Dijous, 22 de desembre de 2011. Veia aquesta data molt llunyana, però el temps aquí m’ha passat volant! Avui alguns afortunats estan celebrant que els ha tocat la grossa de Nadal (els meus pares no m’han trucat, això vol dir que no ens ha tocat res) tot i que les tres coses més important per a mi a la vida: la salut, els amics i l’amor, no es poden comprar amb diners.
Fa poc que he acabat la pesada tasca de fer la maleta. He calculat, més o menys, no passar-me dels 23 quilos reglamentaris (el món de les companyies aèries i les seves regles es mereixerien un bloc també!) i d’aquí poc sortiré cap a l’aeroport John F. Kennedy, un dels tres aeroport de Nova York, per agafar l’avió. És un vol directe: 7h i 55 minuts sobrevolant l’oceà Atlàntic, en classe turista, veient sèries com “How I met your mother” i amb “chicken teriyaki” al menú de sopar, de tornada a Barcelona.
Des de petit que sempre m’ha agradat molt el ciclisme (gràcies a mon pare que m’ho va inculcar) i penso que la vida és com el Tour de França: és una mena de cursa per etapes i avui se’n tanca una i en comença una altra de diferent i aquest bloc també ho fa.
Vull agrair-vos els comentaris, reflexions i correccions que m’heu fet arribar al llarg d’aquests mesos: moltes gràcies! M’hagués agradat escriure més i de forma més freqüent, però entre la feina a l’ONU i el ritme de vida de NYC, he ho fet tan bé com he pogut o sabut. Espero, però, poder seguir explicant-vos històries, aquest cop ja des d’un altre lloc que no serà NYC.
Ara estic sol a l’apartament i ja em conec el ritual que seguiré: em miraré per darrera vegada la que ha sigut la meva habitació, deixaré les claus del pis sobre la taula de la cuina i sortiré de l’apartament tancant la porta lentament, com sense voler. Sortiré amb la maleta i la bossa del portàtil al carrer, on el fred ja glacial de l’hivern novaiorquès em saludarà a la cara.
Agafaré un taxi (amb conductor pakistanès, per suposat!) i baixarem les avingudes guarnides de Nadal fins a la Pennsylvania Station, des del carrer 124, a Harlem, fins al 34, a Midtown, al costat del Madison Square Garden on juga l’equip de NY de la NBA, els New York Knicks.
A Penn Station agafaré el tren cap al JFK. Quan el tren surti del túnel un cop arribi a Brooklyn, miraré enrere per la finestra per veure com la silueta dels gratacels de Manhattan mossega el cel de Nova York i, entre ells, el de Nacions Unides… “Ha valgut la pena. Gràcies per tot i arreveure, companys”. I d’aquí fins al sopar amb “chicken teriyaki” d’estil minimalista a
l’avió de Delta Airlines.
Diuen que madurar, que créixer és aprendre a acomiadar-se, però jo dec haver de madurar molt perquè no se’m donen gaire bé els comiats. Cada vegada em costa més i m’agrada menys dir adéu, per això, m’agradaria citar unes paraules de l’escriptor català Joan Teixidor sobre Nova York que resumeixen molt bé els meus sentiments avui cap aquesta ciutat:
“El destí de les grans ciutats sempre ha estat aquest. Ja no són exactament del país del seu assentament, sinó que es converteixen en capitals del món. Qui coneix només Nova York s’equivoca si s’imagina que ja coneix els Estats Units. Aquesta ciutat fabulosa, absurda i tan misteriosament lírica ha d’ésser referida a ella mateixa. No hi ha cap dubte que en el seu resultat final és profundament americana. Però també és cert que el fruit d’aquest esforç ingent se li escapa de les mans i en un cert sentit ens pertany a tots. Al capdavall, a Nova York, a desgrat de les seves incomoditats evidents, ens trobem tots a casa.
Per això mateix aquesta ciutat tan enorme, selva de ciment i de ferro, hi ha un moment que té intimitat misteriosa i, també, una dolcesa sorprenent. Encara que sembli una paradoxa, recordo de Nova York hores silencioses, crepuscles romàntics, una pau acollidora en una cantonada perduda”. Ho firmo paraula per paraula.
Nova York: t’ho he dit ja passejant-te més d’una vegada que ets massa bonica per estar-s’hi sol. També ja saps que t’he estimat i t’he odiat, però mai m’has deixat indiferent. Ets com una ex xicota que has estimat i, com ella, ja formes part de la motxilla que sempre porto amb mi i on hi vaig posant les experiències de la meva vida.
Cuida dels teus parcs, dels teus ponts, dels teus barris i sobretot de la seva gent. Fins a la propera, capital del món!
PD: Ah, i Bon Nadal a tothom!