1945 diu acceptar a països democràtics i a favor de la llibertat…
Però el llenguatge corporal de Jaafari del•lata que no està tranquil. Va d’aquí cap allà, movent el cap amb el mòbil enganxat a l’orella i amb cara de pocs amics… Estarà parlant del què està passant a Síria? Del bany de sang? Estarà preocupat perquè, si el dictador Al-Assad finalment deixa el poder, ell haurà de fer les maletes i no podrà assistir a més festes com les d’avui?
A vegades, com aquesta nit, tinc la impressió que tot el que m’envolta és una farsa, un pur teatre on la majoria de la gent porta una màscara i em sento descol•locat, una mica com en Jim Carrey a la pel•lícula “El Show de Truman”. Digueu-me idealista, naïf o demagog (o tot alhora) però em costa creure que realment la majoria de la gent que aquesta nit hi ha a la recepció estigui realment preocupada pel que passa a la societat i per fer un món millor i més just. Els miro i remiro de dalt a baix i no em semblen gens preocupats pel que està passant a llocs com Darfur, Somàlia, Congo, Afganistan i un llarg etcètera, o el mateix moviment del indignats (a NYC anomenat: “Ocuppy Wall Street”). Potser sóc jo qui té el problema, no ho sé… però no em dóna la impressió que la solució a aquests problemes que el món afronta avui la trobin aquestes persones.
Es fa tard, estic cansat i em noto una mica pesat. Mala combinació tants canapès amb vi i cava… Decideixo marxar cap a l’apartament. De camí cap al metro em poso l’USB i, amb el so de “Sweet Child of Mine” de Guns and Roses, entro a la boca del metro. El vagó va mig buit a aquestes hores. Veig un noi amb un Ipad a les mans. Dissimuladament, m’apropo a ell per observar-lo de reüll. M’encanta l’estètica d’Apple (Steve Jobs: gràcies i descansa en pau). Observo que està llegint el web del diari “The New York Times”. Notícia: dues cooperants espanyoles (una d’elles gironina) de Metges Sense Fronteres han sigut segrestades a Kènia, prop de la frontera amb Somàlia. No és la primera vegada que passa i, per desgràcia, potser no serà l’última. Sí, penso que treballar com a periodista a Metges Sense Fronteres potser seria més enriquidor i estimulant, ja buscaré vacants al seu web…
Arribo a l’apartament a les 12 de la nit. Em segueixo notant pesat i tot em roda una mica. Maquinalment em deixo caure vestit sobre el llit. Diuen que saps que t’estàs fent gran quan els jugadors del Barça són més joves que tu, però també quan els mals d’amor et duren poc i les ressaques et duren més. Noto que algú està trucant, cada cop més fort, a la porta del meu cap… qui deu ser? Ah, sí: el Marqués de Cáceres.