Un punt absurd

Javier Cercas

En un article publicat a El País Semanal, l’escriptor Javier Cercas qüestiona que el dret a decidir siguisempre democràtic (“en democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente”) i posa com a exemple gràfic un semàfor: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme”. Afegeix que en democràcia el dret a decidir només es pot exercir dins la llei i no dubte en utilitzar aquella que és la peça central de l’argumentari unionista de sempre: que la Constitució marca clarament que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol.

D’acord amb això i fet i fotut, els catalans, com a poble, no hi tenim res a pelar perquè sempre serem una minoria dins el dret a decidir espanyol, que aquest sí que constitucionalment val.  O, dit d’altra manera, que l’imperi de la llei és un bé superior a la democràcia i a la llibertat, una premissa que portada a altres contexts històrics hauria servit per defensar l’esclavisme i la segregació racial.

Desprès de marcar les línies vermelles, l’escriptor fa una giragonsa i sembla tocar de peus a terra: “Si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar”. En aquest sentit, proposa que els partits catalans es presentin a les eleccions deixant clar en els seus programes si volen o no volen la independència com a pas previ al que ell defineix com “la vía azarosa del referéndum”: “Si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.”

El que proposa Cercas és que votem (eleccions autonòmiques) per saber si hi ha una majoria suficient per tenir dret a votar (referèndum). D’alguna manera nega que el dret a decidir és una opció directa i plenament democràtica, un dret inalienable del pobles  i oblida (o ho fa veure) que en el Parlament ja hi ha una majoria que dóna suport al dret a decidir i a tenir un estat propi (CiU, per exemple, parlava en el seu programa dels comicis del 2012 d’una transició nacional cap a l’estat propi).

Les urnes ja han dit el que havien de dir i tenim un parlament clarament favorable al referèndum  però si es fes el que ell proposa (unes eleccions en les quals el partits es presentessin a favor o en contra de la independència) serien uns comicis plebiscitaris i per a tant ja no seria imprescindible una consulta posterior, que tampoc seria acceptada pel PP i el PSOE.

L’autor de “Soldados de Salamina” i estudiós del falangisme i del colpisme hauria de fer l’esforç intel·lectual de preguntar-se si el marc constitucional espanyol, que impedeix l’exercici del dret a decidir a milions de persones i que va ser construït i aprovat fa 35 anys sota el soroll dels sables i la ferum del postfranquisme, passaria ara la prova del cotó democràtic. El cotó del segle XXI i no pas el que arribava de les colònies de l’imperi espanyol.

Tornant a l’exemple d’en Cercas és ben cert que si anem amb cotxe o a peu sempre ens hem d’aturar quan trobem un semàfor en vermell, però també podem continuar caminant carrer avall i creuar per un pas de vianants. Ho podem fer exercint el nostre dret a decidir amb permís o sense del que ha posat aquell semàfor-trampa que sempre està, i probablement estarà, en vermell.

La brunete mediàtica ja ha declarat la guerra freda a Anglaterra(sic). S’obliden del País de Gal·les i d’Escòcia (Gran Bretanya) i també d’Irlanda del Nord (Regne Unit). Gibraltar deu ser només un bastió dels anglesos i no pas dels britànics.

En temps de Barcenas, sobresous polítics en negre i desastres ferroviaris, el penyal torna a protagonitzar l’actualitat política i mediàtica. Atiar la flama, remoure els tions del nacionalisme espanyol. És la gran cortina de fum que ja emprava el franquisme per tapar les vergonyes de la dictadura. Coses de la dreta espanyola d’abans i de la dreta d’ara. L’Espanya eterna. La mateixa que va signar els tractats d’Utrecht entregant Gibraltar i Menorca als britànics i obtenint, a canvi, el vist i plau internacional per esclafar als catalans amb sang, foc i decrets…

És l’Espanya de sempre. La que es nega a reconèixer l’opinió dels gibraltarenys contraria a cedir sobirania a Madrid i expressada en successius referèndums. I la mateixa que no vol respectar el dret a decidir dels catalans. Un dret bàsic i tossudament democràtic.

Dibuix: JAP en El Punt Avui

Imatge pretèrita, probablement dels anys 20 del segle passat.. Canons d’un regiment d’artilleria en el Camp de Mart de Girona. Aquest és el mateix indret de la Devesa on avui s’hi està celebrant el festival “Catalunya vol viure en llibertat i amb dignitat“, organitzat per El Punt Avui.

