Un punt absurd

Les Blackberry repartides pel president Benach estan causant estralls en el Parlament de Catalunya. Si dimecres varem viure el primer episodi d’aquest culebrot amb la publicació al diari Público del famós SMS de Joan Saura criticant, per avorrit, el discurs de Montilla – “Kin ‘toston’ oi?” – ara li ha tocat el rebre al president del grup parlamentari del PP Daniel Sirera. L’Avui publica una foto de la seva Blackberry on apareix un missatge dirigit a la col·lega popular Carina Mejías amb el següent text inacabat, però prou il·lustratiu del malestar de l’expresident del PP de Catalunya per haver estat defenestrat per la direcció estatal del partit i substituït, el juliol del 2008, per Alícia Sánchez-Camacho:

Què vols que t’expliqui? Per què no em vaig presentar? Perquè al girar la vista enrere només hi series tu, el tutu, el berman, la Nadal i quatre més. Aquest partit és una merda i la gent no…”

A l’anterior post dedicat al SMS de Saura, qui això signa escrivia el següent:

“Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L’interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d’interès públic…i missatges privats i protegits per la llei. En tot cas, a partir d’ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.”

Doncs be, em vaig equivocar. Si el missatge del conseller d’Interior va ser “capturat” dimarts, el safari fotogràfic a la cambra catalana va continuar durant el ple de dimecres sense que ses senyories adoptessin cap mesura de protecció en l’ús de les Blackberry, pagades, per cert, pels contribuents.

Avui, Daniel Sirera ha anunciat que posarà el cas en mans dels seus advocats amb la intenció de querellar-se contra el diari per violació de la seva intimitat. D’altra banda, tot i haver quedat amb el cul a l’aire, ha insistit en subratllar la seva lleialtat al partit, però de moment la portaveu parlamentaria del PP, Dolors Montserrat, substituta de Carina Mejías en aquest càrrec, ja ha deixat anar que Sirera hauria de dimitir.

¿Estem davant el principi de la fi de la carrera política de Sirera?.

En tot cas, no seria res estrany donada la mala relació que manté amb l’equip d’Alícia Sánchez-Camacho i la pèrdua del suport de la direcció estatal.

De fet, la sortida ja la t’he mig preparada. Seguint el camí de molts polítics quan abandonen la primera línia, Sirera s’ha inscrit recentment en el Col·legi d’Advocats de Barcelona i ha obert un bufet a Sant Cugat. Continuarà.

Foto: Marta Pérez (Avui)

El president Montilla portava ahir mitja hora de discurs en el debat de política general, quan el fotògraf del diari Público va captar aquesta imatge de la pantalla d’una Blackberry. El conseller d’Interior i líder d’ICV, Joan Saura havia enviat un concís missatge al president del seu grup, Jaume Bosch: “Kin ‘toston’ oi?”. I la resposta de Bosch no es va fer esperar: “Ha començat bé el primer minut i després un rollo. I poc sensible amb la gent amb dificultat”.

Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, Saura ha sortit del pas com ha pogut assegurant que l’intercanvi de SMS va ser “una broma sense cap importància” i no ha dubtat en qualificar com “un bon discurs” la intervenció del president i soci del tripartit.

Naturalment no se l’ha cregut ningú perquè tothom sap que el discurs d’obertura del debat de política general, el faci qui el faci, i més si són 101 minuts seguits d’intervenció de Montilla, no permet precisament pixar-se de riure.

Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L’interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d’interès públic…i missatges privats i protegits per la llei.

En tot cas, a partir d’ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.

Si, segons un estudi fet per Sony Ericsson, una de cada tres dones espanyoles reconeix que llegeix d’amagat els SMS que rep la seva parella, quin percentatge de periodistes estarien temptats de fer el mateix amb els missatges dels polítics?

I quants parlamentaris no voldrien fer el trapasser en els mòbils de la premsa?

