No us passa a vegades que teniu ganes d’anar en contra de tot i de tothom? Ganes de no fer cas a res ni a ningú? Doncs avui dimarts m’he llevat amb aquesta sensació, amb ganes d’expressar el meu dret a la pataleta, a estar radicalment en contra.
En contra dels pares quan, amb 30 anys fets, encara et diuen els diumenges al migdia: “vas arribar tard anit, eh?” i en contra de la tieta que des de petit et deixa la seva saliva a la galta quan et fa els dos petons de cortesia i que sempre fa notar davant dels familiars (perquè ho fa en veu alta) preguntant-te: “i tu, que no tens xicota?”
En contra dels suposats “amics” quan et pregunten “encara no treballes?”, fent èmfasi en la primera paraula.
En contra de les ex, perquè quan te les trobes et recorden que els teus nervis a la panxa no han desaparegut tan ràpid com el teu número de telefon de la seva agenda del mòbil.
En contra dels professors que no han entès que saber-ne molt d’un tema no vol dir el mateix que saber explicar-lo, i ser professor és més la segona cosa que la primera. Allò que vols aprendre és el que has d’ensenyar i si no saps explicar bé una cosa vol dir que realment no l’has entès.
En contra de la classe política autista que avui ens governa perquè, des de la seva torre de marfil feta de privilegis exclusius, de dietes, de pensions generoses i sobretot de sous exagerats, s’ha convertit en una casta que no té ni puta idea de quina és la realitat del carrer. Els polítics dirigents realment no es volen emmerdar fins als genolls amb els problemes que tenim els ciutadans de peu i ens tracten com a nens quan pensen que ens conformem amb només tirar una papereta en una urna cada quatre anys.
En contra de la crisi que no he causat perquè jo, com tots els joves, no he viscut per sobre de les meves possibilitats (no he tingut ni la possibilitat de poder-ho fer).
En contra que les mancances i els defectes del capitalisme es considerin un fet “normal” i que els mitjans de comunicació ho expliquin com si fos una cosa “natural”.
En contra que ens vulguin fer creure que no hi ha alternativa política (una democràcia més participativa) ni econòmica (l’economia del bé comú) possibles.
En contra que polítics que manen usin eufemismes com: desacceleració econòmica enlloc de crisi, reformes enlloc de retallades, línia de crèdit enlloc de rescat, mobilitat exterior enlloc d’emigració forçosa, crisi enlloc d’estafa, dret a decidir enlloc de referèndum d’autodeterminació o estat propi enlloc d’independència.
En contra que els governs de torn tinguin paraules prohibides que no poden pronunciar perquè expliquen la realitat: Zapatero no parlava mai de crisi, Rajoy no ha parlat mai de rescat i Mas no parla d’independència.
En contra que no pugui votar per decidir lliure, pacífica i democràticament si vull o no una Catalunya independent d’Espanya.
En contra que els catalans que estiguin en contra de la independència de Catalunya no puguin votar-hi en contra.
En contra d’una Constitució Espanyola que és antidemocràtica perquè diu que és il·legal votar i exercir la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació.
En contra dels polítics que mantenen la seva poltrona gràcies a onejar la bandera de la promesa de la independència de Catalunya.
En contra dels que fan el mateix amb la bandera de la necessitat de la dependència d’Espanya.
En contra dels que confonen (a vegades interessadament) el govern espanyol amb els espanyols i el de Catalunya amb els catalans.
En contra que alguns es posin sempre el nacionalisme català a la boca però no reconeguin mai el seu nacionalisme espanyol.
En contra dels qui critiquen el centralisme de Madrid sense veure el de Barcelona, ni saber que hi ha vida (no sempre intel·ligent) més enllà de Collserola.
En contra dels gurus i coachs de l’autoajuda que apareixen dia sí dia també a la Contra de la Vanguardia (no hi ha més gent per entrevistar?) dient-nos que hem de ser emprenedors, com si tots fóssim uns inútils, culpables del que ens passa, i ells uns il·luminats.
En contra dels “todòlegs”: la casta de tertulians que fan la roda, perquè són sempre els mateixos, per les ràdios i les televisions fent veure que saben de tot encara que la realitat els demostri el contrari cada dia. (Seria possible contractar més tertulians menors de 35 anys si us plau?).
En contra de les mal anomenades rodes de premsa on no es deixen fer preguntes. La culpa és nostra, dels periodistes, perquè el periodisme és preguntar i si no es deixen fer preguntes ja no hi hauríem d’anar.
En contra que tothom que surt a la tele s’auto atorgui el títol de periodista.
En contra d’alguns economistes que ara surten de sota les pedres i es tornen mediàtics, però que no van sortir per avisar de la situació en la que ens trobem avui.
En contra de les típiques i tòpiques preguntes que et fan en les entrevistes de feina i de les típiques i tòpiques respostes quan et diuen que no t’agafen.
En contra d’haver de treure coses del meu currículum perquè diuen que estic sobre qualificat.
En contra d’haver de competir amb d’altres persones, també sobre qualificades, per realitzar unes pràctiques no remunerades.
En contra dels que prioritzen només el tenir i el competir contra els altres en comptes del ser i del cooperar entre nosaltres.
