Porta la marca de l’angoixa en la mirada i un plec de fulls a les mans. Són papers de la hipoteca, del jutjat, factures de l’aigua, de la llum… que no ha pogut pagar. Ell forma part d’una estadística brutal: representa una de les 400.000 famílies que han rebut una ordre de desnonament a tot l’Estat espanyol només en els últims quatre anys, des de que va començar la crisi.
Veí de Santa Coloma de Farners, 50 anys, casat i amb dues filles (una menor d’edat), treballava al sector de la construcció. Té una hipoteca de 240.000 euros firmada amb Caixa Terrassa (avui propietat del BBVA) a pagar en 30 anys pel pis on ja no viu i pel qual pagava uns 1.100 euros de quota mensual.
En plena bombolla immobiliària havia arribat a cobrar quasi uns 2.000 euros al mes treballant a l’obra. Ara porta quasi quatre anys sense feina i, quan no va poder pagar la hipoteca, el van desnonar i va haver d’anar a viure amb la seva dona i les seves dues filles a casa de la seva mare, de 80 anys, que els ajuda amb la seva pensió de vidueta. D’això ja en fa quasi dos anys.
Quan vareu signar la hipoteca, en cap moment vareu pensar que potser un dia no la podríeu pagar?
Mai, en cap moment. Pensa que entre la meva dona i jo cobràvem uns 3.000 euros al mes en total i la quota de la hipoteca era d’uns 1.000 euros, una tercera part. No vam pensar mai que no la podríem pagar. No teníem problemes i fins i tot vam poder estalviar un mica per poder comprar els mobles pel pis i un cotxe.
Quan van començar els problemes?
Cap el 2007 l’empresa on treballava la meva dona va tancar i ella va anar al carrer i va passar a cobrar l’atur. Com que la meva dona no va trobar cap més feina, se li va acabar l’atur i l’ajuda posterior i avui ja no cobra res.
Tu encara treballaves
Sí, en aquell moment a casa només hi entrava el meu sou. Però un any més tard, cap el 2008, ja es veia que la feina a l’obra havia baixat molt i l’empresa on estava va tancar i vaig anar al carrer. A partir d’aquell moment vaig entrar en un túnel molt negre fins que l’aigua em va arribar al coll.
Quan et vas adonar que no podries pagar la hipoteca?
Va ser poc abans de Nadal, el desembre de l’any 2009. Ja devia tres rebuts de l’hipoteca que no podia pagar i vaig anar al banc a tornar-los les claus del pis. No em veia en cor de pagar-lo.
Què et va dir el banc?
Em va donar la opció de la carència: pagar només el capital, sense els interessos de la hipoteca, durant uns 3-5 anys. Però aquesta solució no només no ens va servir sinó que ens va perjudicar més.
Per què?
Gràcies a la carència la meva hipoteca es va incrementar en 30.000 euros més. Ells en diuen “una previsió de riscos d’interessos”: t’apugen la hipoteca quan veuen que hi ha el risc de no cobrar-la.
Deu n’hi do
Era a principis de 2010 i la meva dona i jo sense feina, havent esgotat l’atur i encara vivint al pis, però ja sense poder-ne pagar la hipoteca i esperant ser desnonats, amb la vergonya que ens feia que vingués la policia o el jutge a fer-nos fora del pis.
Quan vareu rebre la carta del banc o del jutjat per desnonar-vos?
Mai vam rebre cap notificació dient que havíem d’abandonar el pis, ni del banc, ni dels jutjats. Mai ens van avisar que ens desnonarien.
Com és possible?
El jutjat em va dir que aquest tipus de notificacions no s’envien als afectats, sinó que es posen al taulell d’anuncis del jutjat i llavors ja depèn de tu si te n’assabentes o no.
Com us en vareu assabentar?
Primerament, a principis del 2011, com que ja no podia pagar, em van tallar l’aigua, la llum i el gas del pis i vam haver d’anar a viure a casa de la meva mare, on encara estem avui.
