Un punt absurd

El nou Papa Jorge Mario Bergoglio, Francesc I, és jesuïta, enginyer químic i poc amant de les ostentacions i dels luxes: quan el van nomenar cardenal va aprofitar la roba del seu antecessor  Antonio Quarracino i diuen que es desplaça sovint amb metro per Buenos Aires vestit amb clergyman). Li agrada el tango, la boxa i el futbol, concretament és seguidor del San Lorenzo de Almagro, un club que vesteix  blaugrana. Serà també admirador del déu Messi?.

Bergoglio va ser superior provincial dels jesuïtes entre el 1973 i el 1979, en els anys sagnants de la dictadura. ¿Sortiran nous detalls sobre el seu presumpte paper col·laboracionista amb els militars?. Segur que ja hi ha algú que hi està gratant…

Francesc I té 76 anys i li manca un pulmó degut a una malaltia que va patir de jove.

I la pregunta del milió: Podrà aquest Papa argentí, conservador des del punt de vista doctrinal però públicament compromès amb la justícia social, carregat d’anys i amb un sol pulmó, respirar els aires sempre viciats i traïdors de la Cúria romana?

Foto 1: El Papa Francesc I a la finestra del Vaticà.

Foto 2: Bergoglio amb el general Jorge Rafael Videla.

En alguns mitjans de comunicació, una quasi desconeguda María Victoria Álvarez ha passat en pocs dies de ser l’examant de Jordi Pujol Ferrusola a l’excompanya sentimental. Són dues coses diferents. Ja entenc que als periodistes ens acostuma a agradar la crònica negra i, posats a vendre històries fosques, té més força fer-hi sortir una examant que no pas una exnòvia. L’examant sempre es pot salpebrar amb un punt d’erotisme pervers, mentre que l’exnòvia tenyida de rosa pot arribar a ser tan cursi, depressiva i depriment com Sant Valentí. Ja ho deia Mae West: “Les noies bones van al cel i les dolentes van a tot arreu”.

En tot cas, em dóna la impressió que tota l’esca del pecat de l’escàndol que està esbandint aquesta senyora o senyoreta arrenca del prefix “-ex”. Revenja sentimental casolana transformada per qui sigui en arma política amb Mortadelos i Filemons pel mig, florers trampa i menú de luxe.

Estovalles selectes per un culebrot en temps de sobiranisme i de desplegament per terres nostrades, xiuxiuegen veus coneixedores del tema, de tot un estol de James Bond provinent de Madrid i amb seu camuflada a un edifici de la Diagonal.

L’Estat es defensa i mou fils emprant el que calgui: el despit d’una excompanya sentimental que portava dos o tres anys intentant sense èxit vendre un presumpte escàndol protagonitzat pel fill d’una família emblemàtica i revestida de gran senyera i que ara, mira quina casualitat, és escoltada per tothom; expolicies que es van convertir en detectius d’una agència ficada en mil merders i que, via ERO, han anat a parar al carrer transformant-se en exdetectius amb dossiers sota el braç; l’exsecretari d’organització del PSC i actual diputat a Madrid, José Zaragoza que ho nega tot però a qui des d’El Mundo (sempre l’allargada ma de Pedro J) apunten com el personatge que va encarregar a l’agència de detectius Método 3 la gravació del dinar de María Victoria Álvarez i la líder del PP català Alicia Sánchez-Camacho aquell llunyà 7 de juliol de 2010 en el restaurant La Camarga…

Com es pot veure, el prefix “ex” té molta força en aquesta història. “Ex” d’allò que era i ja no és i ecs de fàstic, tant si hi ha un bri de veritat com si tot és mentida.

Avui, El Gran Debate de Tele 5 emetrà una entrevista a l’examant o excompanya sentimental -digueu-li com vulgueu- del noi de can Pujol. No sé si la dama ha valorat bé les conseqüències d’entrar en el circ mediàtic, de posar-se encara més a l’aparador. En tot cas a les Espanyes la passejaran, parant o no la ma, per totes les sales d’espectacle perquè, per força o voluntàriament, ha entrat a formar part d’una maniobra més política que judicial que ben segur ja no depèn només d’ella. La Maria Victoria esdevindrà titella de fil, marioneta moguda des de les ombres i quan algú li faci alçar un braç o una cama contra la seva voluntat tal vegada recordarà amb nostàlgia aquell antic amor, aquell enamorament, aquella estimació que un dia va sentir i que, en desaparèixer, ha donat lloc a tanta misèria televisada.

