A Síria hi ha avui una guerra civil que, dia sí dia també, veiem com dessagna aquest país des de fa ja més de dos anys i que, segons estimacions de Nacions Unides, ha causat ja uns 93.000 morts (uns 5.000 al mes de mitjana).
Segons l’ACNUR, el conflicte també ha provocat uns 2 milions de desplaçats (dins de la mateixa Síria) i un milió i mig de refugiats repartits entre Turquia, el Líban i sobretot Jordània, principal país receptor dels refugiats sirians.
Per poder entendre una mica el conflicte sirià primer cal parlar de la divisió entre les dues principals branques de l’Islam: el xiisme i el sunnisme.
Aquesta divisió té el seu origen en la disputa que es va produir per la successió del profeta Mahoma, el fundador de la religió musulmana en el segle VII d.C. en el que és actualment l’Aràbia Saudita, després de la seva mort.
Les diferències entre les dues corrents són doctrinals i polítiques. Els sunnites són els seguidors de les doctrines dels primers califes successors de Mahoma i per això es consideren la branca més pura de l’Islam. Els xiïtes, en canvi, segueixen les ensenyances d’Alí, el gendre de Mahoma, i també es consideren els vertaders seguidors del profeta.
La gran majoria dels musulmans del món (entre un 85 i un 90%) són sunnites i formen part de la branca més ortodoxa de l’Islam perquè és considerada la més propera a les ensenyances de Mahoma. La resta de musulmans (entre un 15 i un 10%) són xiïtes i es concentren sobretot a l’Iran. Aquests han tendit a implicar més l’Islam en la política i això ha derivat en postures religioses més fonamentalistes i radicals, especialment després de la revolució islàmica de Jomeini a l’Iran el 1979.
A Síria la majoria de la població és sunnita, però el país està governat per una minoria alauita (que és una branca pròpia dins del xiisme) que està encapçalada per la família al-Assad des de que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l’actual líder sirià Baixar al-Assad, va aconseguir el poder a través d’un cop d’estat i va implantar una rígida dictadura militar i un Estat policial sense drets, llibertats ni oposició possible. La divisió sunnites-xiïtes està present doncs en el conflicte de Síria.
El segon que cal fer per entendre l’actual guerra civil siriana és considerar el conflicte armat des de tres nivells d’anàlisi que s’interrelacionen entre sí, formant una mena de partida de billar a tres bandes:
1) A nivell local: hi ha una lluita armada entre les diferents milícies (la gran majoria sunnites) i el règim dictatorial de Baixar al-Assad (xiïta) que manté el suport de bona part de l’exèrcit sirià.
2) A nivell regional: en el tauler del Pròxim Orient s’enfronten també els xiïtes, que estan presents a: el règim sirià, les milícies de Hezbol·lah del Líban i que donen suport a al-Assad, així com també l’Iran (una de les potències regionals de la zona) contra els sunnites, presents a: Turquia, Jordània, els emirats àrabs del petrodòlar del Golf Pèrsic com Qatar i també l’Aràbia Saudita (l’altra potència regional en competència amb l’Iran). Tots ells són països que han recolzat política i alguns també militarment les milícies que lluiten contra al règim d’al-Assad a Síria.
3) A nivell internacional: en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, que és el principal òrgan de l’ONU pel manteniment de la pau i la seguretat internacionals, hi ha un enfrontament polític i diplomàtic entre els cinc membres permanents del Consell (Estats Units, França, Regne Unit, Xina i Rússia). D’una banda hi ha el bloc occidental format pels EUA, el Regne Unit i França i que és més partidari d’algun tipus d’intervenció o d’acció per aturar la guerra a Síria i, de l’altra, hi ha la Xina i Rússia, que no volen ni en pintura cap intervenció militar occidental a Síria després del precedent que va suposar l’acció militar de l’OTAN a Líbia el 2011. Russos i xinesos opten per una sortida política al conflicte.
L’actor que s’ha mostrat més bel·ligerant a qualsevol intervenció militar ha sigut Rússia perquè és un aliat principal del règim sirià ja que n’és el seu principal venedor d’armes i també perquè l’única base naval que té l’armada russa al Mediterrani (ja des dels temps de la Guerra Freda) és a Síria, al port de Tartus, un punt estratègic vital pels interessos de Moscou.