Els temps i els protagonistes, per sort, han canviat.

Aznar és com el Guadiana. Passa llargues temporades desaparegut dedicant-se als seus negocis internacionals consistents en omplir el calaix donant consells i traficant amb la seva cartera de contactes i, de cop i volta, reapareix en el món de la política per tocar al seu hereu de La Moncloa allò que no sona.  Una pessigada dolorosa per aquí i una puntada de peu per allà. La carn d’olla de Rajoy deu estar a hores d’ara ben encetada per aquest foc amic.

Nou capítol. Pel·lícula de por la d’ahir al vespre per Antena 3. De terror i de retorn al passat. De regust a resclosit. De fàstic. L’expresident espanyol s’ha fet entrevistar per la tele del Grupo Planeta per disparar a boca de canó contra el gallec a qui des de la dreta mediàtica cavernícola es va batejar amb el sobrenom de “Maricomplejines”. Un tou de merda, vaja.

Resumint per no fer-ho llarg. Aznar ha dit que s’han de baixar ara mateix els impostos; que Espanya necessita una profunda reforma fiscal; que és molt greu destruir les classes mitjanes; que el govern ha d’actuar d’una punyetera vegada; que l’executiu ha de tenir un projecte polític i uns objectius renovats; i que quan es governa amb el suport d’una majoria absoluta cal aplicar el programa pel qual s’ha estat elegit.

O sigui tot allò que Rajoy, sotmès a les seves circumstàncies, als seus dubtes i a l’allargada ombra de la Merkel, no fa.

I no n’ha tingut prou. Aznar ha amenaçat amb tornar a la política activa si les coses se li escapen definitivament de les mans al gallec i ho ha fet deixant anar una frase lapidària: “Compliré amb la meva responsabilitat, amb  la meva consciència, amb el meu partit, amb el meu país. Mai he defugit les meves responsabilitats”.

En definitiva, una entrevista que, amb el teló de fons del cas Gürtel i les culpes atribuïdes des de l’actual direcció del PP als que manaven abans en el partit, pot encendre encara més la pólvora de l’enfrontament entre marianistes i aznaristes. Una guerra interna amb fronts oberts, recordem-ho, no tan sols dins la dreta mediàtica i el Partit Popular, sinó també a diferents àmbits del govern on cada bàndol hi té els seus peons. Uns i altres preparats i movent fils per quan arribi l’hora del fratricida escac i mat.

Vídeo resum de l’entrevista

Foto: Aznar abans de començar l’entrevista d’ahir al vespre.  /Antena 3.

El seu pare, José Manuel Lara Hernández. nascut al poble sevillà d’El Pedroso i capità de la Legión, va entrar l’any 1939 per la Diagonal amb les tropes feixistes i ara, José Manuel Lara Bosch, president del Grupo Planeta i editor de La Razón, un diari que , com és públic i notori, estima molt tot allò català, ha tornat a amenaçaren emportar-se el seu negoci  fora de Catalunya si no s’atura el procés cap a la independència.

Entrevistat per Canal Sur, ha afirmat que si la cosa va endavant es sentirà expulsat de Catalunya i ha insistit en el mateix argument d’altres vegades: “”No tindria cap sentit una editorial en llengua espanyola en un país en què la llengua oficial no fos l’espanyola“.

Deixant a banda que els partits sobiranistes mai no han dit que a una Catalunya independent el castellà deixaria de tenir el seu propi pes, l’aplicació estricta de la mateixa lògica faria absurd que dins la  maleta d’”expulsat de Catalunya” Lara Bosch s’emportés el Grup 62, del qual és notori accionista. Tindria cap sentit una editorial en llengua catalana en un país en què la llengua oficial no fos la catalana?

Com tampoc, imagino, no tindria cap lògica que l’editor s’emportés laCreu de Sant Jordi que la Generalitat del tripartit li va atorgar el 2007, la mateixa distinció als serveis prestats al país que, per cert, també va rebre l’antic capità de la Legión “libertador de Cataluña” l’any 1998 de la ma de Jordi Pujol.