Foto: María Victoria Álvarez durant una entrevista amb Antena 3.

M’ha cridat l’atenció una frase de la intervenció de Mariano Rajoy dissabte davant el comitè executiu del PP negant que hagués cobrat un sobresou en negre com apunten les anotacions atribuïdes a l’extresorer, Luis Bárcenas, publicades en El País:

Són uns papers que no es sap d’on surten ni qui els ha posat en circulació, però que donen peu a tota classe de falsedats, i que inflamen el fariseisme més descarat per part dels que pensen que guanyaran alguna cosa amb aquest embolic.

Exactament això mateix podia haver dit Artur Mas en relació als papers publicats per El Mundo durant les eleccions catalanes, però, mira per on, ho diu  i es lamenta el líder d’un partit de l’interior del qual van sortir més veus que, aprofitant la jugada de Pedro J i de ves a saber quines clavegueres de l’Estat, van estendre mil dubtes sobre l’honorabilitat del president de la Generalitat…

Imatge: Un fragment de les anotacions publicades per El País.

He desconnectat, amb assaborit plaer, durant força hores i quan a les quatre de la matinada d’avui torno a donar un cop d’ull a l’actualitat, em trobo amb dues històries formidables:

A) Recorden aquell ex-registrador de la propietat amb mando en plaza que va prometre arreglar l’economia en dos anys, fer baixar l’atur, no pujar l’IVA i retallar-ho tot menys la sanitat, l’educació i les pensions?. Doncs l’amic Mariano assegura ara que demostrarà, fent un striptease amb les seves declaracions de renda, que no ha cobrat sobresous  (sobre + sou) i que tot plegat és fruit d’una confabulació anti-pepera. Segur que serà així: tot ciutadà honrat sap que a la declaració de renda el primer que s’hi ha de fer constar és la pasta cobrada en negre. I Mariano El Parsimoniós serà lent com una tortuga gegant de les Galápagos (0,25 quilòmetres a l’hora) quan cal prendre decisions urgents però, que ningú no ho dubti: és fiable com un cotxe merkelià i honrat i honorable com un autèntic cavaller espanyol, aquell llegendari personatge al qual mai li passaria pel cap demostrar que no ha cobrat en B ensenyant els seus comptes en A.

Si l’hem de creure, Mariano té una fe sòlida, és a dir una creença no fonamentada en la raó, en el retrat exacte de la realitat econòmica que proporcionen les declaracions de renda. O com a mínim la seva.

Fa temps es va fer famós aquest eslògan de l’Agència Tributaria espanyola: “Hacienda somos todos“. Vista, però, l’elevada circulació de sobres amb negre, el més apropiat seria dir que “Hacienda somos todos…pero unos más que otros“. Veig que a la web haciendasomostodos.es hi surt un avís de “Página en construcción“. Tal vegada algú del govern Rajoy que toca de peus a terra s’ha posat mans a l’obra per explicar les coses com són…

B) El Granada ha vençut al Madrid (1-0) amb gol en pròpia porta (el primer de la seva carrera) de Cristiano, el Despilotat d’Or. La fam de gol d’aquest noi no té aturador ni entén de colors!. Ell, que no és individualista ni pretensiós, surt fastiguejat del camp i l’altre portuguès, encantat com el primer d’haver-se conegut, exhala per enèsima vegada el mateix bruel de canvi de cicle: els meus jugadors són un desastre, a mi no em mirin i tot és fruit d’una confabulació judeo-maçònica, un contuberni diferent al d’en Mariano però també sensacional i gegantí que aplega als que fan el calendari de la competició, als àrbitres, a la premsa esportiva de Madrid i ves saber a quanta canallesca més. Tots ells vestits de blau-grana.

Vist tot plegat, desconnecto unes hores més convençut que el retorn a l’actualitat m’aportarà un altre tip de riure. O més ben dit, un saludable descollonament.

Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l’etiqueta de membres de l’ “equip d’investigació“. En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s’hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s’hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L’objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l’estament oficial es fan l’orni i diuen que han obert una “investigació interna” (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l’esborrany existeix i qui l’ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d’acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l’actual cap de l’oposició era ministre de l’Interior. L’origen de la filtració pot venir, doncs, d’un altre costat…

I enmig de l’embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat “equip d’investigació”. I, segurament, l’aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia…i periodisme.

Bon espectacle el que es pot veure aquest cap de setmana a l’Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta: Mayumana presenta “Racconto“, una selecció dels números que al llarg dels seus quinze anys d’existència ha creat i passejat aquesta companyia d’origen israelià pels escenaris d’arreu del món.

Dansa, percussió, vídeo art, interpretació i humor formen un còctel escènic que en alguns moments m’ha fet pensar amb la Fura dels Baus i en altres amb el Cirque du Soleil. I fent de guionista i de veu en off, Andreu Buenafuente. Molt recomanable.

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d’un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller “Tubs del món, la inventiva a l’aula“. Es va fer aquest dissabte a l’Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d’instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l’ambiciós objectiu que en surti cap soroll…

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d’obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure’n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical…

Abans de la crisi, l’orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l’especulació, també bufava totxanes i d’aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d’aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d’alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l’”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball…

[youtube]48OopK6bnK0[/youtube]

Tres quarts de set del matí. Poso el Canal 24 horas de TVE i expliquen que ahir els universitaris de Bilbao van ocupar temporalment “la sede del gobierno regional”.  Mira per on, a la televisió pública espanyola ja han convertit Euskadi en una “región” com Múrcia. Benvinguts al Dia de la Hispanidad.

Foto: Un moment dels incidents a Bilbao davant la seu del govern basc. / EFE

“Cap dels pobles o regions que formen part de l’Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d’unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d’aquesta unitat ens causen una gran inquietud“, diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d’aquesta “llarga història d’unitat“, els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l’Estat establint que “cap confessió tindrà caràcter estatal“. Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l’himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l’Espanya del PP cada vegada ho són més…

Foto: Franco sota pal·li.

Un matrimoni d’avis de Girona. Un i l’altra estan delicats de salut. Ell té 85 anys i cobra una pensió de 380 euros; ella rep una ajuda de la Generalitat de 160. En total ingressen 540 euros cada mes i van tirant com poden. L’hivern passat van renunciar, si us plau per força, a encendre la calefacció i ara ell ha decidit deixar de comprar medicaments perquè desprès d’haver cotitzat trenta anys a la Seguretat Social està indignat per haver de pagar l’euro sanitari per recepta i el 10 per cent del preu dels medicaments. No ho troba just. Per algun costat havien de retallar i ha optat per fer-ho amb les medicines. Ha patit dos atacs de cor, porta marcapassos i té problemes en els pulmons. És conscient que deixant de prendre el que li ha receptat el metge posa en perill la seva vida.

Si en aquesta vaga de fàrmacs en Julio acaba morint, serà un més dels “danys col·laterals” de les retallades sanitàries. Amb sort, la notícia del fatal desenllaç tindrà una vigència d’unes hores o d’uns dies fins que la rabiosa actualitat ens faci concentrar als periodistes en un altre drama. Mentrestant, els polítics miraran cap a un altre costat o parlaran de les necessàries retallades exigides per la Merkel. Divagaran sobre quantitats impronunciables de números vermells, sobre l’imprescindible compliment dels objectius de dèficit o sobre la conveniència inexcusable de salvar el cul als banquers endeutant a tota la societat. La mateixa societat que en els temps gloriosos no veia un duro dels beneficis bancaris.

I quan això passi, en algun racó d’un barri de qualsevol ciutat, una altra parella de pensionistes mirarà amb resignació la llibreta d’estalvis, aquells pobres d’estalvis de tota una vida, aquells números empetitits que s’empassa la crisi i que no poden créixer de cap manera amb les misèrrimes pensions que reben. Resignats, començaran a pensar en retallar la darrera cosa que els queda: la seva delicada salut…

Foto: Julio Alesanco, amb els fulls del pla de medicació que ha de seguir. / Núria Astorch

• La història publicada en El Punt Avui: En vaga de fàrmacs