Encara tenies el pis
Sí, i les claus per poder-hi entrar fins que un dia del març de 2011, per ordre judicial i sense previ avís, van venir els Mossos d’Esquadra amb un serraller a canviar el pany del pis i ja no vam poder entrar-hi més.
Va ser d’un dia per l’altre?
Sí, sí. Un dia podíem entrar al pis i l’endemà ja no perquè n’havien canviat el pany, amb tots els mobles i part de la nostra roba dins del pis, però sense poder-hi entrar per endur-nos-la.
No vareu poder treure les vostres pertinences?
No. El maig de 2011 van venir a netejar el pis per poder posar-lo a subhasta i van treure totes les coses que hi quedaven dins. En aquell moment em vaig adonar que faltaven moltes coses, les de més valor com mobles i roba meva, de la dona i fins i tot de les nenes. Tot això havia desaparegut sense que jo ho pogués evitar perquè ja m’havien canviat el pany del pis.
Com t’ho expliques?
Doncs que algú, amb accés a alguna de les cinc còpies de la nova clau del pis, s’ho va emportar o va fer que s’ho emportessin perquè, en teoria, les claus havien d’anar del serraller a l’agent judicial i aquest dipositar-les al banc.
D’això se’n diu robar, no?
Sí, evidentment no sé qui va ser, però n’estic convençut que m’ho van robar. A mi m’han arribat a dir des del jutjat que, segons la Llei, quan es canvia el pany d’un pis per ordre d’un jutge, tot el que hi ha dins del pis, sigui el que sigui, es considera com abandonat i per tant ja no és propietat de ningú, ho hagis pogut treure tu abans del pis o no. Això és molt fort!
Confies en recuperar-ho?
No. Si els Mossos ho volen investigar poden arribar on vulguin, però primer ho han de voler i no volen. Mira, amb tot això he après a no confiar en ningú, perquè m’he trobat amb amics i inclús familiars que ens van girar l’esquena, per no parlar del banc, del que ja no n’espero absolutament res.
Quin va ser la reacció del banc?
Una falta total d’humanitat. El director del banc no em volia rebre i quan un dia el vaig enganxar em va dir només que “això no depèn de mi”. I més tard, quan ja hi havia el pany del pis canviat, vaig tornar a parlar amb el director, però ell no em va deixar ni entrar al pis per treure els meus mobles o ni tan sols roba de les meves filles per poder vestir-se. I mira, després va resultar que ens van robar els mobles i la roba del pis.
Com vas viure el procés de desnonament?
Buf! Molt malament. Amb molta angoixa i estrès. Vaig tenir pujades molt fortes de pressió i de sucre, que ara m’he de controlar regularment. Vaig estar quasi un mes al llit malalt. I pensaments, tots els que vulguis i més.
Què vols dir?
Doncs d’aixecar-me un dia pensant en fer un disbarat com anar al banc amb una escopeta o cardar-hi foc amb un bidó de benzina. Hi havia dies que pensava en com fer-ho: quants litres de benzina compraria a Can Llavari, com entraria al banc amb el bidó amagat sota la jaqueta… Jo ja m’imaginava el carrer on hi ha l’oficina del banc tallat pel mossos, els bombers, les televisions gravant i jo agafant pel coll el director de l’oficina per un braç i a l’altre amb un encenedor i un bidó de benzina. Això ho vaig arribar a pensar i a planejar. Imagina’t el nivell de desesperació i d’impotència a què vaig arribar!
Però no ho has fet
Si no he fet cap disbarat és només perquè tinc la meva dona i les dues filles. Ara, si arribo a estar sol, no sé què hagués arribat a fer, però segur que alguna cosa, això segur!
Et va passar pel cap suïcidar-te?
Sí, i tant. I si fa un any em diuen: “Si et mates la teva dona i les nenes viuran sense problemes”, no ho hagués dubtat ni un minut! És fort dir això però és la pura veritat.
Com ho han viscut les teves filles?
Ho han passat malament al haver de deixar la que era la seva casa d’infància i també han patit molt al veurem a mi o a la seva mare fets pols i enfonsats en alguns moments.
Conscients de tot el que passava
I tant! Elles es van adonar de tot el què succeïa i ho han acceptat amb resignació. Els passats Reis no van tenir cap regal de nosaltres i mai, en cap moment, s’han queixat. Saben que si no es pot, no es pot i que hi ha d’altres prioritats.
Una d’elles, la gran, treballa?
Sí. I el poc que cobra ens ho dóna a nosaltres. No surt, no es compra roba nova. Mai ha demanat res per a ella ni s’ha queixat. Jo admiro la seva actitud, i la de la meva filla petita també. Mai s’han queixat de res, cap de les dues.
Et sents un pare o un marit frustrat?
Sí, per dues raons: perquè no he sabut veure tot això per poder-ho evitar i perquè també penso que no puc donar a la meva dona i les meves filles tot allò que es mereixerien i això em frustra molt i em fa sentir malament, tan malament que…
Que…?
… (pausa) Mira, el 2003 em van operar i vaig estar 9 dies en coma a l’hospital. Doncs he pensat mil vegades que tan de bo no m’hagués despertat mai d’aquell coma perquè almenys no tindria la frustració que tinc ara.
Això ho sap la teva dona?
Li he dit mil vegades: si pogués tornar endarrere, preferiria quedar-me en coma com estava que haver de viure tot el que he viscut, perquè el que estic passant des del 2008 no ho desitjo a ningú, ni al meu pitjor enemic. A part de la mort del meu pare, és el cop més fort que he rebut a la vida.
Creus que has tocat fons?
Sí, però no tinc la sensació de remuntar, sinó que et quedes a baix, estàs al fons perquè tardes anys en aixecar el cap, si és que mai el tornes a aixecar… Tan la meva dona com jo no ens plantegem el futur perquè només podem viure el dia a dia i gràcies a la meva mare. No sabem ni què dinarem demà.
No esperes res del futur?
No. És una incertesa total… sí que tinc certa esperança que, des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i amb la pressió creixent de la gent, el Govern central acabi acceptant la dació en pagament per saldar el deute de l’hipoteca tornant el pis o la casa al banc, però ja veurem si tira endavant.
Pots fer alguna cosa amb el pis?
Seguint el consell que em van donar des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la setmana que ve aniré al pis, tiraré la porta a terra i l’ocuparé. I, al cap d’una setmana, canviaré el pany i aniré al banc a dir-los que he ocupat el pis. S’ha de fer pressió per canviar les coses.
Seguiràs buscant feina?
Buf! N’he buscat sense parar i he fet algunes cosetes… però és que no hi ha res. Jo ja m’he mentalitzat que, amb 50 anys, potser no tornaré a treballar mai més. Pensa, a més, que si trobo feina, em fan contracte i em donen d’alta a la Seguretat Social, el banc se’m quedaria una part del sou per saldar el deute que tinc. Em sento condemnat a un deute de per vida.
Quants diners deus encara al banc?
Dels 240.000 euros que vaig firmar d’hipoteca dec al banc uns 221.000 euros del pis, més 66.000 euros d’interessos. En total, uns 287.000 euros.
Però, ara deus més diners encara dels que costava el pis quan vas firmar l’hipoteca…
Sí, i per això també em sento enganyat i estafat pel banc. I més quan després veus que, un cop estem desnonats i el pis va a subhasta, el banc se’l queda per 120.000 euros, que és la meitat del valor que a mi em van dir quan vaig signar la hipoteca. Mentrestant però el Govern rescata els bancs.
Els bancs quan guanyen diners es queden els beneficis i quan tenen pèrdues se’ls rescata amb diner públic
Sí, i és un escàndol que el Govern rescati els bancs amb diners dels ciutadans i després els mateixos bancs tirin al carrer la gent que no pot pagar la hipoteca o el lloguer. Pot ser legal, però és injust i immoral i s’ha de canviar.
Tots els partits polítics al poder tenen crèdits amb els bancs i aquests tenen molts antics polítics en els seus consells d’administració cobrant un molt bon sou
Això està clar. Polítics i banquers s’ajuden mútuament i, com que la justícia tampoc és igual per a tothom, acabem fotuts els de sempre, el poble, nosaltres.