Sigui com sigui, l’anècdota protagonitzada per la Blackberry i pel fotògraf de Público és un salt tecnològic endavant que deixa enrere les clàssiques ficades de peus a la galleda per culpa d’aquell micròfon que sempre queda obert en el moment més inoportú…

Segons la notícia filtrada amb aromes convergents, les opinions dels columnistes Vicenç Villatoro, Màrius Carol, Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola,Antoni Puigverd, Iu Forn, Fernando Ónega, Miquel Porta Perales i Xavier Vidal-Folch són les que van ser passades pel sedàs l’any 2007 durant l’elaboració d’un informe encarregat pel departament de Presidència de la Generalitat a l’empresa DIC, que porta nom de güisqui hispànic però que, mira per on, es dedica a les coses de la comunicació.

L’estudi que, pel que s’ha sabut fins ara, toca una temàtica -anàlisi de contingut ideològica- més pròpia de professors i alumnes de periodisme o de ciències polítiques que no pas d’un govern de la Generalitat, va costar 27.000 euros i té un pompós títol, que, això sí, sempre vesteix molt: “Assessorament en la comunicació estratègica i elaboració de missatges i eslògans institucionals”.

La cosa es va encarregar a l’època de l’anterior responsable de Comunicació de José Montilla, Antoni Bolaño, personatge que, tot i assegurar que ell no va tenir res a veure amb l’encàrrec, ha justificat l’anàlisi de les opinions dels articulistes sobre el tripartit dient que va servir per “construir una política de comunicació”.

Així doncs, els col·legues que apareixen a la llista DIC podrien sentir-se satisfets per haver col·laborat indirectament en l’avenç del país però, mira per on, s’han indignat com si fossin vulgars directius del Barça perseguits per espies.

Ja se sap que de columnistes desagraïts l’infern n’és ple, però d’indignats segur que n’hi han molts més a fora de la llista que a dintre. Precisament, per allò de no ser-hi.

La Moncloa ha posat el crit al cel per la difusió en alguns mitjans de la foto en la qual apareixen el president Obama i la seva muller junt amb el matrimoni Zapatero i les seves dues filles. La imatge -amb el detall sorprenent de l’estètica gòtica de les dues menors- va ser captada durant una recepció oficial en el Metropolitan Museum de Nova York i va estar penjada divendres durant poc més d’una hora en el web del Departament d’Estat nord-americà, fins que la van retirar a petició de la delegació espanyola. L’agència Efe, coneixedora que Zapatero vol preservar la intimitat de les dues filles, no la va difondre però immediatament la fotografia va començar a circular per internet i va acabar apareixent en alguns diaris i cadenes de televisió.

L’episodi torna a encetar un cert debat periodístic, polític i jurídic. L’article 18 de la Constitució protegeix el dret a la pròpia imatge i els articles 2 i 3 de la Llei de Dret a l’Honor fan el mateix, establint que no es considerarà intromissió il·legítima sempre i quan hi hagi hagut consentiment dels implicats. Tot i això, l’article 8è de la mateixa llei estableix que el dret a la pròpia imatge no pot impedir que es facin fotos a persones que tinguin “un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública” i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic, amb la qual cosa hi ha un ampli ventall de possibilitats i d’interpretacions.

Els matrimonis Obama i Zapatero tenen dimensió pública, però succeeix el mateix amb les dues filles del president espanyol? Si la pregunta es formulés en els Estats Units o a Gran Bretanya, la resposta seria que sí donat que allà els polítics acostumen a aparèixer en públic amb tota la família. A l’estat espanyol, en canvi, amb l’excepció prou coneguda de l’Aznar, hi ha una certa tradició a no exhibir els fills i només durant les campanyes electorals o en actes molt concrets apareixen les parelles dels líders.

Fins ara Zapatero ho havia fet així, però l’atracció que Obama exerceix a nivell mundial i la necessitat d’aparèixer al costat del president nord-americà desprès d’anys de viure d’esquenes a la Casa Blanca durant l’època Bush, l’ha fet caure a la trampa. És ell, en definitiva, qui ha posat a la seva família a l’escenari. No hi ha consentiment exprés, però es tracta d’un acte públic amb personatges públics i la intimitat de les dues noies queda d’alguna manera preservada pixelant els seus rostres, cosa que, per cert, moltes agències i mitjans no acostumen a fer quan es tracta de menors fotografiats a països del tercer món.

