“… Thank you Mr. President. The document in front of you: Draft Resolution 1947 (2011) A/160/L.60 establishes that, according to the Council´s rules procedures…” Buf! Estic a punt de caure adormit mentre intento cobrir una soporífera i somnolent reunió del Consell de Seguretat de Nacions Unides.
Segurament n’heu vist alguna imatge a la televisió: una taula gran i rodona, de fusta i voltada de gent amb trajo i corbata.
Faig esforços per mantenir-me despert, però em sembla que els meus ulls ja han pesat figues alguna vegada. Per dissimular, faig veure que escric alguna cosa a la llibreta de notes.
Intento pensar en coses diferents per evitar adormir-me. Em poso a pensar en el que vaig fer ahir, sí, això potser em despertarà. Em ve al cap el capítol de CSI que vaig veure ahir per la televisió mentre sopava. En Grissom parlava del rigor mortis que tenia un cadàver, víctima d’assassinat, al qual feia l’autòpsia.
Rigor mortis: signe recognoscible de mort (del llatí mortis) causat per un canvi químic en els músculs que causa un estat de rigidesa (del llatí rigor) i inflexibilitat en les extremitats i una dificultat per a moure o manipular el cadàver.
Em puc imaginar en Grissom aquí, a la sala del Consell de Seguretat de l’ONU, fent una autòpsia amb el seu bisturí. Segur que trobaria un diagnòstic ràpid i encertat de la causa de la mort en aquesta reunió. Crec que observaria l’escena del crim i, amb ulls experts, conclouria que el cadàver de l’ONU pateix un rigor mortis evident; en bona part, causat pels ambaixadors de Nacions Unides, els autors del crim.
Però en Grissom és un professional i no aniria tan ràpid com jo. Ell començaria a investigar el cas interrogant els principals sospitosos de l’assassinat de Nacions Unides: qui són els ambaixadors? Què fan? Tenen antecedents? Quina coartada tenien en el moment del crim?
Els ambaixadors de l’ONU són diplomàtics (ergo, càrrecs polítics) que representen els seus respectius governs a Nacions Unides. Cobren uns 20 mil euros al mes, com a mínim, viuen en luxoses residències (propietat dels seus respectius governs) en barris exclusius de Nova York, tenen cotxe oficial, xofer, majordom, cuiner i assistenta a casa i, a més de tots aquests luxes i comoditats, tenen privilegis com: no paguen impostos (el sou mensual és tot per a ells, brut) i tenen immunitat mentre ocupen el seu càrrec (no poden ser jutjats). Tot ho fan pagats pels seus governs, o sigui, amb els diners dels contribuents de cada estat, els diners de tothom que s’obtenen de pagar impostos.
Aquesta acostuma a ser la seva rutina: cap a quarts de 10 del matí, el xofer els porta en cotxe d’alta gama (Mercedes, BMW, Audi, Cadillac…) des de la seva residència oficial en un barri com l’Upper East Side fins a la seu de l’ONU. A les 10, vestits amb els seus cars trajos d’Armani, Hugo Boss o Dolce Gabbana, prenen el seu seient al Consell de Seguretat i comencen un debat o una reunió sobre algun tema que els preocupa enormement: la fam al món, els nens víctimes dels conflictes, la violència contra les dones, la guerra en algun lloc com Darfur o Congo, la malària, etc.
A la 1 paren per anar a dinar. Van a la seva residència o als restaurants més cars i exclusius de Manhattan i, cap a les 3, tornen a reunir-se al Consell de Seguretat.
La gran majoria d’ells fa discursos buits de contingut, freds, desangelats. A vegades són còpies exactes del mateix discurs que van fer fa un any (han canviat només la data del dia) perquè sempre parlen dels mateixos temes i a vegades fan reunions i cimeres per decidir que han de tornar a reunir-se, per decidir que encara no han decidit res.
Són mags alçant castells de fum. Són venedors de motos de la marca políticament correctes. Experts en diplomàcia. Mestres en fer brindis al sol, en l’art de parlar sense dir res. Són encaixadors de mans somrients professionals. Estan encantats d’escoltar-se i d’haver-se conegut a les reunions, recepcions, cocktails.