En aquest escenari els EUA podrien usar fins a sis mesures d’intervenció possibles (que no probables) per intentar aturar la guerra civil de Síria, totes amb els seus pros i contres, els seus avantatges e inconvenients. Les tres primeres mesures són les més fàcils d’implementar i ja s’han donat en alguna mesura, mentre que les tres restants representarien intervencions de caràcter molt més militar i directe.
a) Establir sancions econòmiques contra el règim sirià, inclòs l’embargament d’armes.
En contra: molestaria a Rússia i també a l’Iran; la possible falta de suport del Consell de Seguretat de l’ONU (tot i que els EUA poden aprovar sancions a través del seu propi Congrés i Senat); els efectes de les sancions podrien afectar la població civil innocent, com ja ha passat en d’altre casos com el de les sancions contra el règim iraquià de Saddam Hussein els anys posteriors a la segona guerra del Golf als anys 90’s).
b) Entrenar a grups rebels moderats. Segons experts i analistes, la CIA ja fa mesos que entrena a grups moderats opositors d’al-Assad en campaments de Turquia i Jordània.
En contra: la possibilitat d’entrenar a grups islamistes radicals i propers a al-Qaeda.
c) Armar els grups rebels que lluiten contra al-Assad: això ja està passant a través de països aliats dels EUA com Turquia, Aràbia Saudita i sobretot Qatar.
En contra: la possibilitat que les armes caiguin en males mans i que s’armi a grups islamistes fins i tot propers a al-Qaeda essent després pitjor el remei que la malaltia; la possibilitat d’incrementar encara més les hostilitats sectàries entre sunnites i xiïtes ja que la oposició a al-Assad és heterogènia i desestructurada, formada per diferents organitzacions (sunnites moderats, radicals d’al-Qaeda, laics demòcrates, kurds, etc.) sense ordre ni control i que només tenen en comú el mateix enemic: el règim de Damasc.
d) Establir una zona d’exclusió aèria (una no fly-zone) com la que es va establir a Líbia el 2011 contra el règim de Moammar al-Gaddafi.
En contra: el règim sirià, a diferència de la Líbia de Gaddafi el 2011, realment disposa de bones defenses antiaèries (d’origen rus) que oposarien forta resistència als avions de combat nord-americans i en farien allargar la campanya i els seus costos; la manca de suport del Consell de Seguretat per la oposició de Rússia i de la Xina perquè són aliats de Damasc i perquè tenen l’experiència del precedent libi on, a parer seu, es va utilitzar Nacions Unides per sobrepassar el mandat del Consell més enllà de la protecció dels civils per forçar interessadament la caiguda de Gaddafi i el canvi de règim. (Problema: és possible defensar una població civil que, en el cas libi i també sirià, està sent sistemàticament atacada pel seu propi govern sense que es produeixi una caiguda i un canvi del propi règim? Com?).
e) Realitzar bombardejos aeris contra les tropes d’al-Assad.
En contra: el règim sirià disposa de bones defenses antiaèries que oposarien forta resistència i que farien allargar la campanya i els seus costos; el possible unilateralisme dels EUA per la manca de suport del Consell de Seguretat de l’ONU degut a la oposició de Rússia i la Xina i la conseqüent erosió de la legitimitat, credibilitat i autoritat moral dels EUA; el perill d’una escalada de la violència ja que els bombardejos aeris podrien ser interpretat com un casus belli per Rússia, Iran o Hezbol·lah i la violència es podria escampar per la ja volàtil i inestable regió del Pròxim Orient; la possibilitat que la opinió pública de part del món musulmà es posés en contra dels EUA (hi ha els precedents d’Afganistan el 2001, l’Iraq el 2003 o Líbia el 2011) erosionant la imatge internacional dels EUA encara més en el món musulmà.
f) Enviar i desplegar soldats nord-americans sobre el terreny a Síria. En contra: els mateixos factors contraris que en el punt anterior i la pròpia oposició de la opinió pública nord-americana.
Pel què fa al suposat ús d’armes químiques per part del règim sirià, el president Obama va manifestar el passat desembre de 2012 que si es demostrés clarament que el règim d’al-Assad ha usat armes químiques contra els rebels o la població civil, aquest fet seria travessar una línia vermella que implicaria algun tipus d’intervenció dels EUA en el conflicte sirià, tot i que no va definir quin tipus.
Els EUA s’han mantingut en una posició de demanar evidències i detalls més clars que demostrin sense cap dubte l’ús d’aquest tipus d’armament. Mentre això no passi, tot sembla indicar que l’administració Obama mantindrà la seva passivitat a Síria.
En aquest sentit, en el proper post explicaré els motius perquè els EUA no intervindran militarment a Síria.