L’alcalde de Figueres, Santi Vila encara no se’n sap avenir. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya ha reclamat a l’ajuntament la quantitat de dos cèntims d’euro (ho heu llegit bé) per un error en la inscripció d’un agent de la guàrdia urbana en un curs de caporal. El preu de la matrícula era 1.123,65 euros en lloc dels 1.123,63 euros que va facturar l’organisme del departament d’Interior. Una vegada detectada la pífia, la maquinaria burocràtica de la Generalitat ha enviat una reclamació en la qual es fan constar tots els ets i uts de l’afer comptable:

“Atès que ha estat confirmada la inscripció per part de la vostra policia Local al curs de caporal de policia, us informem que per un error material en l’edició de la convocatòria hi constava, al preu de la matrícula, 1.123.63€ en lloc de 1.123.65 €, que és el que hauria d’haver constat d’acord amb l’article […] “

En  el seu blog, l’alcalde explica que ha donat ordre per reparar el deute immediatament: “No voldria que el Govern de Catalunya tingués problemes de tresoreria per incompliments fiscals de la meva ciutat”.

I afegeix el següent: “No estaria de més fer contar a l’administració de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya la despesa en temps, en paper i en correu postal que ha suposat la reclamació d’aquests 2 cèntims d’euro a l’Ajuntament de Figueres. No estaria de més, tampoc, pensant en el futur, incorporar en els crèdits formatius dels servidors públics una nova assignatura destinada a exercitar… el sentit comú.”

Per la seva part, el secretari general del Departament d’Interior, Joan Boada s’ha mostrat molest pel to irònic de l’alcalde i ha qualificat la reclamació dels dos cèntims d’euro com “un exemple de transparència”:

“Això és un exemple de la transparència, que és una norma del Departament d’Interior, i encara que siguin 2 cèntims la nostra obligació és notificar-ho”.

Des de d’aquí proposo que tant aquesta norma de transparència com l’escrupolós funcionari que ha dedicat temps i esforços a tramitar la reclamació siguin la punta de llança o si voleu, la força de xoc, d’un futur organisme dedicat a controlar amb lupa tots els informes que encarregui a partir d’ara la Generalitat a consultories privades. Cal màxim zel burocràtic i fiscalitzador encara que la temàtica sigui tan singular com “La influencia del cant de la cadernera a l’oasi català”.

• El govern admet que una part dels informes del tripartit són de dubtosa utilitat

Postdata: Interior diu que la reclamació dels 2 cèntims a l’Ajuntament es va fer per correu electrònic

Foto: Santi Vila. / El Punt

Ahir, a “Divendres”, el nou magazine de les tardes de TV3 conduït per Xavi Coral, van oferir un reportatge sobre la finca que Felix Millet té a l’Ametlla del Vallès. De la casa pròpiament dita, aquella que l’il·lustre delinqüent confés va reformar amb diners sostrets del Palau de la Música, la seva particular cova d’Alí Babà, els televidents no en van poder contemplar cap imatge. “El senyor no hi és”, va dir una veu des de l’altre costat de l’intèrfon i l’intrèpid reporter es va quedar a la porta d’un parc que, per la seva immensitat, semblava perfecte per amagar moltes caixes B.

Però, quina és la opinió de la gent de l’Ametlla sobre el seu famós veí?. En el reportatge van ser entrevistades diverses persones. La majoria en deien bé i , en la verbalització, continuaven utilitzant el temps present (com si res no hagués passat). Una dona en va dir malament i, finalment, una altra no es va voler mullar i va deixar anar una frase magistral:

“Més val no dir res i quedar bé”.

Això és exactament el que s’intueix que han fet el darrers anys els patrons de la fundació, els tècnics comptables i auditors, els polítics que van tenir a les seves mans l’informe de la Sindicatura de Comptes (veieu aquí en pdf el diari de sessions del Parlament del 25 de febrer de 2003, que recull el poc interès dels diputats), els que li van penjar medalles i els responsables de les institucions públiques o privades que han tingut alguna cosa a veure amb Millet i el Palau de la Música. Ingenuïtat aparent o certa. Confiança cega amb un dels més genuïns representants de les cent famílies de l’alta burgesia que remenen les cireres a Catalunya. No dir res i quedar bé. Com les tres mones sàvies que es tapen els ulls, la boca i les orelles per no veure, no dir o no escoltar malvestats.

Vist el panorama, hi haurem d’afegir una quarta mona amb barretina: la que es tapa el nas.

En Viento del Llano, municipio catalán de la provincia de Gerona, un grupo de entidades ha convocado para mañana miercoles la primera Orgía Independentista del Morro Fuerte. El programa de actos, que cuenta con el apoyo del ayuntamiento, incluye la sardana de l’espardenya (danza vernácula con los participantes bailando en cueros, excepto barretina, faja y alpargatas), la Ribotada Alfonso Guerra (consistente en talar con cepillos de carpintero un monumento de roble dedicado al estatuto y a los jueces del Tribunal Constitucional), una consulta popular (“autonomía de Portugal, sí; autonomía de Portugal, no”) y la llamada Foguera del Borbó (quema de fotografias de la realeza a cargo de grupos de diablos y dragones). Los organizadores han reservado una zona de parquing para los dos autobuses falangistas de rigor y un lugar destacado en la presidencia para el abogado del Estado, tambien falangista.

A veure si cola i els col·legues de l’ABC donen per convocada i celebrada (amb el permís de Garzón) aquesta orgia inconstitucional a Ventdelplà, de la mateixa manera que han donat per feta una imaginaria manifestació de suport als presos bascos a Arralde, un poble fictici de la sèrie de l’ETB “Goenkale”.

La web Askatu.org, del moviment pro amnistia, ha fet la broma penjant un cartell amb la convocatòria i fotos d’actors del culebrot, el grup Dignidad y Justicia s’ho ha cregut i ha demanat a l’Audiencia Nacional que impedís l’acte i, finalment, l’ABC, en un brillant exercici de rigor periodístic, ho ha publicat carregant contra la permissivitat de Garzón.

• Vist a VilaWeb

[youtube]05ip-N0H1Ig[/youtube]

Aquests dies plujosos són un bon moment per escoltar la sorprenent tempesta interpretada amb percussió corporal per Perpetuum Jazzile, un grup de jazz vocal eslovè integrat per 42 veus masculines i femenines i dirigit pel pianista i cantant Tomaz Kozlevcar. La singular tamborinada serveix de preludi a la versió que Perpetuum Jazzile fa de la peça “ Africa”, un tema de la banda nord-americana Toto que es va fer molt popular el 1983, el mateix any que es va formar aquesta coral eslovena.

Al llarg dels darrers 26 anys, Perpetuum Jazzile ha anat configurant un repertori, que, partint sovint del cant a cappella, abraça molts estils, des del jazz, passant pel funk, el gospel, el blues, el rock, el pop o la bossa nova brasilera. Com a fruit d’aquest eclecticisme musical, el grup eslovè interpreta a la seva manera versions d’una gran quantitat de cantants, bandes i compositors, entre ells Sergio Mendes, Stevie Wonder i Bee Gees. Res els espanta, ni tan sols les barreres idiomàtiques, i fins i tot s’atreveixen amb Mocedades i el seu eurovisiu “Eres tu”.

[youtube]ktteZaXpXmw[/youtube]

• Tots els vídeos de Perpetuum Jazzile

• La versió original d'”Africa” de Toto

Aprofitant que avui al vespre Eto’o i Ibrahimovic es veuran les cares a San Siro, he rebut un correu en el qual una casa d’apostes per internet em convida a jugar-me els quartos donant per guanyador a l’Inter o al Barça. De fet, segons el mail, no hi tinc res a perdre: com a gest de benvinguda, m’ofereixen apostar la quantitat que vulgui i si no l’encerto -ja sabeu, “el futbol és així”- abonaran al meu compte fins a un màxim de 20 euros per invertir en futures apostes.

La proposta és temptadora però la lletra menuda de les dues primeres línies de l’avís legal que acompanya al correu em fa pensar que han confós aquest humil periodista amb un criptògraf protagonista d’una pel·lícula d’espies. Com podeu veure, més clar, l’aigua.

Ni ansiolítics, ni antipirètics, ni antibiòtics, ni antisèptics, ni antiinflamatoris…

Aquesta ginecòloga ha trobat la fórmula magistral  per treure tots els mals.

I a viure que són quatre dies!