I, a les tardes, si no estan al seu ampli despatx o a la seva residència, els ambaixadors acostumen a anar a una gran multitud d’actes i de recepcions, on tothom va vestit com per anar de casament, el menjar i el vi són excel•lents (jo sempre hi busco vins negres de la Rioja alabesa i el Chardonnay blanc francès) i on acostuma a haver-hi noies joves i esculturals, amb alts tacons d’agulla que, entre el seu generós escot i la seva faldilla curta, hi solen penjar un bolso Louis Vuitton.
La gran majoria de vegades, els ambaixadors de l’ONU no diuen res substancial i, si ho diuen, jo dubto que s’arribin a creure el seu propi discurs perquè aquestes persones viuen en una altra òrbita. Fan vida en la seva torre de marfil, pagada per tots, allunyats de la realitat de la resta de mortals. Habiten en un món paral•lel al nostre, en el Matrix de la diplomàcia.
I, com que en el seu món, que és tan diferent al nostre, no hi ha els nostres problemes, doncs jo dubto molt que ells entenguin (no dic ja que comparteixin) els problemes i les realitats que tenim i sofrim la immensa majoria de les persones del món.
Problemes sobre els quals molts ambaixadors parlen amb posat seriós i de forma pomposa i buida. Per a mi, alguns d’ells a penes tenen autoritat moral per a representar-nos quan diuen que volen resoldre els problemes del món per intentar fer-ne un lloc més just per a tothom.
Veient com està el pati, jo em preocupo i em pregunto: els ambaixadors de l’ONU són realment les persones més adients per tractar temes com la guerra, la fam, l’ajuda humanitària o els Drets Humans? Per adreçar els greus i seriosos problemes que pateix el món?
Jo ho dubto i, si realment ho volen arreglar, em sembla que s’han equivocat de persones. Ara bé, si no hi ha voluntat per part dels governs d’intentar apaivagar els problemes del món (i massa vegades no n’hi ha, mireu sinó en les guerres de Bòsnia el 92 o Ruanda el 94, o aquest mateix any amb la fam a Somàlia) llavors sí: els ambaixadors són les persones idònies per a què res no canviï i tot segueixi igual; perquè a Manhattan, amb la cartera molsuda i la butxaca plena, s’hi viu de conya!
Molts ambaixadors de l’ONU representen un càncer per a la pròpia Nacions Unides i per a la missió per la qual va ser creada. Si volem realment que l’ONU funcioni millor i que actuiï, cal evitar que aquesta metàstasi s’escampi. Cal que els polítics de torn deixin els seus interessos a part i permetin treballar els molt bons professionals, tècnics i experts que treballen a Nacions Unides.
Que s’extirpin del cos de l’ONU els càrrecs purament polítics, que només es mouen per interessos propis i pels de la seva classe i no pas pels valors comuns i compartits dels milions de persones a les quals diuen representar per fer un món millor i més just. Amén.
Ells no ho saben perquè no ho veuen, igual que l’emperador no sabia que anava despullat, però massa vegades els ambaixadors no van vestits amb trajos cars i elegants sinó amb bates de forense i amb la paraula esmolada per fer una autòpsia.
Massa vegades les reunions polítiques de l’ONU fan olor de formol, fan soroll de silenci funerari, de llàgrimes de dol i una necrosi recobreix massa vegades l’acció política de Nacions Unides, una organització que pateix esclerosi estructural, Parkinson degeneratiu, demència senil, Alzheimer prematur, càncer terminal a l’UCI.
Si, en molt bona part, l’acció política de Nacions Unides és essencialment així, potser caldria considerar la seva reforma en profunditat. Renovar-se o morir. En aquest sentit, jo tinc un amic que diu que seria millor enderrocar l’edifici de l’ONU per fer-hi alguna cosa més útil, com ara un pàrquing. Jo no diria tant, tot i que sí que és veritat que a Manhattan sol haver-hi problemes d’aparcament…
De sobte, però, deixo de pensar en tot això perquè sento un murmuri a la sala del Consell de Seguretat. Els ambaixadors semblen inquiets, com si arribés algú important a la reunió. A veure si al final ve en Grissom de CSI de veritat…
Ah, no! és en Ban Ki-Moon, el Secretari General de les Nacions Unides. Cap canvi, tot segueix igual: amb olor a boles de càmfora, esclerotitzat, en encefal•lograma pla, en rigor mortis. Requiescam In Pace (RIP).
Però potser tenim sort i encara podem salvar-ho… Algú té un desfibril•lador a mà? És una emergència!