Ahir divendres vaig seguir en directe des del canal de televisió 324 la roda de premsa que va fer la vicepresidenta del govern espanyol del PP Soraya Sáenz de Santamaría. Responent a una pregunta sobre la voluntat del govern de la Generalitat de convocar un referèndum/consulta per a què els catalans decidim el futur de Catalunya, ella va dir literalment: “No puede haber legitimidad sin legalidad”.
És veritat que, en la qüestió de l’anomenat dret a decidir de Catalunya, el debat jurídic i polític de fons està en la dialèctica de legitimitat versus legalitat i quin prima sobre l’altre i per què, però aquesta afirmació de la vicepresidenta és del tot mentida. Vegem per què:
Dir que la legitimitat no pot existir sense la legalitat implica que aquesta última és condició necessària (i potser també no suficient) per a la legitimitat. El raonament és que la legalitat és necessària per arribar a la legitimitat i sense la primera no hi ha la segona.
Aquesta premissa és totalment falsa perquè la Història ja ha demostrat que és possible l’existència de legalitats il•legítimes, o sigui, de lleis que òbviament són legals però que no són legítimes (exemples: les lleis de Nuremberg del règim nazi que convertien els jueus alemanys en ciutadans de segona, les lleis del règim racista de l’apartheid a Sud-àfrica o les mateixes lleis de la dictadura franquista).
Així mateix, la Història mostra que també és possible que existeixin il•legalitats que siguin legítimes, accions o mesures que atemptaven contra les lleis del moment però que eren legítimes (exemples: la lluita per la independència de la Índia liderada per Mahatma Gandhi o la de Martin Luther King pels drets civils dels negres als Estats Units).
Per tant, la legalitat no sempre porta a la legitimitat (una norma o llei pot ser legal i no ser legítima) i la legitimitat pot no ser legal (una acció, una mesura pot ser legítima però ser considerada il•legal). Legalitat i legitimitat són dos conceptes ben diferents que poden o no anar de la mà, però que no necessàriament tenen ni impliquen una relació de causa-efecte.
Això passa perquè la noció de legalitat, que correspon al Dret i a la Llei, és un concepte més concret i particular i respon més estretament al context històric del seu moment. La noció de legitimitat, que correspon més al món de la moral, d’allò que és legítim i just, és en canvi un concepte més ampli i amb vocació universal, molt més deslligat del seu context històric. Per això considero que el concepte de legitimitat està per sobre del de legalitat i també que és un dels conceptes vertebradors, un dels fonaments de qualsevol democràcia que realment es mereixi aquest nom.
Conclusió: la vicepresidenta del govern espanyol en la seva declaració d’ahir va (tornar) a mentir. Això no és cap novetat i a mi no em va sorprendre gens perquè ja tinc més que assumit que la majoria dels polítics, sobretot quan estan al poder, tendeixen a mentir. Sí que em va sorprendre més que CAP dels periodistes presents en aquella roda de premsa li va dir RES, ni tan sols qüestionar l’afirmació falsa que la vicepresidenta els havia acabat de deixar anar.
Ella els va colar un gol (quants en deu portar ja?) als periodistes i això em preocupa perquè no sé si aquest fet passa molt sovint en les rodes de premsa o en les compareixences dels polítics. Molt em temo, i és només una intuïció, que malauradament sí que passa sovint i crec que un dels principals culpables d’això és la pròpia classe periodística, com som els periodistes (sempre hi ha excepcions) i com és la feina que fem o que a vegades estem avesats a fer.
Per això convé no oblidar mai que, com a periodistes, som els principals responsables de controlar i vigilar els governants i de fiscalitzar la seva acció de govern i d’oposició, perquè el periodisme en majúscules té i ha de tenir en la seva arrel una clara vocació de servei públic vers els ciutadans.
L’ofici de periodista ha d’articular-se al voltant de la ferma voluntat d’ajudar a construir una societat amb major sentit crític i més ben informada (que no vol dir només ràpidament informada), dotant-la de més i de millors instruments per a que aquesta pugui prendre les seves pròpies decisions i, per tant, col•laborar a que sigui també una societat més lliure i democràtica.
A vegades convé recordar que la llibertat d’expressió i de premsa amb la qual treballen a diari els periodistes són dos dels pilars bàsics de tota democràcia; com va dir Thomas Jefferson, un dels firmants de la Declaració d’Independència nord-americana i tercer president dels Estats Units: “Prefereixo viure en un país amb diaris i sense govern que amb govern i sense diaris”.
En aquest sentit, un dels eslògans més repetits durant els informatius de la cadena de televisió BBC (la British Broadcasting Corporation), el mitjà de comunicació pres des del propi col•lectiu dels periodistes com a referent i model de rigor, d’objectivitat i de professionalitat (cosa que no exclou reconèixer també els seus errors i dèficits) és la frase: “Never stop asking” (“No paris mai de preguntar”).
Doncs això, periodistes: no parem mai de preguntar ni de qüestionar, incloent també aquest mateix text.