En el seu xantatge verbal,  Lara Bosch va amenaçar fa uns mesos amb emportar-se Planeta a Conca, un destí ben curiós. Ara, però, diu que anirà a Sevilla. Suposo que sortirà per la Diagonal rememorant gestes familiars passades. Seria el camí més lògic i, segurament aplaudit, pels fidels lectors de La Razón.

Imatge: Un moment de la intervenció de Lara Bosch en el programa “Pido la palabra” de Canal Sur.

Diuen que Javier Pérez Tenessa, conseller delegat d’eDreams, l’agència de viatges en línia, amb seu a Barcelona, líder del mercat espanyol i una de les primeres d’Europa, té el cor dividit entre les cultures mexicana, francesa, holandesa, espanyola, nord-americana i  catalana. Curiosament , un home tan viatjat i que -insisteixen- estima la cultura catalana, no li agrada  que a les escoles de Catalunya s’estudiï en la llengua del país perquè segons diu, això “dificulta l’atracció del talent”.

Quan aquest enginyer aeronàutic va estudiar i treballar en els Estats Units o a França no se li va acudir criticar l’anglès o el francès, però clar, tot si val, quan es tracta del català. I tan li fot si tens el negoci establert a Catalunya. En definitiva, Javier Pérez Tenessa forma part de la mateixa fauna que altres personatges com José Manuel Lara o, en pla més guai del Paraguai,  Javier Mariscal, el dibuixant i dissenyador que, desprès d’apuntar-se a la moda pepera comparant en declaracions a un diari la manifestació de l’Onze de Setembre amb l’època nazi, ara s’ha disculpat assegurant que les paraules no són el seu fort i que visca, visca i visca l’art dels pinzells i llarga vida a en Cobi.

Instal·lats en la seva bombolla, a aquesta gent els produeix al·lèrgia qualsevol expressió cultural o política pròpia del lloc on resideixen. Ningú els demana ni molt menys que surtin al carrer amb l’estelada, ni que muntin una bacanal amb pa amb tomata i porró, però no estaria de més una mica de respecte i consideració cap a allò que forma part de les arrels i dels sentiments d’una part important de la societat catalana. Una societat plural, tradicionalment oberta al món i, per descomptat, tan viatjada com ho pot ser el cofundador d’eDreams.

Camilo Sesto (Alcoi, 1946) ahir a Telecinco amb cara plastificada de “torno a ser jovenet però ningú s’ho creu”.

Sobreviure desprès de triomfar durant dècades en el món de l’espectacle ha de ser dur i complicat però voleu dir que cal anar tan contranatura i d’una manera tan evident?.

A alguns cirurgians plàstics els haurien de fer empassar el bisturí i el botox lligats a una columna ardent i escoltant una nova versió d’aquell èxit de Camilo que a aquestes alçades de la pel·lícula podria portar per títol “Vivir así es morir de horror”.

Passant del món de la cançó al del cinema i posats a escollir rostre pels millors darrers anys de la nostra vida, em quedo amb un valor sòlid, reconegut i envellit estèticament d’una manera ben digne i elegant: Sir Thomas Sean Connery (Edimburg, 1930). I qui no?

El portal catoferta.cat m’ha enviat una nota de premsa anunciant que, per “recordar el sentit romàntic de

la Diada de Sant Jordi”, han posat a la venda Inez Gold, un vibrador en acer inoxidable i banyat en or de 24 quirats que permet cinc modes diferents d’estimulació i que, amb el seu acabat exclusiu, “proporciona una sensació única i plaent sobre la pell nua”.

Això sí, per aconseguir aportar en un dia tan nostrat “un valor únic i exclusiu” al benestar de la parella, cal gratar-se a fons la butxaca. L’andròmina té un cost en oferta de 8.260 euros (si, ho heu llegit bé, el preu normal és de 12.000 euros) i s’anuncia com “la joguina sexual més cara del mercat”, cosa que m’ha fet pensar amb el 1880 que, tot i el pas del temps, segueix essent “el turró més car del món”.

Si fins i tot en època de vaques magres, el reclam publicitari funciona amb el torró,  per què no ha de tenir èxit amb un vibrador banyat en or?