En contra que per a qualsevol feina precària em demanin sempre un nivell d’anglès, però als presidents del govern, als ministres, als consellers, etc. no els ho demanin mai.
En contra dels qui van firmar hipoteques sense entendre-les o ni tan sols llegir-les detingudament i també dels qui van oferir hipoteques sense donar totes les explicacions necessàries sinó amb enganys i mentides.
En contra que la gent parada rebi prestacions d’atur sense la necessitat de fer cap curs de formació o d’idiomes. Si reps diners públics perquè no tens feina, a canvi d’això, almenys hauries de formar-te i d’aprendre idiomes per facilitar trobar-ne.
En contra dels “modernets” de torn que han descobert la beguda del gin tònic (va, que el meu avi ja en bevia!).
En contra que s’utilitzin paraules com vintage o hipster per maquillar que una cosa és vella o antiga.
En contra que les modes em diguin com he de vestir, què m’he de comprar, què he de menjar i beure i com ha de ser el meu oci.
En contra que xavals de 15 anys em tractin de vostè i em diguin “senyor”.
En contra de dir-li muffin a la magdalena de tota la vida.
En contra de la “sinceritat” d’algunes persones que, el primer que fan quan et troben pel carrer, és recordar-te que tens menys cabell, que ja tens algunes canes o que t’ha sortit una mica de panxeta.
En contra de la bestiesa (n’hi ha tantes) d’idolatrar i d’agafar com a referent moral a onze nois joves que cobren una milionada per jugar amb una pilota mentre la nostra societat s’empobreix i es torna més desigual.
En contra que es digui “àrab” a un musulmà amb diners i en canvi s’anomeni “moro” a un que no té un duro. Això no és racisme, és classisme.
En contra d’acceptar la ingenuïtat que diu que el Barça representa no sé quins valors quan, a canvi de cobrar en silenci un bon grapat de milions d’euros, porta publicitat a la camiseta d’empreses (abans de Qatar Foundation i ara de la companyia aèria Qatar Airways) que pertanyen a una dictadura que atempta contra els Drets Humans i les llibertats més bàsiques dels seus propis ciutadans, per no parlar de com tracten les dones.
En contra de renunciar a lluitar pels propis somnis i de conformar-se perquè “és el que hi ha, el que toca” o perquè “tothom ho fa” (la majoria dels votants van triar el PP en les passades eleccions espanyoles i això no vol dir que estigui bé).
En contra de les noies que m’han dit no sense conèixer-me i dels no que jo he dit a noies sense conèixer-les.
En contra que els meus moments de debilitat siguin sempre teus quan et torno a enviar un whatsapp per recordar-te que existeixo.
En contra de la sensació de vençut que tinc quan algunes noies que veig pel carrer em fan girar tot i sabent perfectament que mai les podré observar mentre dormen.
En contra que la gent pensi que l’amor és voler anar-se’n al llit amb algú quan més aviat és voler llevar-se al seu costat.
En contra que no m’hagis vist els cops que em creuo amb tu, cada dimarts a tres quarts de nou del matí a la cantonada del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia. (No sé ni com et dius, noia rossa d’ulls clars, però ets preciosa i quan et veig penso en atrevir-me a parar-te un dia i dir-te alguna cosa. Però llavors m’acovardeixo, aquell instant passa i quan et torno a mirar, ara de reüll, ja ets a l’altre costat de la vorera).
En contra de tenir por de la mateixa por.
En contra que les noies siguin gairebé sempre les que trien (i trien molts cops malament).
En contra de maleïdes frases que semblen incrustades en l’ADN femení (també n’hi ha de pròpies del software masculí) com: “Ets molt simpàtic, però…”, “Ja et trucaré i quedarem”, “T’estimo, però només com amic”, “No lligues perquè no vols” i la meva preferida per la seva coherència i sinceritat: “No vull res perquè necessito un temps per estar sola i trobar-me a mi mateixa” (al cap de quatre dies veus al Facebook que ella ja torna a tenir parella).
En contra que es tractin les noies només com calces amb cames, solament en funció del seu cos; això és culpa de molts homes, sí, i també d’algunes dones.
En contra que moltes noies ens tractin als nois com a calents mentals sense cervell i amb les hormones disparades (alguns d’ells, només alguns, realment són així).
En contra que una noia cobri menys que jo per la mateixa feina o en el mateix càrrec pel sol fet de ser dona.
En contra que les noies no hagin de pagar per entrar en alguns pubs o discoteques i en canvi els nois sí.
En contra dels dogmàtics i també dels que creuen que tot és relatiu i que totes les opinions són igual de vàlides perquè això és fals. No totes les opinions valen el mateix (la meva no val igual que la d’un metge si parlem del càncer, per exemple) però si que totes les opinions s’han de respectar. Cal respectar totes les diferències i combatre totes les desigualtats.
En contra que algú escrigui i enviï tuïts pensant-se que realment i de veritat està fent periodisme.
En contra de l’ego d’algú que escriu un bloc a Internet pensant-se que el llegiran.
En contra de tots els meus virtuosos defectes i de totes les meves defectuoses virtuts.
En contra d’estar sempre en contra com actitud vital.
En contra de tot el que no he dit encara.
I… a favor de deixar-ho aquí perquè són quasi tres quarts de nou del matí i estic arribant a la cantonada del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia.