Un punt absurd

Avui, repassant la premsa digital, m’he trobat amb aquest banner del navegador Chrome de Google. En principi és un anunci en castellà malgrat que algú podria pensar que l’han escrit en catanyol en veure que, per allò de la publicitat dinàmica, et conviden a passar “el rató” damunt el banner.

Si els perseguits rosegadors poden perdre accidentalment la cua, aquí, el ratolí informàtic -el ratón- ha perdut, vés a saber per què, la lletra ena. De tota manera, aquesta lamentable desaparició de la catorzena lletra de l’alfabet no és cap fenomen estrany. Fent una cerca de “rató” per Google apareixen 49.900 resultats, entre ells els que fan referència al “rató Mickey”, al “rató  Pérez”, a l”alfombrilla de rató” i fins i tot a un usuari que es pregunta perplex per quina raó “cuando pongo la flecha del rató en la barra de direcciones me salen ceros…?”.

Estic temptat d’anar a cercar la paraula “ratón” al diccionari de la Real Academia per comprovar si alguna rata o ratolí ha rosegat l’ena, però, francament, prefereixo deixar aquesta tasca als que pateixen dia sí, dia també, per la salut de la sempre maltractada i perseguida llengua espanyola…

Matinada d’avorriment televisiu. Fent zapping pels canals de Digital + acabo suportant a Calle 13 les darreres escenes Rambo III. A la pel·lícula, l’exveterà de Vietnam John Rambo (Sylvester Stallone) perpetra, fent costat als mujahidins finançats per Estats Units i Pakistan,  una massacre entre els invasors soviètics d’Afganistan. Dels dolents, els bevedors de vodka, no queda ni l’apuntador. Sang i fetge a dojo: 221 actes violents i  108 morts converteixen Rambo III, segons el Llibre Guinness dels Rècords (edició 1990), en el film més salvatge rodat fins aquell moment. La tempesta de bales, bombes i míssils és tan intensa que se’m fa difícil creure que algú hagi pogut comptar les víctimes, però si ho diu el Guinness…

La pel·lícula, que es va estrenar coincidint amb la retirada soviètica d’Afganistan (15 de maig de 1988), finalitza amb una proclama:

“Aquest film és dedicat al valent poble d’Afganistan”.

Vint-i-un anys després, què deu pensar John Rambo veient el retorn en fèretres dels militars nord-americans enviats al vesper afganès?

Quina opinió li deuen merèixer ara a l’heroi cinematogràfic aquells valents aliats mujahidins transformats bona part d’ells en talibans?

Si us veieu en cor, reviseu les seqüències de Rambo III. Segur que enmig  del fragor de la batalla, al costat de John Rambo, hi veureu un rostre força anònim als anys 80 però ara ben conegut per tothom: el de Bin Laden.

[youtube]yoa_UmetBYc[/youtube]

La notícia que l’ovni vist a Noruega era en realitat un míssil rus fora de mare m’ha fet pensat amb el retorn de la mítica sèrie de televisió “ V”, la dels llangardaixos extraterrestres que, disfressats d’humans, intenten conquerir la Terra, esclavitzar a tot quisqui i robar l’aigua. El proper dia 27 de desembre, el canal TNT emetrà a l’estat espanyol el primer capítol d’una nova versió d’aquesta sèrie de ciència ficció que va triomfar, i de quina manera, els anys 80. Tindrem el plaer de veure com la guapíssima actriu brasilera Morena Baccarin, que en aquest remake fa el paper de l’alienígena  principal en substitució de Jane Badler, es cruspeix a cremadent exquisites rates, un dels àpats més desitjats pels visitants.

I si el sentit comú dels televidents no ho impedeix, veurem també repetits, a la vida real, alguns episodis com el protagonitzat a Barcelona per un súbdit suís que un mal dia de juliol de 1985 va robar un camió, va atropellar mortalment a un vianant i va aixafar 23 cotxes creient-se un llangardaix de la sèrie “V” amb poder per a ressuscitar els morts.

És un tòpic, però la realitat, més o menys embogida, sempre acaba superant la ficció.

[youtube]NuRdZFea8GY[/youtube]

Vídeo 1: Entrevista a Morena Baccarin amb escenes de la nova versió de la sèrie ja estrenada als Estats Units.

Vídeo 2: Remix amb humor de l’escena en la qual Jane Badler es menjava una rata.

Una de les coses que més sorprenen als diputats novells quan estrenen el seu escó en el Congrés és el bramul constant que emeten ses senyories. Un brunzit mal educat que no respecta el torns de paraula i que, a estones, va pujant de to fins a esdevenir cridòria, una arma verbal que s’utilitza sovint per fer perdre la concentració de l’orador enemic.

Ara, però, qui ha perdut la paciència davant aquestes pràctiques de guerra psicològica i de filibusterisme parlamentari és el president del Congrés i tercera autoritat de l’estat, José Bono, que ha fotut cop de puny damunt la taula i ha amenaçat amb un càstig contundent: posar fi a la tanda de votacions al final de cada sessió, amb la qual cosa els diputats, pobrissons meus,  haurien d’estar pendents d’anar votant al llarg del ple sense poder abandonar l’hemicicle.

Suposant, que és molt suposar, que Bono compleixi la seva amenaça i imposi aquesta pena, caldrà creuar els dits perquè li doni resultat ja que en cas contrari només li restarà en el seu arsenal un darrer cartutx disciplinari: posar a ses senyories de cara a la paret i fer-los recitar la sacrosanta Constitució, aquest text que ahir va complir 31 anys i en el qual, amb la polèmica de l’Estatut català com a teló de fons, Bono hi ha volgut també posar cullerada:

“La Constitució -ha dit- no és infinitament flexible, té límits. Igual com qualsevol esport, assenyala els límits del terreny de joc, que mai són una restricció, al contrari, són una garantia. Ser net exigeix respecte a l’àrbitre i sotmetre’s a les regles”.

Un símil esportiu que, traslladat al món de l’esport rei, el futbol, no és d’aplicació tan taxativa com vol fer creure José Bono. Les mides del terreny de joc són variables, a gust de consumidor (de 90 a 120 metres de llargada per 45 a 90 metres d’amplada), la gespa pot estar més o menys molla o alta i les regles són interpretades en dècimes de segon per un col·lectiu arbitral qüestionat sempre per les aficions però que ha de complir amb l’obligació de conservar-se en bon estat de forma. Res a veure amb les interminables discussions d’un Tribunal Constitucional incapaç de prendre una decisió en tres anys i amb part dels seus membres amb el mandat més caducat – fins i tot hi ha un difunt- que un iogurt perdut en el racó més inhòspit de la nevera.

[youtube]ohVuze6doKg[/youtube]

No. Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d’Espanya ni la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre han perdut l’enteniment. El bitllet de 500 euros amb la imatge d’un Fèlix Millet somrient és del tot fals i forma part de la publicitat d’un llibre que surt avui a la venda: “Les barbaritats de Fèlix Millet”. Es tracta d’allò que en el món editorial és coneix com un instant book, un llibre fill de la més rabiosa actualitat, una obra de 160 planes escrita a velocitat exprés per Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i ex company d’El Punt.

Segons l’editorial Ara Llibres, “’Les barbaritats de Fèlix Millet’ recull els fets i només els fets, nus i eloqüents, d’un cas que ha sotragat de dalt a baix l’opinió pública catalana. Perquè no cal afegir ni treure res per mostrar amb tota la seva contundència les dimensions d’un dels escàndols més importants dels últims anys al nostre país.”

Per cert, un detall curiós: el fals bitllet d’en Millet està tan ben fet que fins i tot aconsegueix enganyar al Photoshop. Quan s’intenta editar la imatge, el programa mostra el següent avís:

Si algú pensava en fer anar la fotocopiadora, se’n pot anar oblidant.

Via e-mail (autor desconegut)

Dijous 26 de novembre

Iker Casillas: “Veig el Barça bé, però per sort els veig pel retrovisor”

Diumenge 29 de novembre

Barça 1 – Madrid 0

Via: llista Folre i Manilles

L’any 1948, l’agència de publicitat nord-americana N. W. Ayer & Son va llançar un dels eslògans que ha fet més fortuna (i mai millor dit): “A diamond is forever”  (“Un diamant és per a sempre” ). La frase té impacte a la cartera i en els cors afectats pel mal de Sant Valentí, però és més falsa que un duro sevillà com va demostrar el 1772 el químic francès Antoine-Laurent de Lavoisier quan va aconseguir cremar un diamant amb una lupa mitjançant la radiació del sol.

Els diamants, doncs, no són per a sempre, com ha posat també en evidència aquesta setmana el jugador holandès del Real Madrid Royston Drenthe, que ha perdut una valuosa arracada amb diamants, valorada en 6.000 euros, a la gespa del camp d’entrenament de Valdebebas. Mentre els seus companys ja eren a la dutxa, a Drenthe se’l va veure amb cara de pocs amics anant d’un costat a l’altre del terreny de joc a la recerca de la joia perduda. “No passa res. En tinc d’altres”, va declarar als periodistes.

Esperem que sigui així i que demà, Drenthe i els seus companys perdin bous i esquelles en una altra gespa, la del Camp Nou.

[youtube]D7lMvlvVrhI&NR=1[/youtube]

Per algunes persones, la pregunta pot ser inquietant i per altres ingènua. Hi ha monstres invisibles corrent i observant-nos pel menjador o pels dormitoris de la casa?.

El jugadors de la Sony PlayStation Portable (PSP) poden assegurar que sí des de la  recent aparició d’ Invizimals, obra de l’estudi barceloní Novarama. Es tracta d’un videojoc que explota el concepte conegut com a “realitat augmentada”, una barreja de realitat i ficció aconseguida en aquest cas capturant imatges reals amb la càmara Go!Cam de la PSP i mostrant-les a la pantalla barrejades amb “animals invisibles”, els “invizimals”, que el jugador ha d’intentar capturar. Es tracta de 120 petits monstres diferents, entre els quals n’hi ha un amb forma de gamba anomenat “Palamós”, una petita broma dels dissenyadors catalans del joc.  Les bestioles, que pel seu aspecte fan pensar en una barreja entre els animals prehistòrics i els mítics dragons, estan amagades i no es deixen veure fins que el jugador explora amb la PSP determinades zones de la casa. Alguns monstres surten de dia, mentre que altres només apareixen a determinades hores de la nit…

Pel seu disseny, “Invizimals” és un videojoc destinat bàsicament a un públic infantil i juvenil,. Ara bé, si algun dia es fa una versió per adults, quin tipus de monstre hauria de substituir a la nostrada gamba “Palamós”? En Fèlix Millet? Algun dels jutges del Tribunal Constitucional?

S’accepten propostes.

Hola
Perdona per no haver-te escrit abans, però he estat molt ocupat endreçant el traster.
Tenia un munt de papers per classificar, ja saps… l’habitual.
Per fi avui ja ho he acabat tot. T’adjunto una foto perquè vegis què bé que m’ha quedat.

Salutacions,

Fèlix Millet

——————————————————————————————————-

Hola Millet

Eres un aficionado. Como puedes ver en la foto que te adjunto, yo soy más ordenado y colecciono euros que, al cambio, no hay comparación posible con los dólares 😉

Saludos cordiales

Paco Correa & Cia

Via: Llista Folre i manilles