Siguem positius: de moment, bona part dels lectors d’aquesta oferta haureu quedat destrempats en veure el preu. Ja tenim molt de guanyat. Animeu-vos!. Ara el vibrador més car del mercat podrà suplir la vostra mancança física obrint-se pas per l’estimada geografia humana, amb cinc marxes i pletòric d’energia, com unSant Jordi que amb la llança venç el dragó!.

I si la destrempada econòmica general converteix la vaques magres en remugants famèlics, sempre podreu portar la joguina sexual a una casa de préstecs o a un “Compro or”. Hi entrareu amb la cara ben alta i satisfets pel plaer donat a la vostra parella. Orgullosos, ben orgullosos per haver esdevingut amb les vostres arts amatòries, autèntics alquimistes de l’amor. Aquell recobriment daurat del vibrador més car del món ja no serà simplement or. Amb les molècules modificades per les tempestes orgàsmiques serà moltes coses més. I el comprador del preuat metal, si té ofici, ho sabrà entendre i valorar.

Fet inèdit: Carme Chacón va protagonitzar ahir un acte polític a Catalunya, concretament a Tortosa, i ho va fer sense que estem, que jo sàpiga, en campanya electoral.

Desprès de la sorpresa inicial, la pregunta del milió: ha sabut la diputada trobar el camí des de Madrid sense l’ajut preciós i imprescindible d’un GPS?

Per qui no ho recordi (les llargues absències fan feble romandre en la memòria dels ciutadans), la senyora Chacón va ser cap de llista delPSC per Barcelona a les eleccions generals del 2008 i del 2011 però des de que aspira, com els generals, a tenir “mando y plaza” a Madrid, és cara de veure a Catalunya i fins i tot, per allò del què diran a les Espanyes o, no siguem dolents, per convicció pròpia, defuig seguir algunes directrius, diguem-ne atrevides, del seu partit que, també cal recordar-ho, continua essent el PSC i no pas el PSOE.

Doncs bé, ahir, la ben trobada Chacón, l’ombra allargada que, tot i estar sotmesa a purga com els cargols pels compañeros del PSOE, segueix planant damunt el futur més aviat negre deRubalcaba, va demanar al govern de la Generalitat que en lloc de preocupar-se tant per “l’estat català” ho faci per “l’estat dels catalans” i es va pronunciar taxativament a favor de “la radicalitat democràtica” per a la necessària renovació de les institucions.

Però, parem màquines i que ningú de més allà de les terres nostrades s’alarmi: per la molt federalíssima Carme Chacón el lliure exercici del dret dels catalans, entre ells els seus electors, a decidir què volem ser quan siguem grans no forma part d’aquesta radicalitat democràtica feta a mida que tant pregona. Faltaria més!.

[youtube]Qapj4HA45To[/youtube]

Veig que el mercat del descans, per dir-ho d’alguna manera, ofereix un matalàs que porta per nom “Chipre”. Segons la publicitat de la marca, els dormilegues hi trobaran “viscolàstica de porus obert” que expulsa a corre-cuita la humitat i un tractament antibacterià “eco-fresche” que evita la mutació cel·lular de les bactèries i que impedeix que penetrin, les molt trapelles, pels forats més íntims del client. Per acabar-ho d’arrodonir aquest producte fa realitat el gran tòpic publicitari: “Uneix qualitat i confort al millor preu”.

Què més es pot demanar?. Doncs alguna cosa més.

És una llàstima que la marca comercial “Chipre” ja estigui agafada, però crec que el matalàs “Mi colchón”, fabricat a Salamanca, en seria ben mereixedor de portar el nom de l’illa mediterrània donat que  és un producte de descans (i mai millor dit) que incorpora ni més ni menys que una caixa forta per “tenir el teu diner -segons diu l’eslògan de la seva campanya publicitària- molt aprop teu”. Aquest seria, ara mateix, el somni dels indignats xipriotes: guardar els seus calerons ben lluny dels bancs i de les urpes de la Unió Europea.

Si al matalàs “Mi colchón” hi afegissin un tractament “eco-fresche” contra tots aquells mal bitxos financers i especuladors internacionals que, desprès de fer-se multimilionaris de mil maneres encobertes, quan vénen mal dades pleguen el ram i mouen els fils polítics perquè les pèrdues recaiguin en els ciutadans honrats, la jugada comercial seria més que perfecta: rodona.

[youtube]bwW5rLhbNaE[/youtube]